Introducció als Cicles Econòmics.

El cicle llarg de Kondratiev: som a les portes d'un nou «crac»?

Aquest cicle, d'una durada aproximada de 54 anys, va ésser observat per primera vegada per un economista rus anomenat Kondratiev quan, a 1926, es va adonar que el comportament de l'economia nord-americana entre 1780 i 1926 havia seguit tres onades cícliques. Altres investigadors posteriors han aconseguit mostrar que l'economia anglesa s'ha comportat de forma semblant des de 1271 fins a l'actualitat. En aquest punt, la investigació per a altres països es troba amb la limitació de la manca d'unes dades mínimes que cobreixin un període suficientment significatiu.

 

Bàsicament, aquest cicle es compon de quatre fases:

1. La pujada, d'una durada aproximada de vint anys. Després d'arribar al sostre (on, probablement, hi ha alguna guerra) ve...
2. Una depressió, d'uns cinc anys de durada. Després...
3. Una recuperació «financera», d'uns cinc a vint anys. Finalment...
4. La caiguda, d'una durada d'uns vint anys, que acaba, possiblement, en una altra guerra.

Tractarem aquí de descriure aquest cicle llarg fixant-nos en els trets característics generals (que es van repetint en cada cicle) i descrivint els trets particulars (que varien d'un cicle a l'altre) en funció del que ha passat en el darrer, que sembla haver-se iniciat als voltants de 1940. Seria molt recomanable que, en llegir la descripció de cada fase del cicle, s'anés seguint el quadre 1, on hi ha representada la trajectòria cíclica de l'economia mundial en el segle XX.

Quadre 1. Els cicles econòmics al voltant del segle XX.

Explicació del quadre 1:

Cicle 1.

1. 1895-1920: Fase de prosperitat. Desenvolupament de les indústries de fertilitzants i metal·lúrgiques i adopció d'avenços tecnològics fonamentals a la indústria siderúrgica.
2. 1914-1918: I Guerra Mundial.
3. 1920-1924: Depressió econòmica: «balcanització» d'antics grans estats europeus en petits països d'estructura econòmica desequilibrada i molt proteccionistes en les seves relacions econòmiques en l'exterior. Hiperinflació a Alemanya i a altres països de centre-Europa.
4. 1924-1929: «Els feliços anys 20».
5. 1929: Crac de la borsa de New York i començament de la gran depressió.
6. 1936: Inici de la guerra civil espanyola. Les grans potències inicien programes de rearmament accelerat.
7. 1939-1945: II Guerra Mundial.

Cicle 2.

1. 1948-1973: Fase de prosperitat. Desenvolupament de les indústries químico-farmacèutica, petroquímica i plàstics, electrodomèstics, automòbils i energia atòmica de fissió.
2. 1963-1974: Guerra del Vietnam.
3. Hivern 1973-1974: Primera crisi petrolera.
4. 1979-1982: Segona crisi petrolera.
5. Finals de 1982: Mèxic amenaça amb fer suspensió de pagaments exteriors (amortitzacions i interessos del seu deute exterior). La Reserva Federal nord-americana canvia la seva política monetària, iniciant una època de continuats descensos en el tipus d'interès.
6. 1983-1988 (?): Recuperació «financera».
7. Finals de 1988 (?): Crac de les borses internacionals que inicia una nova gran depressió.
8. 1989-1996 (?): Depressió econòmica.
9. 1996-2000 (?): Gran Guerra.

Cicle 3.

1. 2000-2025 (?): Fase de prosperitat. Desenvolupament de l'energia nuclear de fusió i de les indústries basades en la biologia aplicada, aprofitament integral dels oceans. Indústries de tecnologia espacial. Generalització domèstica de l'electrònica avançada (per exemple, ús domèstic dels robots).

Fase primera.

