Apartat de Jorge Aniceto Molinari.

Aprenent economia, política..., amb Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Tal bon punt la crisi irreversible que pateix la predominança de la forma de producció capitalista obrís una etapa en què els grans centres de l'economia mundial promoguessin el desenvolupament de països en què exercien o exerceixen governs d'esquerra, actes denominats progressistes, el processos polítics per a l'esquerra s'han vist visiblement molt difícils.

El que abans la dreta pràcticament només podia imposar amb el suport militar per al qual s'havien preparat sectors d'elit d'aquestes forces, a la Escoles de la Amèriques de l'altre temps imperialisme nord-americà, –avui sense sobirania i convertit en Estat gendarme–, van arribar a poder fer-ho electoralment, ara el que vingué és una altra història.

Un lloc molt particular ha estat Equador, on la dreta en un moment d'ofec i en el govern, va eliminar la moneda pròpia. Recordem que a l'Argentina en el desenvolupament de la crisi del 2002, van arribar a coexistir 30 monedes diferents.

Aquesta situació, la manca d'una moneda pròpia, va impedir als traficants financers operar amb el desproveïment com si ho van fer a Argentina i ho fan a Veneçuela.

Llavors una baixada del preu mundial del petroli, sense tenir la dreta el maneig monetari fa que una elecció complicada com la de l'Equador pugui resoldre favorablement a l'esquerra, tot i que el tema segueix sent l'esdevenidor de l'economia mundial.

La dreta no es pot mantenir avui electoralment sense les errades i horrors que els governs progressistes han vingut cometent particularment en el maneig de la moneda, però també en la gestió pública. Ara, els temps s'escurcen per a tothom, la crisi en el món encén totes les alertes i el programa que uniexi al millor de la humanitat –que amb prou feines va insinuar Mujica a l'ONU, setembre del 2013– segueix sent una mancança crucial per resoldre-la.

En aquest procés els intercanvis amb els companys veneçolans han començat a enriquir-se amb les seves pròpies aportacions.

Un exemple d'això és el que segueix:

El que planteja la periodista veneçolana Mary Pili Hernández (eliminació del control de canvis) seria un avenç molt important, perquè en primer lloc faria sinceres bona part de les relacions econòmiques, totalment distorsionades pels agents econòmics obstinats en l'enderrocament de Maduro, en primer lloc, i després en derogar tots els avenços socials bolivarians.

Ara cal entendre que encara això és insuficient, doncs la moneda veneçolana no podria competir amb el dòlar en el mercat real de valors. La dreta està finançada en dòlars, el petroli es ven en dòlars, i la gent del poble es mou amb bolívars la cotització del qual està en mans de l'especulació. Un cercle perfecte per a benefici de l'oligarquia.

En una època ja superada, les nacions podien disposar de la força de la seva moneda per planificar el desenvolupament econòmic, això avui no és possible ni tan sols als EUA, però aquest país per les circumstàncies del mercat mundial ha aconseguit una imposició política del seu signe monetari amb l'agreujant que això avui no significa cap avantatge per al seu poble i sí per a un petit sector, el mateix que es vol envoltar de murs.

Ara ¿com fer el que va fer l'Equador? i que a més ho va fer la dreta política en el seu moment de major ofec. Crec que ha de ser obra d'economistes avesats i amb un gran sentiment d'adhesió al poble de Veneçuela. Des del punt de vista polític no estaria malament que fos una proposta ben treballada i presentada per ésser resolta per l'Assemblea Nacional tenint en compte que allà es troben els representants de sectors que han finançat les seves campanyes amb l'especulació monetària i a més s'han enriquit amb el patiment popular. Passarien de ser enjudiciadors del govern a ser enjudiciats per la necessitat d'una decisió política transcendental per a Veneçuela.

Obligaria a més a l'Assemblea Nacional a acomplir amb el seu paper constitucional, ara subvertit a convertir-se per la crisi –particularment d'abastament– en un agent de doble poder enfrontat al govern constitucional, i cercant un suport militar que els més migrats dels seus membres només van poder comptar per hores quan es va produir el cop del 2002.

El desproveïment que pateix Veneçuela ja no tindria el suport de l'especulació monetària, i el lliure comerç imposaria condicionants que ningú podria gestionar en benefici propi.

No m'estenc més sobre com hauria de fer-se aquesta transició doncs els meus coneixements tècnics són insuficients. Però seria una bona consulta a fer al President Correa, independentment que ell moltes vegades s'ha manifestat en contra del que diu «dolarització», però que no obstant això ha deixat a l'Equador fora de la tàctica de desproveïment a la qual han estat sotmesos els governs progressistes, i que es repetiran a cada país on puguin gestionar la moneda contra la gent.

