2.11.3. Mesures de protecció efectiva a l'estalvi-capital.
2.11.3.1. Estalvi i capital.
L'estalvi-capital, originàriament era una única cosa concreta,
però amb el temps s'ha anat diferenciant degut a la progressiva
complexificació del diner, complexificació realitzada gràcies
a l'eficàcia comptable, abstracta i interbancària de la moneda.
El diner, en el cas de l'estalvi-capital, té fins ara dues funcions
socials confoses pel públic estalviador i molt ben diferenciades
pels tècnics que saben transformar la «moneda estalviada»
en «capital bancari i borsista».
Per al poble, generalment confós, el diner és «moneda
estalviada en comptes corrents a la vista». Però, en tant
que aquesta moneda entra i queda passivament en un compte corrent durant
un temps més o menys llarg , es transforma en una senyal comptable-abstracta
i perd la seva qualitat de signe concret-actiu-circulant de riquesa.
Pels alts professionals i tècnics, el diner és «moneda
capitalitzada» doncs, saben convertir i mobilitzar els petits estalvis
monetaris dels comptes corrents a la vista en «importantíssims
i eficaços capitals-paper». Aquests capitals-paper són
numèrics, anotacions comptables-abstractes, Que es mouen per compensació
entre comptes corrents com a «crèdits o finances».
La conclusió pràctica és que cal protegir de manera
efectiva la «moneda estalviada» contra els traficants del «paper-capital».
Per això, cal diferenciar legislativament sobre els «saldos
positius de tots els comptes corrents a la vista -fins ara administrats
pels Bancs i Caixes a tall de «recursos aliens» d'una banda:
i, sobre les indefinides formes de lliures contractes de capitalització
entre els Bancs de Negocis i llurs clients privats (estalvi a termini,
accions, obligacions, contractes de capitalització...) de l'altra
banda-:
Aquesta diferenciació legislativa ens permet prendre dues mesures
clarificadores:
-
Socialització de la moneda estalviada en els lliures saldos
diaris de tots els comptes corrents a la vista.
Tots els saldos positius dels comptes corrents a la vista en Bancs de
Negocis (Comptes corrent de producció i comptes corrent d'estalvi
de producció multi-assalariada) i en Caixes d'Estalvis (comptes
corrents d'estalvi de producció uniassalariada i comptes corrents
d'estalvi de consum -d'origen privat o/i d'origen comunitari) són
un bé comú mercantil en llur globalitat i com a tal han d'ésser
garantits per la comunitat. La seva socialització permetrà
un coixí comptable a les operacions de crèdit comunitari
i de finances al consum. La protecció d'aquests saldos es fonamentarà
en un interès compost automàtic (per exemple, del 6%) anual,
amb garantia econòmica total de la societat geopolítica conjunta.
-
Lliure contractació de capitalització entre Bancs i
clients.
Més enllà de l'estalvi a la vista, a lliure disposició
de l'estalviador, la capitalització és la suma de molts estalvis
entregats contractualment a termini a un Banc de Negocis.
Així, els clients d'un Banc poden posar a disposició d'aquest
capitals privats en comptes a termini, segons contracte lliurement negociat
entre les dues parts a un determinat interès negociat.
En aquest segon cas, el gremi i subgremis bancaris estan obligats a crear
les diferents Caixes de Garanties Inter-bancàries, amb jurisdicció
tècnica i territorial ben definida, necessàries per a una
protecció màxima i òptima dels capitals que els hagin
estat entregats lliurement, segons lliure contracte, per llurs lliures
clients, però que no suprimiran del tot el risc inherent a tot contracte
mercantil lliure, cas ben contrari al de la garantia total oferta per la
societat geopolítica als comptes corrents a la vista.
Aquestes Caixes de Garanties Inter-bancàries, gremials i subgremials,
administraran provisionalment, venent o liquidant-lo finalment, tot Banc
incapaç de fer front als seus compromisos contractuals lliures,
fent-se'n responsable, fins a un màxim (per exemple, del 50%),
quan la venda o liquidació no permeti de complir aquests compromisos
al 100%. La resta (l'altre 50%) serà coberta pel Banc en la mesura
que pugui, i allò que resti sense cobrir serà pèrdua
per al client, que n'ha corregut lliurement el risc, segons contracte.
Versió 1987.
