D. Sistema monetari racional i estratègies de mercat.

Capítol 10. Una hipòtesi sobre estratègia de mercat interior.

1. Objectius d'aquest capítol.

En el capítol 2 s'ha dit que el sistema monetari és l'instrument d'una funció importantíssima: la d'estratègia equilibradora del mercat.

L'equilibri del mercat a què es fa referència és aquell que s'obté quan al volum precio-mercantil total (mercaderies produïdes expressades pels seus preus), li correspon una massa monetària d'hisenda activa (compres reals de dites mercaderies) exactament igual. Això significa, simplement, que totes les mercaderies produïdes són venudes, que no hi ha excedents ni dèficits de producció.

Aquest equilibri no s'obté de manera automàtica, sinó que, per norma general i degut a la mateixa dinàmica del mercat, el poder de compra disponible és inferior a la capacitat productiva del mercat. Aquesta situació de desequilibri ha de corregir-se mitjantçant una estratègia equilibradora coneguda amb el nom d'invenció de diner.

En aquest capítol, es presentarà un projecte per a la racionalització d'aquesta estratègia, a partir, evidentment, de la implantació de la factura-xec telemàtica com a únic instrument monetari legal. La factura-xec telemàtica és l'única que pot proporcionar la informació necessària per a dita racionalització.

El projecte es presentarà sota forma d'hipòtesi de treball sobre el mercat, hipòtesi que caldrà posar a prova experimentalment, i precisament a través de la implantació de la factura-xec telemàtica.

2. Enunciat general de la hipòtesi.

La hipòtesi que serveix de base a l'estratègia que es proposarà, l'anomenarem «hipòtesi de la invenció política de diner comunitari, en funció dels excedents de producció», o breument «hipòtesi del bé comú mercantil».

Consisteix en postular, en el mercat:

1. Una insuficiència crònica de poder de compra;
2. La presència activa d'unes forces de producció comunitàries no remunerades pel mercat;
3. I, com a conseqüència, la possibilitat d'inventar un poder de compra comunitari remunerador d'aquelles i equilibrador del mercat.

En realitat, la constatació d'una insuficiència crònica de poder de compra en el mercat, més que no una hipòtesi, pot dir-se que és un fet quasi-evident per a qualsevol observador objectiu. Es tracta de sub-consum i de sub-inversió, és a dir: d'excedents no venuts de mercaderies de consum i de mercaderies d'inversió, realment ja produïdes i de qualitat tecnològica que les fa vendibles.

És aquesta constatació pràctica que guia els Bancs en la seva actuació diària: la concessió de crèdits no és sinó l'aprofitament intel·ligent d'una sobreabundància productiva desaprofitada per manca de poder de compra. Els enormes beneficis dels bancs són prova evident que la invenció de diner és absolutament necessària per al mercat.

És també aquesta insuficiència crònica de poder de compra que explica el deute públic de tots els Estats contemporanis. El deute públic no és altra cosa que la invenció de diner per part de l'Estat per tal de fer front a les necessitats pressupostàries: però aquesta invenció està basada en les capacitats productives reals de tota la societat geo-política, perquè, si no fos així, ja faria molt de temps que aquests Estats es trobarien en fallida total.

El fenomen complementari de la insuficiència de poder de compra, és el de la presència d'unes forces productives molt importants, però no remunerades pel mercat històric i actual. Aquest fenomen ha estat estudiat darrerament sota el nom genèric de factor residual. Alguns economistes s'adonaren que la producció total d'una societat geo-política tecnològicament desenvolupada, no podia explicar-se completament pel recurs als factors clàssics de producció: treball i capital. La porció inexplicada s'atribueix llavors a un factor residual de producció, més o menys desconegut i inquantificat, però assimilat generalment al progrés i acumulació tecnològics i culturals de cada societat.

