IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS.
4. Els ideals primigenis de l'home: la llibertat, la solidaritat i l'amor.
- La llibertat.
- La solidaritat.
- L'amor.
- Conclusió.
1. La llibertat.
El primer i més inefable ideal, però també el més noble, el més fort, pervivent i perconscient, el més profundament ancorat en l'home, el més incoercible de tots, el que està sempre i arreu present en totes les persones -per baix que eventualment hagin caigut per culpa d'elles mateixes o, sobretot i generalment, per culpa dels altres- és el de «la llibertat».
La llibertat és l'home en tota la seva enorme complexitat corporal-anímica-espiritual; la «llibertat» és la mateixa persona humana. Si parlant de qualsevol home hom fa abstracció de «la llibertat», l'expressió «persona» no té cap significat concret. L'ideal de «la llibertat», viu, perviu i persisteix en cada persona singular.
Així com la paraula «llibertat» correspon a l'ideal mes pregon de cada persona, la paraula «llibertària» la reservem a la «pràctica d'una llibertat fenomènica utilitària concreta», aconseguida pels servidors d'aquest ideal en funció del progrés tècnic realment imperant a la cultura de qualsevol comunitat ètnica o ínter-ètnica dintre de qualsevol tipus de societat confederativa o/i federativa.
Quan l'ideal de «llibertat» no es pot afirmar «llibertàriament», és a dir, fenomènicament, a través de múltiples fenòmens concrets, quotidians, exteriors a la persona, es perquè se li oposen condicionaments anti-llibertaris de tipus material.
Ja hem vist que entre aquests condicionaments d'ordre material, molts són naturals, sigui provinents de la pròpia naturalesa corporal-anímica de l'home, sigui provinents del món exterior no humà. L'home els ha d'anar vencent per la seva intel·ligència. D'aquesta victòria, sempre naixent i renaixent d'un esforç incessant, en diem «poder sobre les coses». Però si l'home vol que aquest «poder sobre les coses» sigui legítim, altament ètic i no-autodestructiu, cal que no oblidi mai, enlloc ni per res, que ell forma part integrant de la «natura» i que hi ha de viure en simbiosi harmoniosa. L'home primitiu això ho sap, i viu dins la naturalesa ambient amb plenitud
psicosomàtica-espiritual. Només durant els últims 4500 anys de furiosos i suïcides imperialismes (inter-imperialismes
i intra-imperialismes), l'home dit «civilitzat» ha anat, cada dia més i pitjor, perdent de vista aquesta vitalment necessària i continua osmosi amb l'ecologia ambient. Cal situar l'ecologia a tall d'objectiu privilegiat de la potent economia que pot sorgir de l'estratègia fecunda d'un mercat clar llibertari i responsable.
Hi ha altres condicionants materials molt rígids i enormement coercitius que, durant aquests 4500 darrers anys d'anti-civilització imperialista, han estat imposats i continuen essent imposats als pobles, per uns molt subtils «poders establerts» d'uns pocs sobre i contra tots els altres membres de qualsevol societat geopolítica considerada. Tots aquests il·legítims «poders sobre les persones» són radicalment diferents dels legítims «poders de l'home sobre les coses».
L'art subtil dels que posseeixen tota forma de poder -durant aquesta era imperialista, històricament ben documentada- ha sabut amagar aquest tan il·legítim «poder sobre les persones» amb grans dogmes mentiders. Són «poders» cada dia mes ocults, impersonalitzats i irresponsables; es fonamenten en múltiples mecanismes anti-socials, pràcticament imperceptibles.
Aquests mecanismes estan basats en la multiplicació de petites tiranies aparentment objectives-burocràtiques i d'estructures d'hetero-control o hetero-censura que desemboquen fatalment en la neurosi subjectiva d'auto-control i autocensura per part de moltes persones dèbils de cos, de caràcter i d'esperit, que esdevenen i resten així bàrbarament marginades.
Tot aquest embolic de poders «legals» i «reals ocults» es pot anar descabdellant gràcies a l'operativa del «materialisme històric», disciplina capaç de desemmascarar tota l'acumulació de mentides i hipocresies que expliquen una tan llarga i fins ara vencedora, anti-civilització.
El nostre estudi versa, a la llum d'aquesta operativa i disciplina, sobre els instruments tecnològics- autopolítics que l'home actual pot emprar per a lluitar, amb eficàcia progressiva, en aquest doble front:
- De manera productiva-utilitària, contra els condicionaments naturals.
