Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Capítol 14. Repartiment de la riquesa comunitària. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Índex. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Capítol 16. La societat liberal. Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Capítol 15. La societat utilitària-productiva.

  1. Definicions.
  2. Reflexions sobre la societat utilitària.
  3. Dinàmica pròpia de la societat utilitària-productiva.
  4. Responsabilització de tot acte monetari en la societat utilitària-productiva.
  5. Lleis mínimes de protecció a la societat utilitària-productiva.
  6. Comerç exterior i duanes.
Aquest capítol el dediquem a l'enumeració de les lleis mínimes bàsiques per a la protecció de la societat utilitària-productiva.

Però, abans d'entrar en el tema, seran necessàries algunes anàlisis i reflexions prèvies sobre la societat utilitària en general, i sobre la societat utilitària-productiva en particular.

1. Definicions.

Al llarg d'aquest treball, hem definit ja dues vegades, i de diferent manera, la societat utilitària.

Efectivament, des d'un punt de vista estrictament operatiu, hem vist en el capítol 9 que podíem definir la societat utilitària o mercat com «el conjunt de tots els lliures canvis monetaris elementals».

I, des d'un punt de vista molt més ampli, hem vist en el capítol 10 que la societat utilitària podia considerar-se com «el conjunt format per: 1, totes les persones que es dediquen a la producció i/o al consum de béns utilitaris; 2, totes les mercaderies, produïdes o productores, intercanviades; i 3, totes les interrelacions monetàries que comporten aquests intercanvis».

És en aquest segon punt de vista que ens situem ara.

També podem fer, seguint aquests dos punts de vista, una partició de la societat utilitària; i direm que, des del primer punt de vista, la societat utilitària o mercat es composa de dos cicles: el cicle de la producció i el cicle del consum (vegeu el capítol 9); i, des del segon, la societat utilitària es composa de dues subsocietats: la societat utilitària-productiva i la societat utilitària-consumidora.

Per societat utilitària-productiva entenem, simplificant, «el conjunt de persones, mercaderies i interrelacions monetàries, implicades en processos de producció»; i, per societat utilitària-consumidora, igualment, «el conjunt de persones, mercaderies i interrelacions monetàries, implicades en processos de consum».

Pel que fa referència a les persones que les composen, hem de remarcar que, així com la societat utilitària-productiva és limitada en el seu nombre, i només comprèn, estrictament, els anomenats «professionals utilitaris», la societat utilitària-consumidora és d'àmbit social global, és totalitzadora, ja que comprèn la totalitat dels membres de l'imperi, perquè tots necessiten, i tenen dret a, consumir: els professional utilitaris (dits, en tant que consumidors, «productors-consumidors»), els professionals liberals, els individus sense professió, les famílies, les institucions liberals, les lliures associacions de ciutadans... (tots els darrers, dits «simples consumidors», perquè participen en els processos de consum, però no en els de producció).

2. Reflexions sobre la societat utilitària.

Tradicionalment, la societat utilitària, tant la productiva com la consumidora, ha funcionat segons els principis de lliure iniciativa particular, lliure propietat privada i lliure competència.

Efectivament, la lliure iniciativa privada, la lliure propietat privada de les persones sobre les mercaderies produïdes (que són coses), i la lliure competència entre empreses (que són persones) en el camp de la producció, i entre consumidors (que també són persones) en el camp del consum, constitueixen els motors més dinàmics, agilitadors i fecunds del mercat.

I això perquè els agents privats del mercat, tant els productors com els consumidors, es mouen tradicionalment amb la finalitat, si no única almenys principal, d'obtenir sempre, en cada canvi monetari elemental, el màxim i òptim benefici, concret i monetari. Sense aquest estímul, la societat utilitària s'esllangueix.

Nosaltres volem continuar i perfeccionar, assegurar i potenciar al màxim i de manera òptima, aquestes tradicionals llibertat, privacitat i competència, per tal d'afavorir una major i millor producció, a l'ensems que un consum cada dia més en harmonia i comunió ecològica amb la natura. El motiu és que, si bé tota la riquesa, productiva i de consum, generada pel mercat, és secularment privada, és també alhora aquesta riquesa privada la que garanteix la possibilitat d'una riquesa comunitària, expressada en forma d'una massa monetària comunitària, com hem vist en el capítol anterior.

