Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Competència deslleial...
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
Els informatius ens ofereixen amb luxe de detalls del que ha passat en una fira veïnal del barri Peñarol de Montevideo.
Sobre això ens envien una bona nota carregada d’implicacions polítiques que ens proposem comentar d'acord a la nostra costum, primer la nota i després el nostre comentari.
El vitrall irrespectuós.
Competència deslleial...
per Hugo Bruschi en l'Any de l'Organització.
Entra un home a la farmàcia del barri, amb la seva recepta acabada d’ expedir pel metge. L'empleat que l'atén li diu: «aquest medicament no el tenim».
L'home pregunta qui pot tenir-lo, a quina farmàcia propera... al que l'empleat li diu: «vagi a la fira que aquí segur ho tenen»... I l'home va anar a la fira.
Això que en altres latituds semblaria un relat de ficció, és totalment normal a l'Uruguai.
Ahir llegíem a la premsa que en una fira veïnal del barri Peñarol, van ser confiscats 2.000 medicaments que s'estaven venent com si fossin enciams o tomàquets.
Hem arribat a creure que aquestes farmàcies ambulants s'han especialitzat tant en la venda, que les farmàcies tradicionals hauran de tancar o dedicar-se a la venda de marihuana i altres idiotitzants.
Qualsevol lector desprevingut pot pensar que aquest ha estat un fet aïllat. Lamentem treure’l del error, ja que aquesta activitat paral·lela porta més de 20 anys a les fires de barri, allà on la gent porta qualsevol cosa per vendre.
Des de dentadures postisses els antics propietaris de les quals descansen sota terra, fins a les eines que un cop van pertànyer al fuster de l'altra illa de cases.
Com deia Discèpol, la Bíblia al costat del calefón (escalfador domèstic), tot barrejat en aquest horrorós escenari que ens pinta el país en què vivim. Però el més trist és, que ens anem acostumant a poc a poc.
¿Ningú mai no es va preguntar com pot ser que una cosa tan delicada com és l'administració de medicaments, estigui en mans de gent que no sap de què es tracta? Miri tinc diabetis... bé porti això i li donen un antibiòtic.
En qualsevol país civilitzat, aquest fet li costaria el càrrec al ministre de Salut i d'aquí cap avall, però aquí és pres com una cosa natural, com un fet normal que es justifica perquè la gent busca millors preus a la fira.
Només cal que Mujica li doni el vistiplau... de la mateixa manera que va recomanar l'ombra dels arbres per impartir classes. Potser siguin solucions alternatives com les diuen ara i potser afegiu que «els pobres tenen les seves pròpies farmàcies que concorren amb els preus desorbitats del mercat».
I per descomptat que els afeccionats rugiran a les tribunes... «bo, el Pepe la té clara»...
El nostre comentari:
La nota assumeix un fet greu.
És més, crec que té moltes puntes. Una d'elles és preguntar-se quina sortida té aquest tipus de problemes que són els «normals» que avui ens ofereix el capitalisme predominant al món.
També és justa la crítica a la «barra» que per la seva ubicació en l'aparell de l'Estat o per comoditat intel·lectual, aplaudeix el Pepe no ajudant a progressar sinó a creure que ja va complir amb l’«història». El Pepe, com el Ñato, com cada un de nosaltres, han fet coses bones i de les altres, -de vegades més de les altres-, en molts passatges de les nostres vides hem cregut en «déus» que no són tals, però que ens servien per justificar el nostre accionar.
Hem escrit que el discurs del Pepe a l'ONU, amb el que va insinuar era un enorme avanç, i així ho va entendre gran part de la humanitat que li va obrir les seves portes, però el Pepe ha quedat pres del seu propi discurs de gestió, doncs el que el va criticar correctament a «Pepe Col·loquis» ha estat el que ha vingut fent el seu propi grup.
Ara els problemes de gestió amb el fet de ser greus, i sent importants per a la gent com en aquest cas dels medicaments a les fires, l'important és el programa amb el qual se surt d'això que veiem tots els dies i és ni més ni menys que l'esgotament de la predominança d'una manera de producció que està arribant als seus límits i que no se soluciona amb estatalitzar l'economia país per país, sinó abordant a nivell universal amb l'objectiu primari i urgent d'aturar la guerra.
Vegem per exemple el que està passant a Veneçuela, on el gegantí esforç de la revolució bolivariana, és no només sabotejat pels plans del comando sud de l'exèrcit dels EUA sinó pels que tenen el maneig de l'economia i que no és precisament el govern, encara que en ell participen dissimuladament i no tant, els qui s'enriqueixen dient defensar-lo, com ha passat a l'Argentina i podríem aportar els nostres propis exemples tot i que el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra.
Ara el problema que planteja la nota sobre els medicaments cal atendre'l doncs la gent i cada un de nosaltres necessitem solucions, i quan aquestes no són accessibles com a normals es desenvolupen les altres com en aquest cas, i són també part del negoci capitalista que aquest té en compte en cadascuna de les seves accions, estiguin en el marc de la llei o no, com en el cas del canvi Nelson.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 9 de maig de 2017.
