Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 22 de juny del 1978.
Vàndals al Clot.
La memòria tenaç i insubornable del poble que habita al barri del Clot diu que el 1855 l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals va cedir, sense cobrar res, a la xarxa de ferrocarrils els terrenys que ha estat ocupant perquè el poble necessitava una estació. Ara ja no funcionen ni l'estació ni les edificacions, ni les instal·lacions. No queden ni vies. Just seria que els terrenys tornessin als seus antics propietaris, els habitants d'un barri tan mancat dels més elementals serveis col·lectius.
Doncs no. L'Ajuntament de Barcelona ha hagut de pagar a RENFE dos-cents milions de pessetes. Ho va fer a la tardor de 1977. No és una quantitat petita. I amb això hom pensava que els terrenys tornarien rabent al barri. Doncs tampoc.
Dels 64 mil metres quadrats se’n queda RENFE un terç i en ell pensa edificar habitatges i fer el negociet. RENFE va malament de comptes, però quina culpa té el nostre barri? Aquestes cases que es volen edificar taparan el sol al pati de l'escola d'EGB que està planificada segons un pla parcial del nucli antic del barri, realitzat per tècnics del mateix barri, subvencionats per l'Ajuntament. Aquests habitatges també tancaran les vistes a altres habitatges de la Gran Via amb drets adquirits. Es va prometre als seus usuaris la no construcció de l'edifici davant de casa seva.
Dels altres dos terços la major part no passarà al barri fins al febrer de l'any que ve. I en l'única part lliure que queda tampoc hi deixen entrar. Les massisses edificacions estan sent saquejades vandàlicament per RENFE. Per rescatar quatre bigues de ferro o unes quantes fustes s'han destruït edificis sencers en bon estat. A més s'ha constatat que les destrosses van ser fets amb acarnissament. Es van punxar taulers d'escacs inutilizant-los. Es van trencar els vidres de les finestres usant femelles de ferro com a projectils. El conjunt hauria estat una cosa semblant a les recuperades Cotxeres de Sants. Ara hi apareix un espectacle dantesc, com si hagués passat el flagell de la guerra.
La guerra no va durar tres anys. N’ha durat quaranta. I, pel que es veu, encara dura. L'enemic es retira practicant una política de terra calcinada al seu darrere. Fins i tot hi han aparegut uns estranys raspats tramposos en els plans de RENFE al respecte, no concordants amb les còpies que obren a l'Ajuntament. Els veïns amenacen ocupar els terrenys a partir del dos de juliol si no se'ls deixa entrar abans d'aquell dia.
Lluís M. Xirinacs.
