Apartat de Jorge Aniceto Molinari.

La riquesa del llenguatge.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

El nostre llenguatge té una característica formidable, i és la que a vegades una frase nua clarament que pensa qui la escriu, el tema està en poder desentranyar el problema i tenir instruments per analitzar-los i no sempre comptem amb ells.

El que ve succeint a Espanya, peculiar en sobre formes té facetes que són fàcilment identificables en una altra realitat en tant la manera de producció que té predominança és la mateixa a tot el món, amb l'agregat que d'acord al que hem vingut estudiant i analitzant no podria ser d'una altra manera.

La nota que té origen a Argentina, està referida, reiterem a Espanya, i la frase és la següent:

El fracàs del feble i impopular actual govern es traurà posada a la coalició governant i deixa en immillorables condicions electorals a Podem. L'esquerda existeix a Espanya, es respira a l'aire i s'observa als carrers. Qualsevol semblança amb la realitat política del nostre país no és pura coincidència. Al cap i a la fi, la història sempre estigué tallada per la disputa entre models de distribució i de concentració.

Comencem pel «al cap i a la fi»; la història mai estigué tallada per la disputa entre models de distribució i de concentració. Cada mode de producció ha vingut ocupant un lloc en la història humana, en una història signada per la lluita de classes, com súper origen –el de la lluita de classes– és el centre d'un debat que la ciència encara no ha revelat i que importants corrents –amb les que no simpatitzem– l'atribueixen a la condició humana i en suma a un «natural egoisme». Des del primer ésser humà que utilitza una arma (podria ser un pal o una pedra), fins el primer que penso en què organitzant el treball (la primera humil plusvàlua) obtenint la possibilitat de desenvolupar-se «empresarialment» ha transcorregut molta aigua sota els ponts.

Ara és una dada de la realitat, a Uruguai, a l'Argentina, a Espanya, a EUA, a Rússia... que les organitzacions polítiques, sindicals i de diferent índole, no caracteritzen la crisi actual de la forma de producció predominant, i sí exerceixen la competència entre si, parlant de models. Uns aprofiten el seu torn, els altres esperen els toqui i esmolen les seves armes de competència com si la crisi els donés un termini per satisfer les seves apetències.

Cap crisi local, prenguem el país del món que prenguem, és producte només i exclusivament de les errades, dels horrors, o de la corrupció dels partits governants nacionals, que això contribueix, no cap el menor dubte, com que també hi ha governs que l'han sabut gestionar, el problema és que en algun cas es creuen els amos d'una veritat de gestió que tampoc pot tenir una mesura nacional. La crisi empresarial fa més que predominin els horrors en la gestió.

La democràcia exercida pels partits polítics i des dels Estats ha estat sens dubte una conquesta per a la humanitat, i encara queden molts trams per recórrer a tot arreu del món per arribar-hi. També cal saber que el sistema empresarial que es correspon a la forma de producció predominant ja fa molt temps que ha sobrepassat els límits estatals i el seu poder és molt més gran que el més gran dels poders de qualsevol Estat a la terra i això influeix en tot, també en l'elecció dels governs.

Si a això li afegim el desenvolupament de la burocràcia, inexorable, que acompanya el desenvolupament dels Estats, estem en un cercle viciós que no es pot trencar a nivell nacional, i que posa en perill l'existència de les formes democràtiques dins de la predominança de la forma de producció capitalista.

Europa i en particular l'esquerra europea va fer aigua en les seves concepcions durant l'anomenada «primavera àrab». Recordem que un dels seus pecats originals no va ser precisament el «reformisme» sinó el de votar els crèdits de guerra en els prolegòmens de les guerres mundials. La democràcia es va conquistar en aquesta part del món en una realitat amb determinada base empresarial, aquesta realitat s'ha anat transformant en la mesura que les principals empreses que competeixen entre si són multinacionals. El vestir l'intent d'aquestes multinacionals per arrabassar les fronteres àrabs amb els principis democràtics no ha estat només un frau sinó una enorme tragèdia per a la humanitat que avui no s'acaba d'entendre enmig dels projectes de construir diferents tipus de murs.

Llavors? Primer caracteritzem la crisi. Per a nosaltres és irreversible dins de la predominança de la manera de producció capitalista. Cal imposar la pau, ja, i impulsar mesures de transició que ajudin a aquesta predominança a morir en pau. Per als que ens considerem comunistes és un desafiament que obliga a recordar als mestres:

«El Comunisme no és simplement una conseqüència derivada de la situació especial d'Anglaterra o de qualsevol altre país per separat, sinó un corol·lari que es desprèn necessàriament i inevitablement de les premisses implícites en les condicions generals de la Civilització moderna».

(Friedrich Engels, 1843).

«El Comunisme no és un estat que ha d'implantar, un ideal al que hagi de subjectar la realitat. Nosaltres en diem Comunisme al Moviment real (wirkliche Bewegung) que anul·la i supera l'estat de coses actual».

(Engels & Marx, Die deutsche Ideologie, 1845-1846).

I aquí sorgeixen enfocaments que ens separen encara més dels que venim analitzant l'inici d'aquesta nota.

Cada organització política i sindical en el món actual, particularment d'esquerra com en el cas que dóna origen a aquesta nota reivindica el seu rol per fer del seu Estat el creditor de les seves més estimades utopies, i no només que ja no és possible sinó que mai va ser possible en tant l'Estat tenia fins que van ser útils a la humanitat per un determinat període, en tant es realitzava el desenvolupament nacional de les economies i això es va correspondre al desenvolupament del capitalisme.

¿En què pot estar llavors radicat el problema? En les mesures de transició, que de cap manera poden ser estatistes (això no vol dir descartar per a casos molt puntuals, conjunturals) sinó que hauran de ser universals sobre la base de dues eines: la moneda i els impostos.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 11 de febrer del 2017.