1.3.2. Propostes concretes.
Es proposen formes concretes d'establir i garantir
llibertats i solidaritats per a les persones individuals.
Des de la perspectiva del present assaig -estudi
dels fenòmens humans per a dissenyar unes regles de joc
net afavoridores de llibertats i de solidaritats concretes- no
hi ha massa a dir sobre els individus: les persones individuals
són, i prou. No calen, ni convenen, normes, regles o lleis
especials per a les persones individuals, que codifiquin en desmesura
llur comportament dintre la societat civil; que condicionin al
detall llur existència.
Per a les persones individuals solament cal tenir
present:
- assegurar-los el dret essencial (com a qualsevol altra persona
nacional-comunitària o social-col·lectiva) d'un
mínim vital i d'uns serveis culturals humanistes gratuïts
per a una existència digna i una insistència sense
preocupants "mals de caps" materials;
- ·postular que no transgradeixin unes normes bàsiques
de convivència -consuetudinàries i/o legals- vàlides
per a totes les persones humanes.
La conclusió del que acabem de dir és
que cal reintegrar la persona individual dintre el conjunt global
i la llei més general dels drets humans que comprenguin
les tres categories de persones (les nacionals-comunitàries,
les socials-col·lectives i les individuals).
Exigència ètica.
L'exigència ètica d'assegurar a totes les persones
una existència digna, pot concretar-se, actualment, en:
- un mínim vital, sota forma de quantitats monetàries
mensuals (salaris de solidaritat social com a poder de compra
de consum mínim-vital) lliurat a les persones individuals
i familiars;
- uns salaris liberals de solidaritat social per a les persones
de vocació autoproclamada altruista i desinteressada al
servei incondicional de la societat civil: professionals, institucions
i associacions "liberals", o sigui, sense finalitats
lucratives;
- uns serveis culturals i humanistes gratuïts per a totes
les persones sense excepció: incloses, doncs, les persones
de vocació i estatut utilitari (empresaris, inversors,
inventors, treballadors) i les entitats i associacions de tota
mena.
Aquests "drets" commutats per a totes
les persones humanes sense excepció -car també s'ha
d'incloure totes les institucions cíviques d'autonomia
ètnica, local o minoritària- compendien la manera
més pràctica de resoldre els problemes ètics
en l'esfera fenomènica-material.
La quantia del mínim vital i dels salaris
liberals de solidaritat social, així com el nombre de serveis
culturals i humanistes gratuïts, seran calculats en funció
de les possibilitats tecnològiques-productives en mercat
lliure, autoequilibrat; i, dependran de la conseqüent vitalitat
de cada nació, de cada societat geopolítica, de
totes les societats civils i de l'entera humanitat a cada moment
històric, on conviuen totes les persones concretes.
Aquesta mínima exigència ètica
en l'esfera fenomènica-material és sinistrament
menystinguda per les anti-civilitzacions contemporànies,
especialment en els casos més tràgics (fam, misèria,
pobresa, malaltia, analfabetisme... que afecten milions de persones).
Altres mesures bàsiques de convivència.
Les persones -totes les persones individuals,
col·lectives, ètniques- únicament han d'acceptar
unes regles de joc net que els permetin respondre, ser responsables,
de llurs lliures actes jurídicament documentats.
La transgressió d'aquestes normes bàsiques
de convivència -dins el marc, ja al·ludit, d'un
mínim vital-dinerari i cultural-humanista assegurat a tothom-
comportarà responsabilitats quan esdevingui un fet il·legal,
documentat en un judici contradictori davant la Justícia.
- L'exigència d'una Justícia positiva és
un altre dels drets humans més essencials per a protegir
totes les persones contra la realitat sinistra, encara existent,
del proverbi ancestral "segons sereu ric o miserable el judicis
de cort us faran blanc o negre". Aquesta Justícia
ha d'ésser, doncs, imparcial i serena per a jutjar, segons
llei, els fets del passat; ha d'ésser, per tant, radicalment
independent de l'Estat (Executiu i Legislatiu), i més independent
encara enfront de tot possible poder fàctic-il·legítim.
El poder només pot assentar-se en el secret il·legal
i deslleial, només es pot practicar sense deixar-ne rastre,
en un règim corruptor de moneda anònima.
- Si una persona no accepta, per motius de consciència,
alguna de les poques regles de joc establertes (a nivell constitucional,
legal-orgànic o legal-ordinari) en un Estat de dret, dintre
una societat civil amb una Justícia positiva independent,
la Constitució en vigor li ha de reconèixer en plenitud
el dret de discrepar públicament i, fins i tot, de desobeir
una prescripció de qualsevol llei, emperò, sense
actes violents de cap mena.
La desobediència interna i pacífica
(objecció de consciència) no pot representar per
a cap persona una responsabilitat legal. Tampoc en comportarà
la desobediència civil activa, a condició, igualment,
que sigui sense violència. (Les lleis instrumentals -p.e.
sobre el sistema monetari- no poden ser desobeïdes per objecció
de consciència. Cal distingir molt clarament l'objecció
de consciència de l'objecció per interessos).
Les Autoritats polítiques i cíviques establertes
segons llei han de protegir aquests drets essencials, sota la
salvaguarda de la Justícia, independent d'aquestes Autoritats.
Només la violència incivil -la
que degenera en actes de violència, individuals o col·lectius,
clarament il·legals, o que poden convertir-se en violències
incontrolables- seran objecte de sanció legal per la Justícia,
a partir del moment en què podran ésser documentalment
comprovats en instrucció i judici contradictoris i imparcials.