- En el fons de la depressió les expectatives dels empresaris sobre els beneficis futurs són tremendament pessimistes i, com que la utilització de la capacitat de producció instal·lada és molt baixa, la inversió és molt reduïda. Les famílies tenen tendència a restringir la seva demanda de béns de consum al mínim indispensable. L'atur és molt elevat, els tipus d'interès molt baixos, els preus internacionals de les primeres matèries fa temps que estan en els mínims i, finalment, la taxa d'inflació és zero o, fins i tot, negativa.

- La guerra que probablement esclati servirà de catalitzador de l'activitat econòmica. En efecte, les perspectives d'una propera guerra provoquen una demanda addicional mitjançant les despeses de rearmament endegades pels governs; quan la guerra esclata, la demanda es manté pels augments de les exportacions dels països no bel·ligerants cap als bel·ligerants; finalment, quan la guerra acabi, les necessitats de reconstrucció provocaran un nou estímul a la demanda. Com que la capacitat industrial no utilitzada i l'atur són, en aquest moment, elevats, l'estirada de la demanda no provoca una inflació significativa; això i les relatives facilitats monetàries fan que els tipus d'interès nominals siguin baixos i el crèdit abundant i barat.

- A mesura que el temps passa i la reconstrucció s'acaba, comença una nova gran estirada de la demanda: durant tota la fase baixa del cicle s'han anat produint nous descobriments (tant de nous processos productius, que abarateixen els costos de les empreses, com de nous articles de consum) que ara sortiran dels centres d'investigació per introduir-se a la vida quotidiana. En efecte:

1. Les empreses ja treballen a plena capacitat (i obtenen uns bons beneficis) per la qual cosa sentiran encoratjades a realitzar inversions dirigides a:
1. Introduir nous processos productius més eficients.
2. Ampliar la dimensió de les plantes de producció.
3. Construir noves plantes per produir els nous articles que la gent demanda.
2. En el mateix sentit, l'atur és molt baix, i ho ha estat de forma continuada durant alguns anys, cosa que fa que la massa salarial total sigui elevada i els consumidors se sentin confiats envers la continuitat en la percepció d'aquestes rendes. A més a més, els nous articles que s'introdueixen en el mercat troben una demanda verge. Tots dos factors condueixen a una demanda de consum molt elevada.

- La persistència, durant tants anys, d'una demanda acaba provocant que els preus de les primeres matèries, que han anat pujant a poc a poc, comencin a fer-ho a un ritme molt més fort. D'altra banda, la plena ocupació, mantinguda des de fa molt temps, fa que en el mercat de treball la força negociadora es traslladi progressivament des de la patronal cap als sindicats, la qual cosa comportarà costos salarials creixents per a les empreses. Aquestes pujades de costos (de primeres matèries i salarials), en una situació de gran demanda, faran que les empreses reaccionin augmentant els preus, la qual cosa anirà despertant la inflació.

Durant tota aquesta primera fase de Kondratiev, les borses hauran recorregut uns quants cicles curts (vegeu la segona part de l'article) on les fases alcistes seran llargues i les baixistes de durada no massa gran (dos anys, potser, com a màxim) i no molt fortes. Vegeu el quadre 2.

Quadre 2. Índex de la Borsa de Barcelona des de 1960 fins 1970.

- Al final d'questa primera fase sol esclatar alguna guerra que agreuja les tendències inflacionàries del sistema econòmic, i això perquè ara la demanda addicional vé quan les empreses treballen a plena capacitat i en el mercat de treball hi ha plena ocupació.

- L'aparició d'un nivell d'inflació mitjà (o alt, segons el país) i amb tendència sostinguda (o fins i tot creixent) afavoreix l'aparició de distorsions en l'aparell econòmic, de les quals les més importants, pel que aquí estem tractant, són la progressiva descapitalització de les empreses (a través de la sobrevaloració dels beneficis) i la generalització de la inversió especulativa (en aquests moments es quan es posa de moda la col·locació de l'estalvi en or, segells, immobles, etc.).

Fase segona.

