Aquest article fou publicat el desembre de l'any 1984, en un moment en què semblava molt adequat, doncs llavors existia una psicosi de Guerra Freda entre el bloc Occidental i l'Oriental. Malgrat el temps transcorregut des d'aleshores, pensem que, tot i els canvis esdevinguts en el Món i en previsió de nous conflictes, no perdrà mai la seva vigència.
Equip del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Primera versió en català: Dissabte, 3 de novembre del 2001.
Darrera versió: Dimarts, 16 de juliol del 2019.
Cambio 16. 2-10 de desembre del 1984. Número 679. Pàgines 183-190.
Viure avui.
Segons demostra la informàtica.
Qui coopera sempre guanya.
En tractar amb un veí, amb la parella, amb un client, o en les relacions internacionals entre les grans i petites potències, el que guanya sempre és el que planteja la cooperació i no la competència. Això ho demostren, com a mínim, la teoria i la pràctica dels jocs, estudiats minuciosament per científics anglesos i nord-americans.
Era el mes d'agost de 1915 i la Primera Guerra Mundial havia derivat ja cap a una guerra de trinxeres lliurada en extensos paratges desolats. El capità J. R. Wirton, oficial de l'Exèrcit britànic, prenia el te amb els seus soldats prop d'Armentieres (Estat francès), quan de sobte un obús va caure enmig del campament i va explotar. Els soldats es llençaren a les seves trinxeres preparant les armes i maleint els alemanys.
Aleshores, des de la terra de ningú –Wilton va escriure en el seu diari– va arribar un soldat alemany que s'atansà a les seves trinxeres. «Ho sentim molt –va cridar–. Esperem que no hi hagi hagut ferits. No ha estat culpa nostra. Són aquests maleïts prussians!».
Encara que tothom pensa que els soldats enemics serien els darrers en donar-los un cop de mà, aquests sí que ho feren.
A despit de les exhortacions a lluitar i de les amenaces de represàlies per part dels seus comandants, la pau va brollar sovint entre les infanteries alemanya i anglesa. Algunes treves foren acordades mitjançant negociacions formals, però moltes vegades eren els mateixos soldats els qui deixaven de disparar-se o apuntaven la seva artilleria cap a on no pogués fer mal.
«A dos presoners se'ls va donar l'oportunitat d'acusar-se mútuament a canvi d'obtenir condemnes menors».
Que existís aquesta cooperació entre els soldats a l'alt comandament a la Primera Guerra Mundial, pot sorprendre; no així a Robert Axelrod, professor de Ciència Política de la Universitat de Michigan, que ha estudiat un joc senzill, però revelador, ben conegut entre els teòrics dels jocs i els analistes polítics. Axelrod va organitzar una competició basada en un joc, els resultats del qual apunten a què la cooperació entre les tropes enemigues era altament probable.
El Dilema del Presoner, aquest és el nom del joc, consisteix en oferir a dos jugadors la oportunitat de cooperar entre ells, o no, en un simple intercanvi.
Encara que el joc s'ha anat estudiant al llarg de trenta anys, no s'ha trobat una estratègia que resulti ser la millor en tots els casos. Malgrat tot, Axelrod, va voler saber si aquesta estratègia era possible en cas que el joc es repetís moltes vegades. Per això va organitzar un «torneig informàtic» en el qual participaren els experts en el Dilema del Presoner. Va resultar guanyadora una de les estratègies més simples del concurs. I, per a sorpresa d'Axelrod i dels allí presents, va resultar victoriosa a causa del seu caràcter de cooperació.
Es va donar a aquest joc el seu nom perquè en el seu origen –principis de la dècada dels anys 1950– fou aplicat a dos presoners. Se'ls va donar la oportunitat d'acusar-se mútuament a canvi d'obtenir condemnes menors, amb l'inconvenient que si ambdós s'acusaven recaurien sobre ells dos sentències més llargues que si no ho haguessin fet. El Dilema del Presoner, malgrat el seu origen, pot aplicar-se a d'altres circumstàncies –no tan criminals– en les quals els jugadors poden cooperar entre si o jugar brut.
Suposi, per exemple, que vostè fa un tracte que comporti l'intercanvi d'articles –diguem, una bossa de menjar per una de diners–. Vostè acorda, aleshores, trobar-se amb el seu soci per a realitzar l'intercanvi amb la condició de no tornar-se a veure mai més.
