2.7.4. Préstec bancari, crèdit comunitari a la inversió i finances al consum.
El préstec bancari, el crèdit comunitari a la inversió i les finances al consum (individual, liberal...) són tres vies diferenciades d'ajuda a la producció que cal distingir molt bé. En els apartats corresponents s'estudien a fons. Ara els abordem, resumint-los, en relació als avantatges per a les empreses.
Préstec bancari.
El préstec bancari es fonamenta en l'existència real i concreta de capitals privats-solvents per part del Banc concessor del préstec. Aquests capitals poden ser del propi Banc o estalvis dipositats a termini i cedits contractualment pel client al seu banc a fi de capitalització, contra un interès pactat. Aquesta és la funció pròpia i fonamental dels Bancs de Negocis. El préstec bancari serà, doncs, la via normal d'aconseguir diner-capital privat per a les empreses, com ho és actualment, basat en una garantia superior a la suma prestada i amb clàusula de devolució del capital prestat a data fixa.
Crèdit comunitari a l'inversió.
El crèdit, en canvi es fonamenta en la necessitat d'inventar capitals d'inversió comunitaris-solvents segons la capacitat d'excedents de producció inversiva estadísticament comprovats. El coixí abstracte-monetari d'aquesta invenció de diner-comunitari solvent está format pels saldos positius dels comptes corrents a la vista. Aquesta invenció de diner complementari-creditici permet, així, «creditar» amb la solvència comunitària-productiva dels excedents de producció i la garantia subsidiària del «coixí comptable» dels saldos diaris de tots els comptes corrents.
Avui en dia, aquesta invenció de diner és deliberadament confosa amb els préstecs bancaris basats en capitals reals privats. Aquesta confusió beneficia als Bancs i organismes similars que simulen concedir indistintament «préstecs i crèdits». Si bé proposem la socialització de la invenció de diner no neguem, però, que la gestió del crèdit la porti el mateix Banc que l'adjudica sota la seva responsabilitat i cobrant igualment l'interès normal bancari a partir d'un període incial de 3 anys, període considerat necessari per endegar i començar a rendabilitzar la inversió, llevat d'excepcions a solventar per la Justícia.
Els Bancs doncs, són els responsables del bon fi de la «creença» en la capacitat tècnica de l'empresari al qual es concedeix el crèdit comunitari per a produir les mercaderies corresponents. I això, perquè el banc és el més proper a cada inversió creditada per la comunitat, per a jutjar-ne la rendabilitat monetària comptable. Les condicions de concessió del crèdit comunitari són, a diferència de les del prèstec, les següents:
Com es pot comprendre, el sistema de crèdits afavoreix la innovació tecnològica i productiva, posa capitals comunitaris a disposició no de qui ja té garanties suficients, sinó en funció de noves idees, solucions, sistemes... de persones que no tenen cap garantia ni aval solvent-privat, però són competents.
És molt possible que un factor important de l'èxit del Japó en quant a innovació productiva sigui degut precisament a la distinció que uns quants banquers nipons establiren desprès de la Segona Guerra Mundial, precisament entre «préstec» i «crèdit». Sorprenentment cap altre país no ha emprès el mateix sistema. Aquesta distinció entre préstec i crèdit, si bé afavoreix la producció -i per tant la riquesa del poble-, posa en evidència el mecanisme d'invenció de diner que els bancs, des de sempre, han realitzat amb confusió deliberada al seu favor, gràcies a la ignorància popular, referent a una i altra forma de «capitals privats» o de «capitals comunitaris», i a una i altra forma de concessió.
Finances al consum.
Les finances al consum, sota forma d'assignacions i salaris de solidaritat social, distribuits segons els diferents Estatuts financers, són una forma indirecta de beneficiar l'empresa. Si bé aquesta obté diner en el sistema proposat per a inversions, via «prèstec» o via «crèdit», necessita, però, indirectament un mercat consumidor amb suficient poder de compra per tal que els seus productes finals de consum siguin adquirits pels consumidors. Si aquesta situació no es dóna, els «stocks» s'acumulen i l'empresa està en perill de mort.
L'avantatge de donar diner al possible consumidor fa que aquest triï lliurement les mercaderies que considera de més qualitat o de més interès subjectiu per a ell. Això assegura, doncs, que la subvenció indirecta al consum no perpetua empreses que produeixen articles o bé de mala qualitat o bé desfasats, o bé productivament de cost alt, com succeeix en els actuals sistemes d'adjudicació de tals articles per organitzacions públiques d'ajuda directa als consumidors. És a dir, tot estatisme distribuidor i tota subvenció a la producció han d'ésser suprimits. Les finances comunitàries equilibren monetàriament el «poder actiu de compra de consum» (salario-mercantil privat i/o comunitari) amb el «valor precio-mercantil de les mercaderies produïdes de consum»: així s'immunitza totes les empreses eficaces en qualiat i quantitat de cara al consum final, a la sortida dels seus productes; es conjura el fantasma de la deflació i de la inflació monetàries, respectant, alhora, la llibertat del consumidor per triar determinats productes. Aquesta lliure opció per part del consumidor, obliga, per tant, a les empreses a un alt grau de competència en el marc d'una plena informació analítico-estadística del mercat general i de cada mercat sectorial que farà sorgir un coneixement intuitiu de causes i efectes fruit del tractament científic anterior.
El complement financer-econòmic de consum en funció dels excedents (generals, sectorials, territorials) de producció de consum, serà concedit, dintre les possibilitats comunitàries en cada camp, als ciutadans i a les col·lectivitats liberals pròpies, així com als dels països necessitats (d'aquests excedents de producció de consum propis) amb dificultats d'aprovisionament normal per qualsevol causa (fam, desnutrició crònica, catàstrofes, guerres...).
Tota crisi de sobreproducció-subconsum despareix així constitutivament. Una mesura constitucional adient és que la pròpia societat geopolítica es vegi obligada a exigir la distinció dels salaris de solidaritat social a nivell estranger. Aquests seran concedits als interessats directes i no als importadors i intermediaris estrangers, per evitar la revenda dels productes en benefici propi. Als intermediaris se'ls concediran préstecs més o menys crediticis, amb clàusules de devolució assegurades a partir de les finances (salaris socials) concedides directament als consumidors d'aquell país estranger amb dificultats. La finalitat de tals condicions en el comerç exterior d'ajuda solidària a poblacions necessitades persegueix, no sols la simple ajuda, sinó la creació, en cada país ajudat, d'una xarxa mercantil eficaç durant el temps d'ajuda i, sobretot, per després que l'ajuda ja no serà necessària. Tots els programes d'ajuda exterior, seran, així, modificats a favor de les poblacions necessitades dels països ajudats (Vegeu Saldos en sectors mercantils productius «saturats»).
Versió 20 de febrer del 1989.