La novetat que aquí es presenta, respecte de la formulació d'aquest factor residual, rau en dos nuclis principals:

Deixarem de banda, de moment, totes les implicacions directament polítiques d'aquest plantejament, per a dedicar-nos exclusivament al seu vessant tècnic.

3. Aproximació a una formulació algèbrica de la hipòtesi i estratègia conseqüent.

A. Estratègia auxiliar de mercat.

Hi ha una condició prèvia a la formulació de qualsevol equilibri estratègic del mercat, que és una condició purament logística, indispensable si hom vol controlar l'efectivitat de l'estratègia escollida, i doncs la validesa de la hipòtesi proposada.

Aquesta condició l'anomenem estratègia auxiliar de mercat, i es tracta, senzillament, d'establir un equilibri total entre la massa monetària abstracta en circulació i la massa valòrica mesuradora de totes les mercaderies intercanviades.

Aquest equilibri s'estableix automàticament en un règim monetari de factura-xec, mentre que no s'acompleix de cap de les maneres en el sistema monetari actual.

Efectivament, en cada factura-xec elemental s'acompleix que les unitats monetàries implicades es corresponen perfectament als valors mercantils de les mercaderies intercanviades. Si això succeeix en cada factura-xec, també succeirà en el mercat global, quan tota transacció sigui mediatitzada per factura-xec.

En el sistema monetari actual, al contrari, les unitats monetàries en circulació no se sap mai a què corresponen, ja que és possible de realitzar moviments monetaris en el buit, això és, sense moviment correlatiu de mercaderies; i això de forma completament indocumentada.

Només si la massa monetària en circulació correspon exactament al valor de les mercaderies intercanviades, expressat per preus (valors precio-mercantils) i salaris (valors salario-mercantils), és possible de preguntar-se per altres equilibris de mercat. Aquest primer equilibri, tot i que formal, és indispensable, ja que és la garantia que el mirall del sistema monetari produeixi imatges exactes de la realitat del mercat. I sense imatges exactes i fiables, és impensable de dissenyar estratègies eficaces per al mercat, així com controlar-ne els resultats.

B. Els canals de sortida del mercat productiu interior.

Abans de continuar avançant, cal que ens deturem per a considerar quins són els sectors on, estratègicament, és més convenient de situar la invenció de diner equilibrador del mercat.

Cal recordar aquí les anàlisis del capítol anterior, en què s'establiren dos cicles principals del mercat: el cicle de la producció i el cicle del consum. En el cicle de la producció s'establiren tres subcicles denominats de la següent manera: el subcicle de la producció corrent, el subcicle de la producció inversiva, i el subcicle del comerç i les indústries al detall.

De tots aquests cicles i subcicles, el subcicle de la producció corrent és el bàsic i fonamental, el motor de tot el mercat, ja que ell alimenta tots els altres, o sigui, tant alimenta els altres dos subcicles de la producció, com el cicle del consum (aquest a través del subcicle del comerç i de les indústries al detall).

Per altra banda, tots els valors precio-mercantils produïts en el subcicle de la producció corrent i del comerç a l'engrós van a parar, finalment, o directament al subcicle de la producció inversiva, o indirectament al cicle del consum. Per aquest motiu, direm que el subcicle de la producció inversiva i el cicle del consum constitueixen els canals de sortida del mercat productiu interior, és a dir, els llocs per on surt i on va a parar tota la producció corrent i tot el comerç a l'engròs.

Si aquests dos canals de sortida funcionen bé, i són capaços d'absorbir tota la producció del subcicle de la producció corrent, aquest gaudirà també de bona salut i podrà créixer i desenvolupar-se. De manera que la bona salut dels canals de sortida és fonamental de cara al funcionament de tot el mercat.

L'objecte de tota aquesta reflexió era de delimitar els cicles o subcicles del mercat en què seria més oportú d'injectar el diner estratègicament inventat. La conclusió de tot el que s'ha dit és que aquesta injecció s'ha de fer en el subcicle de la producció inversiva i en cicle del consum, els dos canals de sortida del mercat interior: és aquí on el poder de compra inventat pot resultar més dinamitzador de tot el mercat.

