Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 1 de desembre del 1977.
Ocaña.
Jaume Ramonet tindrà més de seixanta anys, camina amb dues crosses i m'ajuda de secretari gratuïtament, destinant-hi infatigable moltes hores de la seva jornada. L'altre dia em va trucar espantat i em va ensenyar una carta d'un pres d'Ocaña. Un paràgraf semblava una amenaça ombrívola. Els presos havien arribat al límit de la seva resistència. La violència ja resultava imparable.
–Això és perillosíssim– em va dir.
–Ja ho sabia– li vaig contestar.
–Si ja ho saps, no dic res.–
En efecte, ja ho sabia des de feia dues setmanes i crec que, fins i tot, ho vaig anunciar en aquesta columna. S'acostava una ratxa de nous motins a les presons amb autolesions, incendis, etc. Vaig avisar als senadors de l'Entesa i a altres senadors a Madrid entre els quals cal destacar Rafael Calvo Ortega, portaveu del grup parlamentari d'UCD al senat, a qui vaig buscar a casa seva, al Senat, a qui vaig lliurar la proposta de llei d'indult i de qui espero des de fa quinze dies una explicació del per què UCD es tanca en banda a la concessió de l'indult. Em va dir: «Jo, personalment, no estic en contra.»
Jo, des de fa dies, estic rebent desenes de cartes dels presos d'Ocaña, demanant ajuda amb molt bones maneres. Qui més qui menys, tots els senadors i diputats han rebut cartes d'aquestes. Farà quinze dies, em va arribar la notícia que si no prosperava l'indult tornarien els motins. Va ser llavors quan el màxim que vam aconseguir, Bandrés i jo, va ser la recollida de vint-i-vuit firmes per presentar la proposta.
I després a esperar els motins amb l'ànima angoixada.
Ja és aquí, Ocaña no va poder més i va explotar. Altres presons també han reprès la seva lluita numantina. Les fredes hosts d'Escipió redueixen implacables les revoltes. I s'estableix l'ordre sobre ruïnes fumejants.
Fins als funcionaris de presons de l'Estat, demanen un indult que no ve per als presos socials i que si arribés ara ja arribaria tard. Hi ha qui s'aprofita per fer-lo servir com a arma contra mi.
U de desembre. El Nadal és la festa més trista de les presons. Jo vaig passar dos Nadals amargs a la presó. ¿Indult per Nadal? Que els presos també tenen cor.
Lluís M. Xirinacs.