- L'elevat nivell d'inflació existent provoca que la majoria dels governs adoptin una política econòmica restrictiva que té com a conseqüència la disminució de la demanda. A mesura que la taxa d'inflació es resisteix a baixar, continuen les polítiques econòmiques de signe restrictiu que, en el grau que siguin monetàries, donaran lloc a alts tipus d'interès nominals. Els efectes combinats de demanda en disminució i d'alts costos financers per a les empreses portaran les més febles a la fallida.

- La taxa d'inflació comença a baixar, però l'atur comença a augmentar (la qual cosa comporta un descens de la massa salarial i, per tant, una menor demanda de consum). Així mateix, l'aparició de capacitat industrial no utilitzada i els alts tipus d'interès reals desincentiven la inversió productiva, que baixa abruptament. La caiguda de la demanda, tant de consum com d'inversió, té altres conseqüències:

1. Un descens continuat en la demanda de matèries primeres que acabarà provocant l'esfondrament dels seus preus en els mercats internacionals.
2. L'atur creixent donarà lloc a increments de salaris per sota dels increments dels preus.
3. Els dos elements anteriors portaran a un menor creixement dels costos de producció que, en una situació de demanda feble, faran que la taxa d'inflació continuï baixant.
4. Apareixeran diferents sectors productius en l'economia clarament sobredimensionats i, d'aquí, la necessitat de «reconversions industrials».
5. El descens de la renda nacional portarà a ingressos fiscals menors. D'altra banda, l'elevat atur i el finançament de la reconversió industrial comportaran una despesa pública més elevada. La resultant de totes dues forces serà uns dèficits públics molt elevats.

- Durant tota aquesta segona fase del cicle de Kondratiev, les borses estaran baixant dins d'un llarguíssim tram baixista (que pot durar, fins i tot, quatre o cinc anys) que acabarà en un període molt llarg d'«acumulació» (vegeu la segona part de l'article). Al quadre 3 s'exemplifica aquest fenomen pel que fa a l'evolució de les borses espanyoles.

Quadre 3. Evolució de l'índex general de la Borsa de Madrid des de 1971 fins a 1984.

- El procés contractiu de l'economia espanyola seguirà fins que les taxes d'inflació hagin caigut a nivells que es considerin normals (o l'atur hagi arribat a nivells políticament insoportables pel govern). En aquest moment s'inicia la...

Fase tercera.

- Els governs començaran novament a portar a terme polítiques econòmiques expansives, que ara seran preferentment monetàries, fent caure els tipus d'interès nominals progressivament.

- No es fa expasió fiscal (és a dir, rebaixes d'impostos o programes de despesa pública com, per exemple, obres públiques) a causa de:

1. L'elevada quantitat de deute públic emès en la fase anterior per finançar els dèficits pressupostaris (i que, a mesura en que baixin els tipus d'interès, donaran lloc a uns pagaments per interessos molt més suportables doncs, en els venciments del deute, aquest és reemplaçat per un nou deute emès a un tipus d'interès menor).
2. En ésser els dèficits de partida ja elevats, una política fiscal fortament expansiva donaria lloc a dèficits molt més grans, la qual cosa començaria a provocar dificultats en el moment de col·locar el deute públic necessari en els mercats de capitals.

Ara bé, atesa l'elevada capacitat industrial no utilitzada, la inversió productiva no augmenta (malgrat la baixada dels tipus d'interès).

- D'altra banda, els governs estaran sotmesos a una forta pressió per part dels diferents grups socio-econòmics, que esgrimiran els «costos» suportats per cadascun d'ells en la fase anterior en la qual els governs van aplicar una política restrictiva per tal de fer baixar la taxa d'inflació. La reacció dels governs serà, en general, la d'accelerar la baixada dels tipus d'interès augmentant fortament la liquiditat que circula pel sistema econòmic. Com que la inversió productiva es va reanimant molt poc a poc, aquest excés de liquiditat se'n va cap als mercats borsaris, portant com a conseqüència una gran alça de les cotitzacions.