- De manera social-llibertària contra els condicionaments materials històrics dels «poders institucionalitzats sobre les persones no immensament riques i potents».
L'ideal de «llibertat» és, repetim-ho, tan pervivent, perconscient i persistent en cada persona que -si no es pot expressar llibertàriament en el terreny dels fenòmens materials-culturals, segons el propi dinamisme espontani i expansiu de cada persona singular en la pròpia comunitat ètica- tard o d'hora esclata en revolta i violència cega, quan la neurosi per tirania i por s'ha acumulat massa. Primer esclata a la intimitat profunda de cada persona, a cada instant de dura submissió a uns condicionaments materials als quals no hi veu solució raonable; i mes tard esclata en rebel·lió oberta, si els condicionants materials que se li oposen neixen de poders ocults d'uns pocs contra tots els altres, i aquests darrers aconsegueixen sublevar-se.
La neurosi «passotista» habitual, la sobtada i imprevisible violència cega, l'eventual victòria salvatge o la repressió despiatada -per tornar a començar com si res no s'hagués esdevingut- son les tres fases consecutives que caracteritzen l'era de la guerra, iniciada fa uns 13000 anys, però molt més encara durant el període imperialista, iniciat fa mes de 4000 anys amb Sargó I d'Akkad. Els imperialisrnes, que s'inicien sempre i arreu cara a l'exterior (inter-imperialismes), quan fracassen en
aquest primer intent, es capgiren contra els seus propis pobles (intra-imperialismes) i són molt pitjors, perquè ja no tenen raó d'ésser i ho saben.
Aquests fets de poder, consubstancials amb tota violència i guerra -tan ben documentats en tots els pobles llargament tiranitzats pels uns i pels altres- ofeguen, només momentàniament però horriblement, tots els ideals de l'home. Degut al poder nefast, o per una por execrable, cada persona -i com mes intel·ligent i culta, pitjor- fa el salt terrible cap a una infra-animalitat innoble.
2. La solidaritat.
Històricament, i molt més encara en els nostres temps, «els poders establerts sobre i contra les persones» s'han anat tornant materialment molt mes forts que qualsevol persona considerada isoladament. Es per això que cal potenciar la solidaritat.
L'ideal de «solidaritat» sembla ser tan vell com el mateix esperit de l'home. No se'l pot confondre ni amb el simple instint nacional-gregari que caracteritza les especies animals de mamífers superiors, ni, possiblement, amb l'augment de l'instint genètic de l'espécie humana, degut a la «indefensió» congènita en relació a totes les altres especies competidores carnisseres o herbívores.
L'ideal de «solidaritat» sembla que neix directament de l'esperit peculiar a la nostra espècie. Els prehistoriadors i etnògrafs assenyalen, segons les hipòtesis mes probables en funció de tota la documentació al nostre
abast actual, que el «compartir1» tota la producció alimentícia-comunitària entre tots els membres de la comunitat,
demostra no només una característica singularíssima del gènere Homo, sinó que distingeix totes les sub-espècies homínides que s'han pogut documentar fins ara, de la resta de les altres especies d'animals mamífers superiors.
Aquest compartir equitativament tot el menjar produït i posseït per cada comunitat primitiva, a cada moment de la vida errant del grup ètnic i entre tots els seus membres sense excepcions ni privilegis, palesa la més estreta solidaritat nacional en l'acte comunitari que ràpidament esdevindria el primer «sagrament» de l'endo-ètnia ancestral de caçadors o/i pescadors: el banquet sagrat de tota la nació, solidària de cadascú per a tots i de tots per a cadascú.
Com ja hem dit abans, aquesta primitiva «solidaritat comunitària» es va perdre amb l'inici de les eres de la guerra i dels posteriors imperialismes.
Aquests imperialismes s'aguanten només peí seu progressiu afiançament despòtic, tirànic, estatista, «burrocràtic», policíac, militarista, anti-econòmic, anti-polític, anti-social i hipòcritament classista, sota el pretext de la «lluita lliure per la vida, de la lliure competència, dels mèrits adquirits, dels privilegis intocables, etc,...».
En realitat no es tracta de «lliure competència», sinó d'un «llibertinatge mercantilista irresponsable», manipulat per mecanismes subtils, subterranis, pràcticament quasi secrets, molt poc estudiats històricament i desconeguts per una gran majoria -ella sempre tan ingènua, dòcil, lleial i respectuosa de la llei-. Aquest «llibertinatge mercantilista irresponsable» manté el poble llargament i insolentment enganyat.
