Diari d'un senador.

Mundo Diario. Diumenge, 11 de setembre del 1977.

Des de la porta de la presó.

Els parlamentaris catalans, elegits el 15 de juny per voluntat popular, obriran la solemne marxa. Darrere d'ells, la major multitud que la història ha unit sota el nom i la bandera de Catalunya. Una multitud no bigarrada. Cada partit, cada sindical, cada barri, cada associació cita als seus per desfilar corporativament. No es tracta d'una massa amorfa, electritzada per una propaganda atordidora. Es tracta d'un meravellós poble, que ressorgeix vertebrat després de quaranta anys d'adversitat, sorprenentment renovat.

Aquest milió organitzat de persones avançarà serenament pel Passeig de Gràcia, eix de Barcelona, deixant darrer seu una trista victòria, i arribarà, per la Ronda de muralla de Sant Pere, fins al punt dels antics baluards, avui desapareguts, a on va caure Rafael Casanova, i, amb ell, la llibertat d'un poble sencer.

Tots sabrem veure, darrere de la imponent columna formada pels catalans d'avui, la columna més imponent encara de tots aquells homes que des de sempre han lluitat de mil maneres per defensar i vigoritzar la comunitat catalana que vol existir pacífica i solidària, en el concert de tots els pobles del món. Els obrers, els camperols i pescadors, els empresaris, nascuts aquí o immigrats, que han fet possible una societat pròspera. Els científics i tècnics, els literats i artistes, els educadors i altres professionals, que ens han donat un alt nivell cultural, els polítics, els militars, i els no violents, que han patit persecució, tortures, mort per reconquerir el nostre autogovern. A casa o a l'exili.

Només faltarà un parlamentari perquè falta l'Amnistia. Aquest parlamentari ha de seguir en la seva guàrdia mentre quedin restes de la gran repressió, mentre la guerra del 1936 no estigui acabada del tot i el pacte de pau signat.

I només faltarà un president perquè falta la Generalitat. Aquest president ha de seguir en la seva guàrdia mentre no sigui consumada la devolució del que ha estat robat, mentre el decret de guerra del 1938 no estigui anul·lat i el pacte de reconeixement de la nostra sobirania, signat.

Lluís M. Xirinacs.