El dret a l'objecció de consciència
i a la desobediència civil activa no-violenta és
un dret individual, ètnic i col·lectiu dintre de
cada context social; i és un dret cívic dintre de
cada Estat. El reconeixement d'aquests drets -que ha de comportar
una constitucional llibertat d'expressió total i una constant
protecció justicial- no pot negar el fet social d'assumir
totes les responsabilitats legals vigents pel que fa a qualsevol
tipus de violència incivil.
- Cap persona -sigui quin sigui el grau de discrepància
o de desobediència violenta- no serà privada de
la vida digna, ni per execució individual, ni per dissolució
d'institucions col·lectives legalment inscrites i socialment
necessàries, ni per genocidi de cap mena (genocidi radical
i total; genocidis atenuats i insidiosos: anti-culturals, anti-lingüístics,
anti-forals, anti-autonòmics...).
Cal concretar amb precisió aquest dret
essencial de totes les persones, però més en particular
de cara a les persones individuals:
- supressió de la pena de mort. L'única excepció
constitucional prevista ha d'ésser pels oficials superiors
dels Exèrcits i de les Policies que hagin perjurat violentament,
a qualsevol títol individual o col·lectiu, llur
vitalment necessària i rígida disciplina orgànica
o llur obediència professional al seu legítim comandament
civil dintre de la societat geopolítica;
- salari mínim vital i serveis socials gratuïts.
Constitucionalment seran garantits:
- al sentenciat a qualsevol pena judicial (garantia vàlida
per a tothom, des de la naixença fins a la mort, sigui
quina sigui la situació penal o evolutivament lliure de
reinserció social, durant la resta de la seva vida, després
del judici sentenciador).
- a la seva família, a favor estatutari general de
l'espòs/a o company/a i dels fills.
- Constitucionalment, ningú no podrà interferir
-amb arbitràries lleis moralistes o amb controls informàtics
personalitzats- en la vida privada i íntima de les persones,
totes elles nascudes lliures, tant les individuals com les col·lectives
i les ètniques.
La privacitat i la intimitat de tots els actes
de qualsevol persona -inclosos els actes mercantils i professionals-institucionals-
associatius-liberals- queden protegides sota secret legítim
per la Justícia.
Només el jutge d'instrucció de qualsevol causa podrà
tenir accés a l'omni-documentació monetària-comptable-personalitzada
per factura-xec escriptural o telemàtica però exclusivament
sota rígid secret professional i en relació únicament
a la causa instruïda. Els documents que facin referència
a aquesta causa només podran ésser fets públics
per sentència ferma després d'un judici omni-documentàriament
imparcial i contradictori que consideri la necessitat i exemplaritat
social de la publicació d'aquests documents.
Conclusió.
Totes les persones -però de manera més concreta
i immediata, visible i diària, totes les persones individuals-
pel sol fet de ser-ho tenen el dret de viure amb el màxim
de llibertats fenomèniques concretes, així com el
d'exercir la seva solidaritat espontània envers altres
persones, sense que ningú, si no és la Justícia
amb totes les garanties processals, les pugui acusar de traïció
i complicitat per tan noble comportament.
La protecció eficaç dels drets humans i ciutadans
-començant pel dret a viure dignament, concretat en la
seguretat d'un mínim vital-dinerari i d'uns serveis socials-liberals
gratuïts; i continuant pel dret a comportar-se noblement
segons la pròpia consciència- és l'únic
objectiu comunitari que cal decidir i legislar de manera concisa
i clara, segons auto-política.
Tot el que es faci arbitràriament -per
l'Executiu i el Legislatiu d'un Estat qualsevol- contra aquest
objectiu autopolític primari és entrar descaradament
a pressionar i interferir il·legítimament sobre
les concretes llibertats fenomèniques, la llibertat ètica
i la vida privada de les persones. Aquest comportament que pretén
organitzar i vigilar tots els detalls de la vida de les persones
no fa res més que crear conflictes innecessaris, pràcticament
insolubles.
En un segle marcat encara per l'individualisme
insolidari potser sobti aquesta poca atenció i elucubració
sobre els individus humans.
Però els conflictes als quals cal cercar
remei potser no sorgeixen tant de la concreta persona individual
en si, com de la inter-relació d'aquesta en i amb les concretes
persones nacionals-comunitàries i socials-col·lectives.
Són aquestes últimes, i no les
individuals, les que susciten la nostra atenció preferent:
la proporció i la manera com es respecten entre elles i
com s'organitzen mercantilment-llibertària i socialment-liberal,
respectant a l'ensems les concretes llibertats individuals, pot
ajudar, o no, a resoldre els conflictes humans.
La natural i cultural singularitat de cada persona
la fa intractable enfront de qualsevol arbitrària anti-política
que, des de fora, la vulgui manipular amb el greu perill d'atacar
i violar la seva dignitat i les seves llibertats essencials més
íntimes. En canvi, la manera d'organitzar-se totes les
persones segons auto-política, auto-civisme, auto-civilització
en mercat auto-llibertari i en societat auto-liberal, configura
un conjunt de fenòmens estudiables i tractables pel més
normal i eficaç empirisme lògic pro-experimental.
El respecte pràctic i diari -constitucionalment
garantit per la Justícia independent de l'Estat- a la manera
de ser de cada persona singular (ètica) no nega, ni impedeix,
la possibilitat d'estudiar i tractar, segons l'actual operativa
"científica" eficaç, els fenòmens
organitzatius de totes les persones vivents (és a dir,
existents i insistents) per tal que ajudin, en la nostra realitat
de finals del segle XX, a afavorir una convivència auto-pacificant,
auto-pacificadora, auto-pacífica i auto-solidària,
en ple apogeu de totes les concretes llibertats fenomèniques
fetes possibles per l'enorme progrés tecnològic-productiu
de l'entera humanitat.
Versió 15 de febrer del 1988.