Això no significa que en els altres sectors del mercat no calgui o no es pugui inventar poder de compra. Significa únicament que la invenció de poder de compra en aquests altres sectors no és tan prioritària, i doncs, no cal que sigui objecte d'estratègia monetària comunitària, sinó que pot continuar exercint-se privadament, a través del sistema bancari, com fins ara.

C. Càlcul.

El càlcul de la quantitat de poder de compra que cal inventar per a reequilibrar estratègicament el mercat de la seva insuficiència de poder de compra d'inversió i de consum, es basa en la simple consideració dels excedents de producció inversiva i consumptiva existents en el mercat en cada moment donat, clara expressió d'una capacitat productiva desaprofitada per manca de poder de compra, i de fàcil i segur coneixement a través de la implantació de la factura-xec telemàtica.

En el subcicle de la producció inversiva, tindríem llavors:

El poder de compra inversiu a inventar és igual: a les vendes potencials en inversió menys les compres reals en inversió.

Les vendes potencials s'obtenen per declaració de les pròpies empreses productores de mercaderies inversives. Les compres reals s'obtenen per la simple suma de les factures-xec d'inversió corresponents al període considerat (diner privat inversiu actiu).

Igualment, en el cas del cicle del consum, tindríem:

Poder de compra de consum a inventar és igual: a les vendes potencials en cosum menys les compres reals en consum.

Les vendes potencials s'obtenen aquí per la suma de totes les factures-xec de compra dels comerços i indústries al detall als seus proveïdors, suma a la qual cal afegir el marge comercial mínim d'aquests comerços i indústries. Les compres reals s'obtenen, com en el cas anterior, per la simple suma de factures-xec de consum (diner actiu de consum).

4. Estratègia real del mercat interior.

Resumint tot el que s'ha dit fins aquí, l'estratègia de mercat que es proposa consisteix en inventar, de manera rigorosament quantificada, un poder de compra que, en funció sempre dels excedents de producció presents en el mercat, s'injectarà en dos sectors clau: el de la producció inversiva i el del consum.

Aquesta invenció ha de posar remei a la insuficiència crònica de poder de compra que pateix el mercat, reequilibrant-lo i donant-li nova vitalitat.

Fins ara, la invenció de diner ha estat una funció duta a terme pels Bancs i pels Estats. Ara bé, el fet que no existeixi un sistema monetari informatiu significa que ni els Bancs ni els Estats poden elaborar la seva estratègia d'acord amb un coneixement exacte de la realitat mercantil.

En conseqüència, moltes vegades l'estratègia resulta desequilibradora perquè:

La simple posada en marxa d'un sistema monetari telemàtic permet d'eliminar tots aquests inconvenients. La factura-xec telemàtica és la base:

D'aquesta manera, l'estratègia d'invenció de diner pot esdevenir, per primera vegada, racional i científica.

Ara bé, la tècnica purament mètrica-monetària de la invenció de diner, que es resol per la simple inscripció de xifres en un compte corrent, és alhora un instrument potentíssim de política econòmica. I és quant a tal que suscita gran quantitat de qüestions.

Efectivament, aquesta invenció de diner ha d'englobar-se coherentment en el si d'una opció política que determini els subjectes i els límits de l'acció monetària; i ha de dotar-se de les mesures tècniques que garanteixin l'acompliment dels objectius polítics.

Com ja s'ha assenyalat diverses vegades, no és aquí on s'explicitarà amb detall l'ideari polític subjacent a la praxi monetària que es proposa. Però sí que caldrà donar-se algunes pinzellades, i, sobretot, caldrà enumerar algunes de les mesures tècniques que, amb la finalitat d'aconseguir els objectius perseguits, s'apliquin directa o indirectament sobre l'organització del sistema monetari.