En principi sembla un bon tracte. Però, i si el seu soci li entrega una bossa buida? Si no obté diners a canvi de la bossa de menjar, no podrà pagar el lloguer. Al mateix temps, malgrat tot, se li acudeix que pot ser una bona ocasió per a guanyar uns diners extra: vostè podria entregar una bossa buida i rebre'n una plena de diners. Aquests dinerets extra podrien pagar l'operació de l'àvia, una causa noble que alleugeriria una mica la seva consciència. A més a més, mai més no tornarà a veure aquesta persona. Així, doncs, entregant una bossa buida resta resguardat de tornar amb les mans buides i tal vegada pugui ajudar a l'àvia.
Sembla lògic. Però quan finalment es realitza l'intercanvi, vostè descobreix que l'altre ha seguit la seva mateixa línia d'acció i, per tant, ambdós es troben com al principi. Això podria fer pensar que el millor és col·laborar i dur la bossa plena. Per suposat, sempre que el soci vulgui fer el mateix, cosa que podria no succeir. Però inclús si ho fes, l'operació de l'àvia estaria una mica més propera encara que...
«Es tracta que el jugador cooperi en la primera moguda; després, anirà repetint les jugades del seu oponent».
En els torneigs informàtics, els qui no col·laboren tenen menys possibilitats de guanyar.
El joc que va idear Axelrod pel seu torneig fou semblant a aquest del menjar i els diners. Es va demanar als concursants que inventessin un programa informàtic del qual s'obtingués una C si es desitjava cooperar o una D si es pensava el contrari. La diferència amb el joc precedent era que en el d'Axelrod els participants hi intervendrien una i altra vegada durant 200 rondes aproximadament. Si d'ambdós programes s'obtenia una C, aquests rebrien tres punts. Si, pel contrari, es presentava una D, se'ls donaria un punt. Si un generava una C i l'altre una D, el programa no col·laborador (D), aleshores, obtindria cinc punts, en tant que l'altre (C) rebria l'anomenada paga del novell: un enorme zero. Cada programa es va enfrontar a tots els altres, així com a una còpia de si mateix i a un altre que generava una C o una D de forma aleatòria.
Els catorze participants en la competició eren psicòlegs, polítics, matemàtics, economistes i sociòlegs, experts en el Dilema del Presoner. El programa guanyador va resultar ser el més breu de tots els presentats: un programa de quatre línies, anomenat Taz per Taz (intercanvi de dues coses d'igual valor), i presentat por Anatol Rapoport, de la Universitat de Toronto. L'estratègia a seguir és senzilla: es tracta que el nostre jugador cooperi a la primera moguda; i des d'aleshores, aquest subjecte cooperador anirà repetint les jugades del seu oponent. Axelrod va escriure un article en el qual presentava els resultats d'aquest primer torneig, així com una discussió sobre el per què Taz per Taz havia resultat guanyador.
Es va anunciar en diverses revistes d'informàtica una segona competició en la qual hi podien intervenir els catorze participants del primer torneig i, aquesta vegada, Axelrod va rebre 62 concursants provinents de sis països.
Un dels programes presentats anomenat Tranquil·litzador, començava col·laborant per després fer el contrari, ocasionalment, esperant que els altres programes toleressin el seu engany. Un altre, anomenat Provador, començava fent trampa per veure com reaccionaria el seu adversari.
Malgrat això, aquestes modificacions no foren suficients. Taz per taz va tornar a guanyar. Rapoport fou l'únic a utilitzar aquesta estratègia, malgrat que estava permès escollir qualsevol programa, independentment que el participant fos el seu autor o no.
Taz per faz pot ser una bona estratègia per a guanyar un torneig informàtic. Però, funcionaria a la vida real?. Axelrod creu que sí. Moltes de les relacions entre animals, persones i nacions poden considerar-se, des d'una perspectiva general, com un Dilema del Presoner.
Un advocat del Tribunal Suprem dels Estats Units aplica els descobriments d'Axelrod a la lliure competència i a les lleis antitrust. Un professor de Dret de Família de la Universitat d'Stanford ha observat que les parelles que trameten el seu divorci segueixen, sovint, una estratègia del tipus Taz per taz a l'hora de negociar els seus assumptes legals. Robert Calfee, professor d'Educació i Psicologia d'Stanford, recomana l'ensenyament del Taz per taz dins de l'Escola Primària. «És una tècnica, una forma d'aprendre a tractar amb els altres. Què fer quan hom està bojament enamorat d'algú?. No hi ha res a les nostres escoles que ens ensenyi a resoldre aquest tipus de problemes».
La violència, com el crim, no paguen.
