Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Lenin Moreno president de l'Equador.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
Tenim en aquesta nota, que transcrivim, informació molt valuosa, però alhora judicis que particularment dins l'esquerra s'han de debatre, doncs el que s'afirma no sols que no està demostrat sinó que en la realitat en no ser debatut correctament, es converteixen en una arma de la dreta. El que apuntem està remarcat i després al final ho comentem.
El triomf de Lenin Moreno a Equador.
Provinent d'Other News.
Roberto Pizarro - El Desconcierto.cl.
El banquer guayaquileny va ser derrotat per Lenin Moreno. No obstant això, igual que Trump i recolzat vigorosament pels mitjans de comunicació, va sostenir en la seva campanya que només el frau el podria derrotar.
Guillermo Lasso, propietari del banc de Guayaquil, sap de diners i banca. Va construir la seva fortuna gràcies a l'especulació financera amb els bons emesos en el firat bancari el 1999; el corralito que va imposar el president Jamil Mahuad als dipositants, que després va culminar en la dolarització de l'economia i en l'empobriment de la majories dels equatorians.
El banquer guayaquileny va ser derrotat per Lenin Moreno. No obstant això, igual que Trump i recolzat vigorosament pels mitjans de comunicació, va sostenir en la seva campanya que només el frau el podria derrotar. Com Lasso va perdre, en comptes d'acceptar el fracàs, va reiterar les seves dites de campanya; però, els seus partidaris més lúcids, com Jaime Nebot, l'alcalde de Guayaquil, ho desmenteixen, en assenyalar que «el que acusa ha de provar»; i Lasso està denunciant sense proves.
En realitat, el camí que segueix Lasso no el condueix enlloc. Tots els presidents d'Amèrica Llatina, així com el secretari general de l'OEA, han reconegut el triomf de Lenin, convençuts de la transparència electoral. La presència de representants dels dos candidats en cadascuna de les taules de votació, així com els tres mil observadors internacionals han garantit el procés electoral.
El triomf de Moreno no sorgeix del buit. És conseqüència de l'exitós període de deu anys de govern del President Correa. No es tracta només dels avenços econòmics i el progrés social. Avui dia, Equador és un país que ha recuperat la seva dignitat. L'ambaixador nord-americà ha deixat de ser un procònsol a Quito i els equatorians són vistos amb respecte al món.
La sobirania nacional es va convertir en realitat quan Correa va notificar als Estats Units, a principis de l'any 2008, la no renovació del conveni que permetia a aquest país utilitzar des de 1999 el port pesquer de Manta per «interceptar vols del narcotràfic». Aquesta decisió forma part del mandat constitucional que expressament prohibeix «l'establiment de bases militars estrangeres al territori equatorià».
La independència nacional de l'Equador també ha quedat de manifest amb l'asil atorgat a Julián Assange, líder de Wikileaks. Correa va resistir les pressions de governs i poders fàctics internacionals, mentre el candidat Lasso assenyalava que el primer que faria en el seu govern seria retirar l'asil a Assange.
A més, la sobirania econòmica es fa efectiva a Equador amb la renegociació dels contractes entre l'Estat i les empreses petrolieres. Ara, les empreses passen a ser prestadores de serveis i a rebre una tarifa fixa, mentre l'amo legal del petroli és l'Estat. D'aquesta manera, l'Estat va passar a beneficiar-se exclusivament del qualsevol augment en el preu del barril del petroli i així va millorar substancialment la seva participació en la renda petroliera.
L'emergència de Correa va ser conseqüència d'una crisi profunda al país. La inestabilitat política i la crisi econòmica es feien insostenibles. La trista herència de Mahuad no només va ser haver rebre diners de la banca per la seva elecció i després beneficiar-la, sinó dolaritzar l'economia. Això ha fet dependent la política monetària i canviària equatoriana del Banc de la Reserva Federal dels Estats Units i limitat els espais de maniobra de la política econòmica.
Davant la crisi, el President Correa va prendre el toro per les banyes i va impulsar una Assemblea Constituent, per reconstruir tota la institucionalitat del país, iniciativa que va obtenir el suport del 80% del vot ciutadà. A partir d'aquest moment, l'Equador ha experimentat la major estabilitat política, creixement econòmic i progrés social de la seva història.
L'economia equatoriana va créixer una mitjana de 3,9% entre 2007 i 2015, comparat amb el 2,9 per cent de Llatinoamèrica, segons xifres de la CEPAL. Aquest creixement ha permès que el Govern hagi destinat el 9% del seu PIB per a inversió pública, la qual s'ha traduït en inèdites obres d'infraestructura al llarg i ample del país.
Les xifres d'atur destaquen molt especialment, amb un 4,3% el 2015, la taxa més baixa de Sud-amèrica. Aquestes xifres, juntament amb l'augment del salari bàsic de 366 dòlars (que abans de la Revolució Ciutadana era de 160 dòlars) constitueixen indicadors manifestos dels avenços en justícia social. El percentatge de persones pobres s'ha reduït des del 37% el 2007 fins al 23% el 2015, amb més d'un milió d'equatorians que van superar la pobresa. A més, Equador és un dels països que més va reduir la desigualtat a Amèrica Llatina.
Un dels problemes més seriosos que va tenir l'Equador, previ a l'arribada de Correa, va ser la gran evasió d'impostos. Des del 2000 fins al 2006, els governs van recaptar tot just 21.338.000 de dòlars, mentre que la Revolució Ciutadana ha triplicat aquesta xifra, amb 88.177.000 de dòlars.