El proper apartat es dedicarà a l'exposició d'aquestes mesures.

5. Socialització del bé comú mercantil.

Segons la hipòtesi exposada, la capacitat d'inventar diner s'explica per l'existència, en el mercat, d'unes forces de producció de naturalesa comunitària, unes forces comunitàries que no són remunerades adequadament i es tradueixen en excedents de producció no vendibles.

Aquestes forces comunitàries de producció no són cap misteri, sinó que poden explicar-se de diferents maneres.

Una explicació factible és la que pren en consideració l'esforç productiu de les generacions passades. Ningú, per exemple, no paga «royalties» per a poder construir o utilitzar una roda.

Una altra explicació possible és la que té en compte el nivell cultural global d'una comunitat: la saviesa, la pau, la cultura, l'educació, el desenvolupament tècnic, el benestar social, psicològic, material..., són factors que, indirectament però innegablement, contribueixen en gran mesura a elevar la productivitat de cada comunitat humana.

Un altre factor important a tenir en compte és la llibertat mercantil. Com més lliurement pot organitzar-se un mercat, disposant de tota la informació estadística, exacta i exhaustiva, major és la seva vitalitat, i major és, doncs, la seva capacitat de generar excedent mercantil.

No es pretén de donar aquí una explicació rigorosa i completa sobre l'actuació dels agents de producció comunitaris; es vol, simplement, recalcar que tots aquests factors actius de producció no poden ser considerats com a propietat privada de ningú, sinó que són patrimoni de tota la comunitat. És per aquest motiu que es propugna la socialització d'aquest bé comú.

La socialització del bé comú mercantil no significa, de cap de les maneres, la socialització dels excedents de producció, els quals pertanyen a cada lliure productor. Per socialització del bé comú mercantil s'entén que la capacitat d'inventar diner en funció dels excedents de producció inversiva i dels excedents dels comerços i de les indústries al detall, és patrimoni de la societat geo-política: aquesta, a través del seu gerent -l'Estat- és l'única amb capacitat constitucionalment reconeguda per a inventar diner en funció dels excedents de producció inversiva i de consum.

Cal, però, distingir clarament aquesta invenció socialitzada de la invenció bancària de diner, que podrà existir paral·lelament a ella. La clau d'aquesta distinció fonamental rau en les diferents garanties monetàries que donaran suport a aquests diferents tipus d'invenció de diner.

Tradicionalment, els bancs s'han servit indiscriminadament dels anomenats recursos aliens com a garantia dels seus crèdits. Aquí es proposa, en canvi, de limitar el camp d'acció d'aquestes entitats privades als recursos propis, o contractualment cedits a elles a tal efectes.

La garantia abstracta-monetària de la invenció comunitària de diner estarà constituïda per tots els saldos positius de tots els comptes corrents a la vista (diner no despès, o passiu). Aquests no podran ser utilitzats pels Bancs, sinó que seran considerats com un estalvi comunitari del qual únicament la societat geo-política, a través de l'Estat en tant que gerent, podrà servir-se. Aquesta situació pot anomenar-se socialització de tots els lliures saldos positius dels comptes corrents a la vista. «L'estalvi privat total és un bé comunitari».

Els establiments comptables duran la gestió dels comptes corrents, però mai no podran concedir préstecs ni realitzar cap mena d'operació basada sobre els seus saldos positius.

En conclusió: en matèria d'invenció de diner cal distingir dues pràctiques i tècniques molts diferents:

Totes dues formes (crèdits i finances comunitàries) comptaran amb la garantia auxiliar dels lliures saldos positius dels comptes corrents a la vista. La contrapartida de la socialització d'aquests saldos, que permet la invenció de diner comunitari, serà l'assignació d'un «interès comunitari», per exemple del 6%, a cada saldo positiu, sempre a lliure disposició del seu propietari privat.