Axelrod opina que els països també tenen molt a aprendre d'aquest joc. «Els problemes més importants als que avui s'enfronta la Humanitat sorgeixen del terreny de les relacions internacionals, en el qual les nacions, egoistes i independents, competeixen entre si en un clima proper a l'anarquia», escriu en el seu llibre The Evolution of Cooperation. «Entre els exemples es poden esmentar la cursa d'armaments, la proliferació nuclear, l'escalada militar... Un acostament real a aquests problemes hauria de tenir en compte molts factors que no es troben presents dins la formulació del Dilema del Presoner. Malgrat tot, podem utilitzar les conclusions que es desprenen del mateix».
«Moltes de les relacions entre éssers vius i nacions poden considerar-se com un Dilema del Presoner».
On resideix l'èxit del Taz per taz? Axelrod destaca, en primer lloc, el jugar net: no envejar la puntuació del contrari i no ser mai el primer en enganyar.
De tots els principis implicats dins la cooperació, el de no sentir enveja potser sigui el més difícil de comprendre per l'home.
Una de les raons per la qual se sent enveja dels altres és que estem acostumats als jocs que podríem anomenar de «suma-zero», en els quals, per avançar, és necessari prendre-li quelcom al contrari, de forma que quant menys aconsegueix aquest més obté un mateix. Els escacs, el pòquer i gran part dels jocs de taula pertanyen a aquesta categoria. En els jocs que no segueixen aquesta regla, que podríem anomenar de «suma-no-nul·la», l'objectiu segueix sent aconseguir la major quantitat possible de punts però, de vegades, el permetre al rival realitzar una bona jugada recau en un benefici mutu. El joc de societat més semblant a un joc d'aquest tipus són les endevinalles.
El que el Dilema del Presoner sigui un joc de «suma-no-nul·la» es la raó que Taz per faz obtingui la major puntuació acumulativa entre tots els programes que participaren dins el torneig d'Axelrod –encara que mai no aconseguís una puntuació superior a la dels seus adversaris en els enfrontaments individuals–. De fet, com que únicament enganya les mateixes vegades que el contrari, el màxim que pot aconseguir és un empat. Pot ser que els jocs de societat siguin del tipus «suma-zero», però no es pot dir el mateix de la vida real. La cursa d'armaments és un devastador exemple d'això. Investigacions recents suggereixen que l'explosió de només mil armes atòmiques sobre les principals ciutats originaria un hivern nuclear que faria pràcticament impossible la vida a la Terra. Ralph Earle II, que va intervenir durant sis anys dins les negociacions del tractat Salt II, diu: «Crec que ambdós bàndols saben quina és la situació. No importa massa qui dispari primer; el resultat final seria el mateix: l'autodestrucció».
El joc en el qual estan implicats els membres del Parlament tampoc no és del tipus «suma-zero». Un legislador, per exemple, no té cap raó per a mostrar-se poc inclinat a ajudar a un col·lega. Les possibles amenaces a la reelecció d'un senador provindran no dels restants senadors sinó dels aspirants del seu propi Estat. De la mateixa manera, el benefici immediat de pagar amb un taló sense fons a la botiga de la cantonada pot veure's frustrat a llarg termini pel perjudici que es deriva de no poder tornar a comprar a l'esmentada botiga.
Roger Fisher i William Ury del Harvard Negotiation Project, ens mostren una visió semblant en el seu llibre Getting to Yes: Negotiating Agreement Withouf Giving In. Al llarg del mateix, s'hi exposa que un mal sistema per a negociar és aquell que «sembla com un joc de «suma-fixa»»; 100.000 pessetes més per a tu en el preu d'un cotxe representen 100.000 pessetes menys per a mi. Per què preocupar-se en aportar noves propostes de negociació?, es preguntaria qualsevol, si és evident que un només pot satisfer l'altre a costa dels seus propis interessos. Fisher i Ury opinen que en lloc de discutir des de posicions fixes, seria més positiu cercar la forma de definir el que és un acord just. Els pares divorciats, per exemple, podrien decidir conjuntament sobre les regles de visites als fills abans que el tribunal dictamini sobre la custòdia.
Engany contra engany.
Pot ser que Taz per taz no se'n surti mai millor que el seu rival, però això no significa que sigui un ingenu. Respon a l'engany amb l'engany. Així, mentre que en una única jugada del Dilema del Presoner hi ha oportunitat d'obtenir un gran benefici a costa del contrari, a la llarga aquest benefici desapareixerà quan els mateixos contraris juguin un i altre cop, si un d'ells empra l'estratègia del Taz per taz.
