Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimarts, 23 de maig del 1978.
Xavier Ribalta.
Em vaig equivocar l'altre dia en una referència desencertada al cantant Xavier Ribalta. Vaig dir que ell exigia el culte de l'art per l'art en negres temps de dictadura, quan tot havia d'ajudar a la lluita per sacsejar-la.
Xavier Ribalta no ha volgut, per pudor, explicar els seus seriosos problemes en el temps de la dictadura. Greument multat. Prohibit a tot l'Estat durant set llargs anys. Sempre combatiu en les seves cançons. Altrament no se l’hagués perseguit amb tant d’afany. Obligat a sortir fora d'Espanya si volia seguir cantant. Repetides vegades va prestar la seva adhesió a les lluites contra dictadures llatinoamericanes. Però la seva seriositat mai no va permetre que l'aurèola de perseguit afegís propaganda als mèrits estrictament artístics del seu llarg treball de dotze anys de cantant i músic. En això ha estat irreductible. Va fugir del mite d'oprimit del règim com la pesta quan es tracta d'arribar al públic.
Una mica tard, va rectificar. Es van acabar els seus tres recitals a «Les Drassanes» de Barcelona amb poc públic. Vaig assistir al darrer perquè no vaig poder abans. No hi entenc gaire de música, però m'ho vaig passar molt bé. Em va satisfer. Era la primera vegada que el sentia. Molta veu, molta expressió, molt de tema, energia i lirisme sàviament alternants, molta música, molt treballada, el conjunt que l'acompanyava interessantíssim i amb clares mostres d'una cohesió que sobrepassa el merament personal.
Lluís M. Xirinacs.