Diari d'un senador.
Mundo Diario. Diumenge, 4 de desembre del 1977.
Una oportunitat, per l'amor de Déu.
Molts parlamentaris, sinó tots, han rebut cartes de presos, sobretot d'Ocaña, fa pocs dies amotinada i especialment de Juan Llussà Martí. És bo que també el poble sàpiga què diuen els presos de carn i ossos, perquè el poble està sent manipulat contra els presos pels qui volen ficar por entre els ciutadans per després poder dir: «Abans estàvem millor».
«Li adreço aquestes lletres en nom dels meus companys presos socials d'aquest Penal i en el meu propi. Ens hem informat que el proper dia 13 hi ha Ple del Senat i en el mateix es debatrà l'assumpte de l'Amnistia General. Elevem a la seva consideració les següents al·legacions:
Els presos socials, per les circumstàncies viscudes en els últims quaranta anys del país tenim dret a:
- Gaudir d'una oportunitat.
- Participar en la Concòrdia nacional.
- Ser un nucli que també forma part de les «Coses» i «Casos» que cal saldar de l'anterior règim.
- No ser marginats de la imminent Llei d'Amnistia General: mai no hem volgut assimilar els nostres delictes a nivell polític, però per a nosaltres l'amnistia general hauria de prendre la forma de perdó total condicionat en quants apartats s'estimin necessaris per a la defensa de la societat.
Els presos socials que, aprofitant-se de l'amnistia (perdó) es reintegrin dignament en la vida ciutadana, tant de bo fóssim la majoria, serà la millor ofrena que podrem tributar a la democràcia. Els que, lamentablement, no sàpiguen acollir-se a tan magnífica ocasió de refer la seva vida i família hauran d'afrontar les conseqüències del seu personal procedir, però mai no podran dir que la democràcia no els va donar la seva oportunitat».
Això es va escriure a Ocaña a 8 d'octubre de 1977. El 14 d'octubre, dia de l'amnistia, la democràcia no va donar cap oportunitat als presos socials.
El 18 de novembre, un altre pres d'Ocaña m'escrivia:
«Que pocs dels que diuen avui ser els defensors dels marginats, explotats i reprimits han volgut escoltar i comprendre la nostra situació!, però que no es preocupin que hi haurà sang, però aquesta vegada no vessada d'una forma passiva, sinó en una lluita contra la repressió i el franquisme. Doncs tingui en compte, senyor, que davant d'una situació desesperada, només una acció desesperada pot engendrar-se».
Els textos parlen per si mateixos. Després va venir el motí d'Ocaña.
I segueix la desesperació d'uns i la fredor d'altres.
Lluís M. Xirinacs.