Per exemple: Davant d'un programa que enganya contínuament, anomenat Tot-D, el Taz per taz no aconseguirà cap punt a la primera jugada, mentre que Tot-D en guanyarà cinc. En cada jugada successiva Taz per taz i Tot-D aconseguiran un punt cadascú. Però ambdós programes haurien d'enfrontar-se també a la resta d'estratègies del torneig, i Taz per taz aconseguirà bones puntuacions quan s'enfronti a programes que cooperin, obtenint tres punts a cada jugada. Dins d'una competició a deu jugades entre dos programes Tot-D i dos programes Taz per taz, per exemple, Tot-D obtindrà catorze punts en els seus enfrontaments amb cada programa Taz per taz. Cadascun d'aquests, per la seva banda, aconseguirà nou punts contra els Tot-D. Però aquests darrers només aconseguiran deu punts quan s'enfronten entre si, mentre que els Taz per taz n'obtindran 30, reunint un total de 48 punts en el torneig enfront als 38 dels Tot-D.
«Allò que més fomenta la cooperació no és l'amistat ni els acords formals, sinó la continuïtat de la relació».
Taz per taz manté la seva privilegiada posició cooperant amb els altres programes honestos i reaccionant ràpidament davant els tramposos. Una de les majors sorpreses per Axelrod fou el comprovar el valor de la capacitat de reaccionar àgilment davant les provocacions: «Al principi del projecte creia que hom havia de ser lent pel que fa a la ira. Tot i això, el torneig va demostrar que era millor respondre amb rapidesa a una provocació. Si s'espera es corre el risc de donar una impressió equivocada».
Si el veí de dalt comença de sobte a practicar les seves lliçons de ball a mitja nit, per exemple, no resultarà gaire efectiu amagar el cap sota el coixí amb l'esperança que, tard o d'hora, deixarà de fer-ho. Si no reaccionem immediatament davant d'aquesta provocació, no només no s'adonarà que estem enfadats sinó que pendrà el nostre silenci com a senyal d'aprovació. Si després d'un temps decidim censurar-lo per haver-nos mantingut desperts totes aquestes nits, probablement es mostrarà més confós que penedit.
Les reaccions retardades poden tenir conseqüències més serioses encara. Estats Units, per exemple, està instal·lant míssils Pershing i Creuer a Europa occidental com a resposta del desplegament soviètic dels míssils nuclears d'abast mitjà SS-20. tot i això, com assenyala Earle, aquests darrers han tingut míssils nuclears –encara que menys sofisticats– apuntant a Europa occidental des de principis dels anys 60. El desplegament dels Pershing, com a reacció a la provocació soviètica, arriba amb tant de retard que fa la impressió que és Estats Units el protagonista de l'escalada.
L'efecte eco.
Un dels perills de respondre ràpidament a les provocacions és el que Axelrod anomena efecte eco. Si dos programes Taz per taz es desincronitzen, consumiran els seus torns en enganyar-se mútuament, la qual cosa els duria a una versió d'ordinador de l'enemistat entre «Capuletos i Montescos». La forma d'evitar això a la vida real seria respondre d'una forma menys enèrgica a les provocacions, segons Axelrod. Per exemple, si el Pacte de Varsòvia mobilitzés sobtadament tres divisions cap a Alemanya Oriental, els països de l'OTAN respondrien amb una mobilització semblant de les seves pròpies tropes. Malgrat tot, com que els soviètics podrien no interpretar aquesta resposta com una conseqüència de la seva acció, l'OTAN potser hauria de mobilitzar únicament 1 o 2 divisions per a evitar un agreujament de la situació.
Taz per taz reacciona ràpidament davant les provocacions, però també perdona amb facilitat. Tan aviat com un programa decideix tornar a cooperar, Taz per taz estarà disposat a acceptar-lo. Molts altres programes «honestos» del torneig no tingueren tant d'èxit com Taz per taz perquè quan el rival tractava d'enganyar-los, deixaven de jugar net per passar-se la resta de la partida intentant alhora enganyar el contrari, tallant d'aquesta forma qualsevol possibilitat de cooperació.
Una raó més de l'èxit de Taz per taz és que no tractava de passar-se de llest; la seva estratègia era clara, de seguit se sabia quina mena de resposta anava a provocar una acció determinada. Hi hagué, contràriament, una estratègia tan extraordinàriament complicada que es va classificar en darrer lloc, per darrere inclús d'aquelles que escollien les seves respostes de forma aleatòria.