És clar que el tema del lliure comerç cal analitzar-ho i regular-ho, doncs com a tal no existeix enlloc del món. Però així com no van poder evitar el comerç de Cuba en ple bloqueig per interessos contraposats dels empresaris capitalistes, tampoc tindran l'alternativa d'un bloqueig davant d'un govern que assumint aquest repte tracta de respondre a una de les necessitats populars més sentides.

O el fragment d'un altre intercanvi:

Transcric una resposta que vaig donar a un amic a propòsit d'aquest tema (les resolucions del Tribunal Suprem de Justícia). Per fer una nota necessito més elements doncs és important saber si aquesta és una ofensiva de l'equip de govern o és una resposta a la defensiva davant d'una pressió cada cop més gran dels agents econòmics internacionals.

En tots dos casos és notori que el govern de Veneçuela no disposa dels comandaments de la seva pròpia economia i això a la llarga es paga. El problema és que en la realitat actual del món cap govern disposa d'aquests comandaments, cosa que hem tractat d'explicar potser sense ser compresos.

En resposta a un amic que em va traslladar una declaració sobre Veneçuela li vaig respondre amb el següent comentari:

Quin és el problema de Veneçuela? ¿La democràcia? Cap país d'Amèrica té el nivell de transparència electoral de Veneçuela, i cap ha fet més eleccions.

Després de la darrera elecció la majoria de l'Assemblea Nacional declara que el seu objectiu és enderrocar Maduro, i inicien un procés de recollida de signatures per al plebiscit revocatori. Fracassen. No arriben a les signatures. És més, en canal 4 (Montecarlo Uruguai) el dimarts, al programa que condueix Daniel Castro, el diputat de l'oposició reconeix públicament això, que no van arribar a prou signatures.

¿Ara com guanya la dreta al parlament?, ¿és només un problema de corrupció?, o és com va passar amb Macri, que el maneig de la moneda i el proveïment dels productes de primera necessitat, provoquen en la gent un estat de molèstia que ni Argentina ni Veneçuela van saber encarar, però que no es donen per exemple, tot i la força de la dreta a l'Equador.

Ara resulta que el principal operador de Cristina, Lázaro Báez, l'anomenada ruta dels diners K, és també soci de Macri i hi ha un ruta dels diners M, en què les dues rutes s'ajunten.

Ara, pensar que el problema de Veneçuela es corregeix si es talla el problema de la corrupció i es lliura democràticament el govern a la dreta, és d'una enorme falsedat.

I aquí el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra, i en el nostre cas –Uruguai– la pedra més petita...

I si bé Astori (ministre d'Economia), diu que té la inflació controlada, i la moneda, en la immediatesa no té problemes. Tots sabem que això es canvia en hores davant el poder econòmic si aquest apunta sobre el govern. Ara i per ara el poder econòmic confia més en el govern que en els «líders» de la dreta, cosa que té certa lògica.

Ara, la dreta econòmica sempre pren les seves precaucions, només cal veure el seu suport a Lula i ara la seva desesperació perquè no aconsegueixen l'equilibri.

Companys. ¿No els crida l'atenció que cap a les principals figures del chavisme, la premsa mundial no ha pogut gestionar denúncies com abans no ho van poder fer contra els líders de la revolució cubana?

En el cas d'Argentina aquestes figures denunciades, existien i resulta que ara aquestes mateixes són agents econòmics de Macri.

Pel que fa als «intel·lectuals d'esquerra» sento una profunda llàstima, i em recorda el paper acomplert per l'esquerra europea que va recolzar la primavera àrab, i com en aquest cas no estan donant suport al poble de Veneçuela sinó als que sempre han viscut de la seva explotació i intenten no perdre cap dels seus privilegis.

El president Vázquez en aquest assumpte ha mostrat equilibri i ser coneixedor del que està passant, i encara que molts cops hem discrepat amb el seu procedir, sap que el seu govern a l'Uruguai està basat en les organitzacions socials.

Un altre aspecte sobre el qual convindria estar atent és sobre el paper de les forces armades. El altre temps Imperialisme Ianqui, avui ni tan sols és un Estat sobirà –el seu endeutament és demencial– ara convertit en Estat gendarme, en tota una etapa d'història de la nostra Amèrica tenia una ingerència directa sobre els exèrcits. El paper de Chávez que a més no l'hi perdonen, és haver convertit a aquest exèrcit en un exèrcit bolivarià. Que sempre existiran problemes és indiscutible però avui només en llocs molt puntuals allò que va ser la sustentació de la dreta està en retrocés.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 d'abril de 2017.