Les pujades de la borsa en la primera fase de Kondratiev tenen una petita «fase líquida» (vegeu la segona part de l'article) i una llarga «fase fonamental»; mentre que, en aquesta tercera fase de Kondratiev, és més llarga la «fase líquida». Aquest fenomen té la seva explicació econòmica: les empreses veuen com van creixent els seus beneficis, però ara aquests no són provocats per un molt elevat nivell de vendes, sinó més aviat per uns costos decreixents. En efecte, la baixada dels preus de les matèries primeres, el descens dels salaris reals i la caiguda dels costos financers faran disminuir substancialment els costos empresarials i augmentar, per tant, els seus beneficis. Però continua existint un atur molt elevat, una alta capacitat productiva no utilitzada, una inversió en equips industrials creixent (però molt baixa) i una demanda de consum bastant feble.

- L'elevat atur assegura la continuació de les facilitats monetàries i dels descensos en els tipus d'interès, la qual cosa donarà lloc (per la major liquiditat existent i pels transvassaments des dels mercats de renda fixa) a alces desconegudes, en nivell i en velocitat, en les cotitzacions borsàries.

En un moment més avançat, aquest diner dóna lloc, també, a pujades en els preus dels immobles, de l'or, dels segells i, en general, en els de qualsevol bé apte per a l'especulació.

- Més endavant, i amb els tìpus d'interès encara més baixos, ja no són solament transvassaments des de la renda fixa, sinó també una demanda de crèdit generalitzada la que proporcionarà un nou combustible a les alces de les borses, mercats immobiliaris, metalls preciosos, etc. A més a més, augmenta enormement la demanda de bens de consum duraders (automòbils, aparells electrodomèstics...) pagats, també, mitjançant crèdits demanats pels consumidors al sistema bancari aprofitant el nivell tan baix dels tipus d'interès.

- Un altre fenomen típic d'aquesta fase tercera és l'aparició de fortes tensions en els mercats de divises, manifestades per les brusques variacions d'unes monedes respecte a unes altres. Aquest fenòmen està provocat per una enorme massa de hot money (diner calent) que, en les seves maniobres especulatives, salta àgilment des de mercats financers d'un país cap a mercats financers d'un altre, provocant així la ràpida variació del tipus de canvi entre totes dues monedes.

Fase quarta.

- Quan el mercat de béns duraders de consum comença a donar alguns símptomes de saturació, quan les cotitzacions borsàries estan molt per sobre del que un inversor informat i amb una perspectiva a llarg termini consideraria raonable, quan els habitatges arriben a un preu que els compradors amb intenció d'habitar-los ja no poden pagar... Ve el «crac». Com ja sabem, el manteniment d'una onada especulativa requereix l'entrada continuada de diner «fresc» (i en quantitat creixent, atès que es transaccionen unes quantitats quasi invariables d'actius i a preus cada vegada més elevats). En el moment que ja no hi ha nous compradors i els preus comencen a caure, es genera el pànic. Els detentors dels actius els han comprat esperant un rendiment que ara ve donat exclusivament per la plus-vàlua que sorgeix en vendre'ls a uns preus superiors (a l'alçada de les cotitzacions existents en aquest moment, el rendiment, per dividents en el cas de les accions i per lloguers en el cas dels immobles, dóna lloc a una taxa de rendibilitat irrisòria). Si els preus comencen a caure i les plus-vàlues esperades desapareixen, tot s'ensorra i tothom intenta vendre al mateix temps, cosa que genera una caiguda en vertical de les cotitzacions; i cada baixada de les cotitzacions provoca l'aparició d'una nova onada de venedors (cada vegada més desesperats i amb més pressa per vendre) i així fins que les cotitzacions hagin baixat al punt on ja no hi hagi excés de venedors.

A 1929 (veure quadre 4) l'índex Dow-Jones Industrial va caure des de 384 (setembre de 1929) fins a 40 (juny de 1932). Ara bé, ja havia arribat a 200 al novembre de 1929!

Quadre 4. Evolució de l'índex Dow-Jones des de 1924 fins 1937.