Lamentablement, les condicions econòmiques s'han deteriorat a Equador en els dos darrers anys, com a resultat de l'abrupta caiguda dels preus del petroli, font principal de divises del país. Això ha afectat també el pressupost nacional. Perquè en una economia dolaritzada els marges de maniobra són estrets. No hi ha l'alternativa de devaluació com als països amb moneda pròpia. Cau el preu del petroli i es redueixen els ingressos fiscals i això afecta la inversió pública i els programes socials.
No tot ha estat fàcil amb el govern de Correa. La seva forta personalitat li ha suposat durs enfrontaments amb la premsa, convertint-se en la principal oposició al seu govern. Però a més algunes organitzacions indígenes i ambientalistes es van mobilitzar contra el seu govern en protesta a projectes petroliers i miners a la selva amazònica.
No hi ha dubte que l'èxit de Lenin Moreno és conseqüència dels deu anys de la revolució ciutadana que va liderar Correa. Per cert, el nou president tindrà els seus propis èmfasi i amb el seu estil, conciliador i dialogant, molts esperen que ajudarà a reduir les tensions que actualment s'observen al país. D'altra banda, el seu triomf segurament ajudarà a recuperar les esperances dels sectors progressistes a Amèrica Llatina, que havien perdut força amb la instal·lació de governs conservadors a la regió, especialment a Argentina i Brasil. Divendres, 7 d'abril del 2017.
Roberto Pizarro. Economista xilè. Professor universitari. Exministre de Planificació i ex ambaixador de Xile a l'Equador.
El nostre comentari:
S'escriu: «que després va culminar en la dolarització de l'economia i en l'empobriment de la majoria dels equatorians» ens preguntem: ¿això no va ser a l'inrevés?
Doncs quan assumeix Correa el càrrec i aplica la seva política, aprofitant una conjuntura molt particular de l'economia mundial, es realitza això que exposa la nota i que va ser beneficiós per al poble d'Equador, manejant un procés econòmic amb dificultats, on també hi va haver denúncies de corrupció, amb expectatives insatisfetes de sectors que encara segueixen pensant que l'economia de l'Equador es pot desprendre de l'economia mundial i emprendre un procés voluntarista d'igualtat social que cap país pot solucionar per decisió pròpia, més enllà de tot el que s'ha avançat i ben assenyala la nota. Ara manejant amb una realitat monetària –el dòlar– que ha impedit a sectors del capital financer operar amb l'especulació contra la gent com ho han fet sense que els governs poguessin –o amb el dubte de que volguessin– impedir-ho a Argentina i Veneçuela.
S'escriu després: «sinó dolaritzar l'economia. Això ha fet dependent la política monetària i canviària equatoriana del Banc de la Reserva Federal dels Estats Units i limitat els espais de maniobra de la política econòmica».
Després s'escriu més endavant: «Perquè en una economia dolaritzada els marges de maniobra són estrets. No hi ha l'alternativa de devaluació com a països amb moneda pròpia. Cau el preu del petroli i es redueixen els ingressos fiscals i això afecta la inversió pública i els programes socials».
La nota descriu el que s'ha fet i d'això hem d'extreure la conclusió que s'ha fet sense els espais de maniobra de la política econòmica. Enhorabona perquè aquests espais manejant la moneda han estat funestos per als governs progressistes; després maneja la possibilitat de fer devaluacions com a mesura de reactivació econòmica, que en el marc actual de l'economia mundial és un verí letal per al desenvolupament econòmic, doncs va directament contra el nivell d'ingressos en moneda forta conquistat pels assalariats, sense tenir possibilitats d'inversions que el mercat mundial condiciona també a l'estabilitat monetària.
EUA i la Unió Europea, han utilitzat impunement la possibilitat de l'emissió monetària –ha arribat a límits demencials– per equilibrar els seus pressupostos i salvar l'equilibri de les seves institucions financeres, diners que per la crisi que origina l'escurçament de la taxa general del capitalisme, han anat a parar als paradisos fiscals i no per a benefici de la seva gent. Això es paga, i avui la sobirania d'aquest gran país del nord com la dels propis països europeus ja pràcticament és inexistent, producte d'un creixent endeutament del que ja no es pot retornar, llavors que un país assumeixi que el dòlar és la seva moneda, està marcant que ja no farà devaluacions i que el que es mesura per al treball en el mercat mundial es mesura pel seu país.
Per descomptat que això no arriba, cal fer una passa més, estendre i propiciar una unitat de mesura monetària mundial i un ingrés fiscal provinent no dels impostos al consum, a la feina i les pensions, sinó sobre la pròpia circulació dels diners, fent il·legal tota circulació que no estigui degudament registrada en els organismes que la societat determini, donant mort als paradisos fiscals. Doncs de no fer-se la crisi no té sortides, com ho ve mostrant clarament la realitat actual.
Equador ens marca un abans i un després si la lliçó d'economia que avui ens està donant, i fins i tot coneixent els desafiaments que enfronta, sabem assimilar-la. El treballador equatorià comprèn que «la revolució ciutadana» ha defensat el seu nivell de vida, però també ha de saber que el futur ja no depèn només del que es faci a Equador sinó del que facin les institucions polítiques, sindicals, socials, etc. per aconseguir un programa al món que imposi la pau i alhora la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista que és el que impedeix que avui es facin emprenedoria d'interès social que al capitalisme ja no li són rendibles com ara la cura del medi ambient, la salut i l'educació.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 d'abril del 2017.