Dins de la vida real és important també seguir una estratègia clara i estable. Algunes persones davant de les seves parelles adopten una actitud de revenja sense ni tan sols explicar-los el motiu. Encara que això pugui aportar-los una dubtosa satisfacció, és evident que no ajuda a resoldre els problemes. El que un director executiu elogiï o reprengui els seus empleats pot resultar una bona política, però si es du a terme de forma incoherent, aquells podran considerar posteriorment que una manca d'elogis o d'esbroncs constitueixen una senyal d'insatisfacció o aprovació.
Viu i deixa viure.
La col·laboració no és patrimoni exclusiu d'aquells que solen mostrar-se amistosos. Incloent els més egocèntrics, després de considerar els resultats del torneig, conclourien que l'ús de l'estratègia Taz per taz és una bona forma d'afavorir els seus propis interessos. Els soldats de la Primera Guerra Mundial manifestaven una bona voluntat, en termes generals, malgrat l'estat de guerra en el qual estaven vivint, que es pot confirmar per una frase que la infanteria que deixava el front recitava a les noves lleves: «Viu i deixa viure».
No és l'amistat, ni la confiança, ni els acords formals el que fomenta la cooperació, sinó la continuïtat de la relació, segons pensa Axelrod. La cooperació es desenvoluparà por si mateixa en la mesura en què les parts interessades siguin conscients que en el futur estaran lligades per tractats conjunts.
Axelrod creu que és el futur el que dona forces a aquestes relacions. Els tractants en diamants, així com altres comerciants, saben que hauran de negociar entre ells contínuament. Segons el comentari d'un d'aquests homes de negocis, «si sorgeix qualsevol problema, hom es posa en contacte amb l'altre per telèfon i discuteix l'assumpte. Hom no li llegirà a l'altre les clàusules legals dels contractes si vol tornar a fer negocis».
«El major impediment per al desenvolupament de la cooperació és que nacions i persones no reconeixen el joc que es porten entre mans».
Aquesta visió del futur és també important dins les relacions humanes. La cerimònia del casament, per exemple, és una afirmació simbòlica que una parella es compromet a una vida en comú amb projecció cap el futur. «Les persones que viuen juntes sense casar-se tendeixen a veure's a si mateixes com individus i no com una empresa conjunta», explica el sociòleg Pepper Schwartz, de la Universitat de Washington, el qual ha publicat, juntament amb Philip Blumstein, un estudi sobre la parella nord-americana. «Això mina el compromís i fa menys probable que es decideixin a compartir els seus recursos. Si la gent valora la seva relació en termes del què aporten a la mateixa, és més probable que la seva parella fracassi. Les parelles que viuen juntes es trenquen amb molta més freqüència que les casades».
La tàcita cooperació entre els soldats de les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial va sorgir perquè, a diferència d'altres guerres, les tropes estaven situades de forma que ambdós bàndols podien veure's dia rere dia; sabien que els mateixos als quals se'ls disparava un dia, dispararien contra un mateix al següent.
Per notar els beneficis de la cooperació, n'hi ha prou amb observar el que succeeix en els regnes animal i vegetal, on la consigna de la «supervivència del més apte» semblaria prohibir l'ajut a altres organismes i on, malgrat això, la cooperació és vital. Els líquens són una combinació de fongs i algues –un exemple de cooperació planta/planta–; les formigues defensen les acàcies que els serveixen de llar alhora que els proporcionen aliment.
Joc perillós.
Segons Axelrod, aquest entorn tancat existeix també en el cas d'Estats Units i la Unió Soviètica. En aquesta línia, Earle ho confirma: «És com si hom visqués en un extrem d'un edifici, i dins l'extrem oposat hi visqués un veí molest i intractable, però amb una casa preciosa i una bona feina; a més a més, té tota la intenció de quedar-se. En aquest cas no tindria massa sentit plantar-se cada matí davant de casa seva i cridar: Ves-te'n a l'infern!». «La gent té moltes dificultats quan es tracta de pensar en el futur –comenta Axelrod–. Però està clar que tant la Unió Soviètica com els Estats Units romandran en aquest punt durant molt de temps. O això, o cap dels dos hi serà present».
Tal vegada, el major impediment per al desenvolupament de la cooperació és que nacions i persones no aconsegueixen reconèixer la naturalesa del joc que duen entre mans. Fisher i Ury conten la història d'un americà que jugava amb el seu fill de dotze anys a llançar-se un disc frisbee a Hyde Park, Londres. Era al principi dels anys 60 i molt pocs britànics havien vist mai aquell extrany disc en acció. Un petit grup de curiosos s'havia congregat al seu voltant. Finalment, un dels espectadors va atansar-se al pare: «Disculpi'm; fa un quart d'hora que els estic observant. Qui guanya?».