- És un xic alarmant el paral·lelisme de l'evolució de l'índex Dow-Jones Industrial en el període comprés des de 1924 fins a finals de 1927 amb l'evolució de l'índex general de la Borsa de Barcelona des de 1984 fins al moment actual (Vegeu el quadre 5). Aquest paral·lelisme es repeteix en l'evolució de l'índex Dow-Jones Industrial en aquest mateix període: 1984-inicis de 1987.

Quadre 5. Índex general de la Borsa de Barcelona en el periode 1985-1986. Base 100 a 1 de gener de 1987.

Fent l'exercici, una mica gratuït, d'extrapolar aquest paral·lelisme, el crac s'hauria de produir a finals de 1988 amb un índex general de la Borsa de Barcelona als voltants de 470 (base 100 a 1 de gener de 1985) i amb el Dow-Jones a un nivell aproximat de 3.750.

- La caiguda en vertical de les cotitzacions comporta una baixada del nivell del valor de la riquesa total de les famílies, la qual cosa portarà a una baixada de la demanda de béns de consum (més forta com més bens de consum durader s'haguessin adquirit mitjançant crèdits, els quals el públic esperava cancel·lar amb les plus-vàlues obtingudes en una borsa on la tendència alcista hagués continuat).

- Aquest descens de la demanda serà amplificada aviat per les fallides bancàries, com a conseqüència que els bancs s'havien llençat, en la fase anterior, a la concessió de crèdits a les famílies finançant la compra de béns de consum i habitatges (aquest fenomen està provocat per l'elevada demanda de crèdit amb aquesta finalitat i per l'escassa demanda de crèdit per finançar inversions productives, ja que la inversió, com hem vist, creixia molt lentament). Molts d'aquests crèdits concedits abans seran ara irrecuperables.

Si, a més a més, aquests bancs tenen altres crèdits irrecuperables, com:

1. Els concedits a països productors de matèries primeres, els preus de les quals ja hem vist que romanen a nivells molt baixos (exemple actual: el deute exterior del tercer món i, més concretament pel seu volum, el deute exterior llatino-americà) i...
2. Els concedits a productors nacionals de matèries primeres que es regeixen pels segons preus internacionals (exemple actual: els crèdits concedits per la banca nord-americana als pagesos del Middle West).

Ens trobarem llavors amb una seqüència de fallides bancàries. El resultat econòmic de tot això és una brutal contracció del crèdit que aprofondeix enormement la depressió econòmica.

- Una vegada desencadenada la depressió, amb nombroses fallides d'empreses, exèrcits de treballadors anat cap a l'atur, etc. aquesta és engrandida, encara més, per les reaccions dels diferents sectors sòcio-econòmics en el si de cada estat, els quals exerceixen una forta pressió sobre els governs demanant una major protecció aranzelària i una devaluació de la pròpia moneda per aconseguir, alhora, protegir el mercat interior i conquerir nous mercats a l'exterior. A mesura que això és un fenomen generalitzat, el resultat global de les successives «guerres aranzelàries» i les continuades «guerres devaluatòries» entre els diferents països és una contracció del comerç internacional, el qual assegura un agreujement addicional de la depressió econòmica.

En aquest fase, les caigudes de les cotitzacions a la borsa són encara importants, però el ritme de descens és molt inferior al de la fase de pànic. Els motius fonamentals de les baixes són ara:

1. Les quasi inexistents expectatives de beneficis a les empreses, conseqüència de la situació de profonda depressió econòmica.
2. La necessitat, per part d'una certa proporció de les famílies, de diners per assegurar-se un cert nivell de supervivència, la qual cosa provocarà el manteniment, durant tota la depressió, d'un continuat fluxe de vendes que, de formna regular, anirà arribant a la borsa.

No cal dir que les mateixes vicissituts passaran en els altres mercats actius: el preu dels segells s'ensorrarà de seguit en el periode del pànic; la caiguda del preu de l'or es veurà un xic frenada per la demanda que es genera en els moments d'inestabilitat i crisi generalitzada (buscant en l'or un «refugi segur» pels estalvis). No obstant, a mesura que la depressió romangui en el temps, el preu internacional de l'or anirà seguint una tendència descendent.

