2.15.4. Protecció al mar i a la muntanya.
Gràcies a la municipalització del sol, es podrà
fer una distribució adequada de zones habitades, verges i de cultius.
Es podrà plantejar una política general, aplicable localment.
Vegem algunes possibilitats de dues situacions importantíssimes
per la salut, l'ecologia i l'economia: el mar i la muntanya.
El mar.
La municipalització de la franja costera només és
un tràmit de cessió de la propietat actual de l'Estat als
municipis, amb reserva dels drets i les servituds referents a missions
de defensa federal.
La resta de terrenys marítims de cada municipi quedaran afectats
per la llei general de municipalització del sol.
Sobre la política general del mar, l'Estat dictarà les
servituds derivades de les lleis interiors vigents i dels tractats intresestatals:
pesca, piscicultura, protecció d'espècies en perill d'extinció,
contaminació, turisme, platges, ports, navegació,... Per
a complir amb aquest comès legal, els municipis marítims
es podran confederar a tots els nivells, interns i exteriors, comptant
sempre amb el suport tècnic dels professionals liberals necessaris
a tals fins.
La muntanya.
La repoblació forestal adequada a cada tipus de muntanya és
una de les principals i urgents tasques, quan la desforestació i
la desertització estan avançades. Com a primera mesura, caldrà
prohibir on calgui la tala de boscos durant els suficients anys (20, 50...)
per a possibilitar el creixement necessari. Per a realitzar tales, caldrà
sempre tres marques en el tronc de cada arbre a abatre: la de l'encarregat,
la de l'enginyer tècnic i la de l'enginyer general.
La repoblació, allà on sigui necessària, ha de
fer-se racionalment i eficaç. No es pot deixar a campanyes populars,
a l'atzar de les o a les improvitzacions.
Un dels sistemes per a repoblar i protegir els massissos és la
d'encarregar a cada enginyer forestal una muntanya d'extensió suficient,
en e1 qual haurà de viure amb el seu equip col·laborador
i llurs famílies. Tots ells hauran de construir les cases i instal·lacions
necessàries per a desenvolupar llur tasca amb dignitat social, però
sense heroicitats inútils.
L'enginyer i el seu equip són responsables de la població
forestal existent i de la repoblació que faran. Els seus nous quedaran
lligats de per vida a la tasca realitzada, a menys de ser substituits quan
siguin elegits lliurement pels companys del col·legi professional
corresponent. a responsabilitats més generals.
Tot territori autònom (llogarret, municipi, sub-comarca, comarca...)
amb extensió muntanyenca d'importància -amb arbres o sense-
haurà de tenir una escola professional de tècnics auxiliars
forestals. Els estudis seran, quan calgui, elevats a nivells superiors
sense altre límit que el bon fi d'una obra de duració indefinida.
L'«escola forestal» també podrà ampliar-se a
«escola de muntanya» per a facilitar així una actuació
general sobre el fet muntanyenc.
Els terrenys agrícoles, actualment no aprofitables, també
poden entrar dins els plans de plantació d'arbres.
Versió 1987.