La pobra i ingènua rebel·lió íntima de les persones isolades difícilment pot explotar històricament en moviments llibertàriament eficaços. Això cada dia es veu més clar enfront dels estatismes moderns, tan omnipotents que s'autoidolatren en tots els seus estaments de «ciutadans de primera» que són llurs funcionaris.
Aquesta es la raó que explica que aquests estatismes autoidolàtrics mantinguin llurs «ciutadans de segona» en una formalísticament molt «liberal», inculta i manipulada insolidaritat individualista, col·lectivista, nacionalista... ideològica-fanàtica o/i afectivològica-classista.
Només pot ser possible un moviment llibertari eficaç quan, en un poble més conscienciat, sigui factible una crida, no sols a «l'ideal de la llibertat», sinó també, a «l'ideal d'una plena solidaritat de cadascú amb tots i de tots amb cadascú». Una crida a una acció auto-política, estratègicament ben estudiada i tàcticament ben resolta, de no-violència intel·ligent i activa, vencedora de la violència institucionalitzada en l'estatisme actual (al servei incondicional dels més rics i poderosos, ocults darrera el diner anònim i corruptor).
L'estratègia de «no violència activa i intel·ligent» indica que no es tracta de cridar les víctimes dels poders actuals a l'odi cec, a la venjança estúpida i generalment injusta, a un nou poder classista pitjor que l'actual per més contrari que li sigui, a un anti-poder revengista tan homicida i suïcida com la tirania tradicional que vol vèncer; per l'únic camí, ideològicament tan celebrat, de la violència inútil i, per endavant, vençuda, si els traïdors o/i còmplices de sempre no se n'emparen per
a llur agost particular.
Cal començar per aclarir la realitat històrica global de l'home en els seus condicionaments naturals, siguin físics-inerts, siguin biofísics propis i ambientals.
Per tant, es tracta d'estimular en cada ètnia (nació amb ètica pròpia) i inter-ètnia, el cultiu del seu esperit ètic, radicalment lliure i solidari, d'on pot brollar l'afany per a transformar solidàriament i llibertària la realitat. Cal estimular-hi també el cultiu de la total intel·ligència humana, en totes les seves facetes «d'intel·ligència natural» (a la vegada «noümènica» i «fenomènica») i «d'intel·ligència artificial» («lògica-científica»).
Es aquesta «intel·ligència artificial» que hom ha de posar al servei d'una crida llibertària-solidària, cara al domini eficaç de tots els condicionaments «infra-animals» exteriors imposats a la persona (poder, violència, guerra, misèria, fam, marginació...), sigui per la naturalesa no humana, sigui pels artificis antisocials de poder sobre i contra les persones.
Cal comprendre a fons que aquests condicionaments artificiosos sobre i contra les persones, son obra del mateix i sol home en la seva evolució total, tan plena d'encerts i errors, de virtuts excelses i de crims degradants, de societats llibertàries i d'imperialismes tirànics.
3. L'amor.
En l'home, indefinidament evolutiu en totes les àrees del seu esperit i de la seva intel·ligència, hi ha innombrables impulsos ètics, innombrables ideals i vocacions -radicalment inefables- que cerquen incansablement, en sana bogeria transcendent, a manifestar-se fenomènicament; traduint-se i traint-se a l'ensems en l'àrea de creativitat existencial, mes o menys dominada per la matèria inerta o vivent i mes o menys dominadora de la matèria.
I això al servei incondicional de la llibertat i solidaritat íntima de cada persona, al servei de les llibertats i solidaritats concretes de totes les persones.
Però ara i aquí, només pretenem concretar els ideals energèticament més necessaris per a una lluita victoriosa contra «els poders establerts sobre i contra les persones». Cal destruir radicalment tots aquests poders, però respectant amorosament, lliurement, solidàriament, completament els poderosos actuals, en tant que son tan persones com els qui pateixen llur opressió.
Tractarem doncs, molt suscintament, de l'últim ideal de l'home, tant en els temps històrics com en l'excelsitud de l'esperit; a mesura que va sorgint en el nostre ser, es va tornant el primer, perquè en ell condensa tots els nostres ideals més bells i mes purs, alhora que els supera tots: l'amor.