El preus dels immobles, després d'una seriosa caiguda inicial (provocada, en part, per l'execució de les garanties dels crèdits hipotecaris impagats), anirà després baixant lentament, en la mesura que a l'estar també el sector de la construcció en una crisi molt forta, l'oferta de nous habitatges serà escassa.

- En el punt més baix de la depressió, l'atur serà tremendament elevat; la demanda de consum caurà pràcticament fins els límits marcats per un cert nivell de supervivència; la demanda d'inversió serà pràcticament nul·la, donada l'enorme capacitat industrial no utilitzada i les inexistents perspectives de beneficis; els tipus d'interès nominals estaran molt baixos i, probablement, hi hagi deflació (baixada de preus). Mentrestant, s'aniràn creant les bases per una nova onada expansiva:

1. Els centres d'investigació no paren de trobar descobriments que permetran, potser una dècada més tard, el sorgiment de nous articles de consum i de nous processos productius abaratidors de costos.
2. Les enormes tensions socials dins de cada pais poden portar a la polarització de la societat, situació que pot acabar portant al poder a governs fortament extremistes, amb la característica general d'intentar de trobar la solució de la crisis interior en l'exterior. La guerra estarà en camí i amb ella l'inici d'un nou cicle.

Algunes reflexions.

Cadascuna de les tres reflexions que segueixen tenen l'abast necessari com per a provocar un llarg debat. Per a no cansar al lector, faré una síntesi d'allò que l'experiència històrica d'altres cicles sembla assenyalar.

I- És evitable el crac?

En l'explicació anterior hem vist que aquest venia després d'una pujada desproporcionada de les cotitzacions (i dels preus dels altres actius), provocada per una expansió monetària accelerada portada a terme pels governs davant la pressió dels agents socio-econòmics que, després d'uns vint anys de creixement econòmic i d'uns cinc anys de crisi, arriben a creure que les depressions econòmiques són coses pròpies d'un passat molt llunyà i que és una responsabilitat dels governs respectius la d'aconseguir un ràpid retorn a la situació que aquells identifiquen com a normal (és a dir, la de la prosperitat viscuda en la segona meitat de la primera fase de Kondratiev).

En la mesura que els governs es resisteixin a aquestes pressions i no portin a terme una accelerada expansió monetària, la pujada de les cotitzacions serà de proporcions molt més raonables i, en conseqüència, la baixada subsegüent no tindrà una fase de pànic tan forta.

II- És evitable la depressió econòmica?

Per tal que la depressió econòmica no tingués lloc, hi hauria d'haver algun mitjà de reanimar la demanda de forma suficient com per aconseguir la plena ocupació. Ara bé:

1. L'estirada de la demanda tindria que ser ara més forta que en la primera fase de Kondratiev, degut a què:
2. Les investigacions que, a cada moment, es porten a terme estan influenciades per la situació econòmica d'aquell moment. És a dir que, en la tercera fase de Kondratiev, el conjunt de nous avenços tecnològics dels quals es disposa és el resultat d'investigacions encetades a les darreríes de la primera fase, on hi havia plena ocupació i on tant el nivell dels salaris com el preu de les matèries primeres era elevat. Per tant, són tecnologies estalviadores de treball i de matèries primeres. Això comportaria una baixada de la demanda agregada de consum i una caiguda addicional en els preus internacionals d'aquelles, agravant així la situació dels països que les exporten (en general, pertanyen al Tercer Món).
3. Durant la llarga fase de prosperitat, la natalitat tendeix a augmentar. Aquells que neixen en aquesta època engrossiran la xifra d'aturats vint anys més tard.

Aquests dos comentaris valen també per a la fase de depressió però a l'inrevés. És a dir, en aquesta fase tendiran a sorgir tecnologíes no estalviadores del treball i a haver-hi una baixa natalitat. Tots dos factors contribuiran a la consecució de la plena ocupació en la fase de prosperitat del cicle que, tot just, comença després de la depressió.

