Apartat de l'Endolingüística.

El català llengua angular.

Un fet cultural, força interessant, tractat en els tres darrers exemplars més recents de la nostra revista, ROC, i la recepció a l'Orfeó d'una comunicació telefònica-escrita «fax», la forma titular de la qual és encapçalat, esmentat com primer títol d'avui, dels tres articles ja publicats i del que publiquem en aquest número, és el que em sento portat a tractar, puix crec sincerament que cal que els catalans diguem quelcom propi nostre en l'exposició que rebem dels continuadors de la tasca del doctor Meulemans.

La darrera comunicació, feta en castellà -cosa adient puix es tracta d'una comunicació adreçada al públic culte d'un país que el té per idioma oficial propi- està encapçalada així: «La llengua de Catalunya a l'Escola d'Estudis Diplomàtics Didier Elias Meulemans».

L'ensenyament de l'esmentada escola segueix un sistema de mòduls i reactors que, afirmen, està donant molt bons resultats a l'I.P.N. de Mèxic. En el segon reactor d'estudis, TRACE, -Traductor de la Comunitat Europea- el català s'hi aprèn conjuntament amb el francès i el portuguès, seguint les línies d'una nova ciència que ha estat batejada amb el nom d'Endolingüística, la metodologia de la qual s'alça damunt d'una base metodològico-matemàtica barrejada amb teories novíssimes (de Lukiasiewicz, Traski i d'altres).

Hi ha un fet que en els papers rebuts no se'n parla, però que, per mi, és determinant de l'esperit lingüístic del doctor neuròleg Meulemans: l'ésser nascut, criat i format en una terra on la gent intel·lectual té necessitat de fer ús de dues llengües, la franco-valona i la flamenco-belga que, diferentment del que ens ha succeït als catalans sota el règim monàrquic del primer terç del segle que està a punt d'acabar-se i sota la dictadura que digué haver-ne pres la successió durant quasi quaranta anys, mai no hagué de sentir el predomini oficial de qualsevol de les dues llengües. Ni la forma dialectal francesa, pròpia dels valons, ni la dialectal dels belgues de parla flamenca -malgrat que hi ha voltes en les que hom arriba a sentir certa tibantor entre belgues fills de l'una o l'altra d'aquestes branques-, és presentada com fruint d'un cert predomini damunt l'altra.

Meulemans, metge, professor universitari, fou un lingüista format en aquest ambient, els successors del qual han creat un Institut Internacional de Cultura Catalana. Aquest caient cultural no és, segons el meu entendre, el primer fruit del coneixement de la llengua catalana per gent lliurada a la tasca de crear i expandir una parla que sigui fàcil de comprendre i que trobi acollida, per la seva capacitat, en el món de les ciències. Pocs anys després de la segona guerra mundial, aquest desig troba una realització. Anglaterra que, a partir d'aleshores, veu com el seu llenguatge és el que s'escampa més aviat i millor per tot el món, no deixa, però, de crear una nova forma d'expressió, l'anomenada interlingua que, des de Londres, aspira a ser el nou llenguatge que permetrà, i fins i tot ja permet, de divulgar tot allò que va essent nou en el món de les ciències.

Una revista periòdica, que té els seus inicis a Londres en aquells temps, admet col·laboració de savis que per tot arreu, dels que cada un d'ells tramet les seves col·laboracions en l'idioma que li és propi i que la revista Interlingua publicava en dues parts pròpies: la primera destinada a difondre els diversos originals admesos, fent-ho en l'idioma que l'autor ha emprat en la seva col·laboració, la segona repeteix cada un dels articles així publicats en la primera part, en la seva traducció en interlingua que, si bé difereix del pla seguit anys després per Meulemans i els seus deixebles -puix aquests darrers creen un llenguatge que permeti la comunicació escrita, però també la comunicació oral- fent un ús ampli del mateix interlingua s'ens fa fàcil d'entendre i de servir-nos-en.

Aquesta circumstància és resultat del fet que, en aquest primer dels dos són d'una mateixa família: la provençal i llenguatges als que fem referència, l'han creat filòlegs que s'han servit de tres llengües, de les que n'hi ha dues a més que la catalana. L'any 1939 vaig tenir l'experiència de saber captar el provençal a l'oïr-lo sortir d'uns llavis provençals vora de Sauve, del Departament del Gard, i de comprovar que el meu català era perfectament entès pel meu interlocutor, un camperol força entrat en anys que, degut a la mort dels seus tres fills a la primera guerra europea, no volia saber res de l'ús del francès com a forma d'expressió pròpia.

La segona llengua, o millor dit, el nou sistema obeeix a una finalitat diferent de la que han cercat d'atènyer els autors de la interlingua; estimaven que l'aprofitament de tres idiomes vius -el provençal, malgrat la seva actual condició de llengua poc portada al dia, el català, amb el seu nivell hodiern, expressió de la saviesa científica, i la llengua italiana, que serva el nombre més gran d'arrels llatines conegudes per la gent estudiosa- podrà fer que el nou llenguatge pugui ésser fàcilment llegit i comprès pel món científic d'avui. No cercaven atènyer-ne comprensió parlada, salvant així, per exemple, la dificultat que tenen per entendre's la majoria dels llatinistes europeus, sacerdots inclosos, degut a la fonètica propagada pels mestres de llatí que han imposat als estudiants de diferents països fonemes suposadament llatins que fan que l'ensenyament per mestres de diferents nacionalitats, espanyols, francesos, etc., hagi produït fonemes llatins que són dissemblants segons qui hagi estat el mestre.

Els articles publicats a ROC m'han creat el neguit de conèixer més bé el com i el perquè de l'afany dels Meulemans i els seus seguidors. Crec que dec fer-los saber quins són els punts que he d'exposar-los-hi per tal que arribem a una certa comprensió de tot allò que cerquem i del que poden oferir als catalans. Per aquesta finalitat em permeto anunciar a la doctora Meulemans i als catalans, començant pels de Mèxic, que tornaré a parlar d'aquest neguit meu i d'allò que m'agradarà saber, i conèixer-ne els fonaments.

Ramon Palazón Bertran.
II Premi Josep Maria Batista i Roca 1990, guardó d'atorgament anual concedit per l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC).
Article d'un exemplar de la revista ROC, pàgina 26.