L'amor pren nombrosíssimes formes fenomèniques segons la persona estimada, més que no pas segons la persona que estima activament. Car l'amor, com a donació de si mateix i no pas com a exigència de la donació de l'altre, no demana reciprocitat interpersonal. Però cal afegir que ajuda molt a la seva «veritat» que les persones, «amat i amador»,
siguin «dues veritats actives a l'ensems».
Aquest ideal d'amor és el que ha estat viscut i proclamat de manera especialment intensa per totes aquelles persones que han aplegat al seu voltant grups de deixebles que els han reconegut un paper de «mestre». Normalment els «mestres» han utilitzat el llenguatge de la poesia simbòlica com a únic camí possible per a comunicar aquesta realitat «noümènica» que ells vivien intensament. Les obres d'amor gratuïtes que han demanat als seus deixebles entren ja al camp fenomènic; son el mitjà privilegiat per a fer transparent i mesurable l'ideal d'amor que sintetitza l'essència mes profunda de l'home.
4. Conclusió.
Sense aquests ideals l'home no és persona. Com més intel·ligent i cultivat sigui el ser humà que prescindeix -més o menys conscientment- dels seus ideals més primigenis, més s'anirà tornant infra-animal. I en prescindirà més en la mesura del seu parasitisme o conformisme als condicionaments dels il·legítims «poders establerts sobre i contra les persones».En evadir-se amb «idealismes i estèrils discursos ideològics i afectivològics», prefabricats per a ell per un altre, qualsevol ésser humà prescindeix així dels ideals més originaris del seu esperit profund, i s'acostuma tant a la seva infraanimalitat que, sovint, arriba a fer-se'n superficialment inconscient.
Quan una persona ha abandonat així tota vida interior no hi ha, sovint, res a fer per a fer-li abandonar les seves intoleràncies, els seus fanatismes, la seva crueltat, -ordinàriament exercida sense la mes petita vacil·lació i en nom del deure d'estat propi-, les seves corporacions tancades i monopolístiques, el seu classisme tan hipócrita com estúpid...; s'ha instal·lat en un «fariseisme de bona llei» i acaba per creure-s'ho.
Els «idealistes» que subtitueixen llurs ideáis primigenis peí cuite idolátric dels poders histdricament establerts -o a establir revolucionáriament- sobre i contra les persones, es posen també de manifest per la següent característica: així com els ideáis originaris son tan inefables que ádhuc ais mes grans poetes els costa molt de plasmar-los en imatges fenoméniques analogals (paráboles), els partidaris del poder «xerren pels colzes» o escolten embadalits inacabables discursos verbalistes, ideológics o afectivológics, sobre llurs idealismes avui dia tan anacrónics: la patria (financera), l'internacionalisme (mes financer encara), la religió o anti-religió (oficial) que permet de controlar el poblé, al violencia cega com
a motor reaccionar! o revolucionari de la historia, el militarisme com a única religió terrestre, la guerra com a única font de grandesa i hero'ícitat per a l'home corrent que hom envía al front com a carn de cañó, el treball assalariat com a Onic
instrument de dignificació de l'horne vulgar, la separació de les dones per la virtud o peí vici (reaccionari o revolucionari, segons qui xerra i segons qui escolta) en dones «honrades» i dones «publiques», l'Estat com a font de felicitat per a tots, etc, etc...
Una tal evasió fora i contra del mes profund d'un mateix, per cínic egoisme o per inconscient imbecil·litat, pot durar mes o menys; pero, tard o d'hora, desemboca en la propia destrucció o en una dolorosíssima revolta íntima contra la propia infraanimalitat, tant de temps acumulada.
En aquest últim cas, implica la mes difícil de les «conversions», pero també la de mes joia i pau íntima: «la conversió en l'esperit».
Totes les «conversions» son «canvis -mes o menys reeixits o desastrosos- de front». Pero, en el cas de la infraanimalitat acumulada per egoisme del propi poder o per complicitat parasitaria al poder d'altres, es l'única possibilitat pels qui, finalment, preñen consciéncia de llur indignitat per l'atac íntim que fan al propi ésser profund. Fan veure que es riuen de totes aqüestes falórnies, pero la processó va per dins. Son indignes d'ésser homes, per5 son homes.
Notes:
1Compartir. Vegeu «La formación de la humanidad» de Richard Leakey. Ed. del Serbal, S.A. Barcelona, 1981. Pags. 91-97.