1. Analitzant cada component de la demanda, veiem que cap d'ells està en situació d'augmentar i, per tant, de desencadenar un procès expansiu a l'economia. En efecte:
   1. Davant de l'elevat nivell de capacitat industrial no utilitzada, i excloent l'adopció per l'aparell productiu de les noves tecnologíes disponibles en aquest moment, és molt difícil que els empresaris adoptin l'elevadíssim risc que suposa portar a terme les inversions per tal d'ampliar les plantes de producció ja instal·lades.
   2. Les exportacions cap als països del Tercer Món són ara molt difícils perquè els baixos preus de les primeres matèries fan que aquests països estiguin en una situació molt precària.
   3. Una expansió d'origen fiscal (és a dir, mitjaçant un augment de la despesa pública o d'una rebaixa dels impostos) partint d'uns dèficits ja grans comportaria, en primer lloc, dificultats creixents per a col·locar el deute públic necessari per a finançar el dèficit resultant i, al cap d'uns quants anys, una crisi de confiança en la capacitat de l'Estat per pagar, en un futur, aquest deute.

Un sòl pais pot intentar-ho confiant en l'entrada de capitals extrangers (Estats Units ho està intentant en el transcurs d'aquesta dècada), però tots els països a la vegada no poden fer-ho. De tota manera, serà força interessant veure què acaba passant en els mercats de capitals públics nord-americans si a U.S.A. segueixen tenint aquests dèficits pressupostaris durant els propers anys.

De tot allò que acabem d'exposar es despren que no és possible defugir la depressió (quasi bé, si se'm permet la llicència poètica, com no és possible defugir a l'hivern després de l'estiu, perque dins d'aquest hivern germina la llavor que donarà lloc a un proper estiu). El que si es pot fer és regular el «tempus» de la depressió, en el sentit de fer-la menys greu pagant el cost de fer-la potser més llarga.

III- És evitable una guerra?

Crec que sí. Mirant allò que ha succeït en les fases finals dels cicles anteriors veiem que, si bé és cert que la depressió de 1929-1939 va conduir a la II Guerra Mundial (1939-1945), la depressió de 1875-1895 no va conduir a cap guerra generalitzada; les vies de sortida varen ser aleshores:

1. L'expansió colonial de les potències europees buscant a la vegada matèries primeres més barates i nous mercats.
2. L'emigració massiva des d'Europa cap a altres continents (l'americà, fonamentalment).

Fixant-nos en els precedents històrics, i fent gratuitament història-ficció, podríem apuntar dues possibles vies de sortida:

1. Pacífica: L'expansió «colonial» del nostre planeta per la resta del sistema solar (o pels oceans). Francament, no crec que, d'aquí deu anys, la tècnica estigui, suficientment avançada com per permetre aquest desenvolupament.
2. No pacífica: En aquest cas, ha de tractarse d'una guerra no generalitzada a nivell planetari (una guerra planetària no interessa a ningú), però si suficientment gran, en nombre de països implicats, com per provocar una estirada significativa de la demanda agregada mundial.

En aquest sentit, analitzant els «punts calents» del globus i l'escenari previsible (des d'uns punts de vista polítics, demogràfics i econòmics) cap a la fi del segle, ens resten com a conflictes més probables:

1. Europa occidental i la Índia contra el món islàmic.
2. La U.R.S.S. contra Xina, per aquest mateix ordre de probabilitats.

No obstant, hi ha una esperança de cara a evitar el conflicte i aquesta resideix en què la població de cada país (o àrea de països) sigui conscient que la trajectòria de l'economia és, de per si, cíclica i, en conseqüència, no pensi en culpar de la seva adversitat econòmica als altres països (o blocs de països). En la mesura que això s'aconseguiexi, l'arribada al poder de demagogs i extremistes quedarà barrada i, per tant, s'allunyarà el perill de guerra. L'història europea, en el periode 1920-1939, crec que n'és suficientment alliçonadora.