Ens interessa doncs d'afavorir primordialment, en la societat utilitària, la generació de riquesa privada, perquè és un fet positiu per ell mateix; però també, i sobretot, perquè és potenciant la generació de riquesa privada, que afavorirem el sorgiment de riquesa comunitària.

A partir d'ara, doncs, veurem com cal protegir la societat utilitària en tant que generadora de riquesa privada; i en aquest capítol ens ocuparem, específicament, de la societat utilitària-productiva.

3. Dinàmica pròpia de la societat utilitària-productiva.

La societat utilitària-productiva es dedica a la producció de mercaderies no-finites, algunes de les quals esdevindran finites en passar a la societat utilitària-consumidora (vegeu l'anàlisi dels cicles i subcicles mercantils efectuada en el capítol 8).

Per a realitzar aquesta tasca, la societat utilitària-productiva combina diversos elements en el si de la unitat de producció que és l'empresa. Aquests elements són de dues menes:

  1. Els factors passius de producció: són mercaderies no finites ja produïdes per altres empreses, que poden ser també de dues classes:
    1. matèries primeres, és a dir, mercaderies no finites que seran transformades en unes altres mercaderies, també no finites;
    2. béns d'inversió, és a dir, mercaderies no finites que no seran transformades, sinó que constitueixen útils de transformació;
  2. Els factors actius de producció (o agents de producció, o forces de producció), privats: són mercaderies productores que l'empresa compra a través d'una remuneració salarial. Distingim quatre classes de mercaderies productores privades 20 21:
    1. el treball, que es retribueix mitjançant un salari (pròpiament dit);
    2. l'esperit i l'equip d'empresa, que es retribueixen mitjançant els beneficis;
    3. els capitals invertits, que es retribueixen mitjançant els interessos;
    4. l'invent utilitari, que es retribueix mitjançant les regalies.
El resultat de la conjuminació de tots aquests factors, actius i passius, de producció, és la producció de noves mercaderies no finites, producció que serà màxima i òptima si la conjuminació empresarial és intel·ligent, eficaç i satisfactòria per a tots els agents implicats.

Es a través de les remuneracions salarials-privades als agents de producció, que les mercaderies produïdes no finites, però finibles, passen finalment al cicle del consum, a la societat utilitària-consumidora, acabant així i tancant (si més no parcialment 22), el cicle de la producció, els processos de la societat utilitària-productiva: efectivament, és el poder de compra generat per aquestes remuneracions salarials-privades que permet de realitzar el consum.

Així doncs, és el consum que dóna sentit a la producció: el final i la finalitat últims de la societat utilitària-productiva, és la societat utilitària-consumidora: ella li dóna sentit humanista de cara al servei de les persones, -ja que, com hem dit, el consum és una necessitat i un dret de tot ser humà-.

4. Responsabilització de tot acte monetari en la societat utilitària-productiva.

El que hem dit abans respecte de la societat utilitària en general, ho repetim ara respecte de la societat utilitària-productiva: volem protegir-la i afavorir-la, en les seves tradicionals llibertat, privacitat i competitivitat, perquè l'augment de riquesa privada produïda representa, al mateix temps, l'augment de la riquesa comunitària.

Ara bé, abans d'entrar a precisar amb algun detall les lleis mínimes de protecció de la societat utilitària-productiva, volem recordar un principi fonamental que les ha d'informar.

Es tracta del principi de la plena responsabilització personal (individual o/i col·lectiva) de tot lliure acte mercant-monetari, des de la primera compra elemental, fins a la darrera venda elemental. Aquesta és l'altra cara de tota llibertat personal que no es vulgui llibertinatge irresponsable.

Com ja sabem, assegurar la total responsabilització de qualsevol acte que impliqui l'ús de l'instrument monetari, és cosa fàcil, a través de l'obligatorietat legal d'utilitzar, en tots els casos, la factura-xec pro-telemàtica.

En funció, doncs, de les lleis mínimes que s'establiran, i del principi de responsabilització que acabem d'esmentar, es crearan uns Tribunals Econòmics Especialitzats en cada aspecte de la vida utilitària-productiva, i a cada nivell territorial de les diferents Autoritats i Autonomies locals (barri..., municipi..., comarca..., ètnia..., interètnia..., imperi).

Els jutges d'instrucció d'aquests Tribunals estaran plenament documentats, en cada cas concret, en tot el referent a transaccions monetàries, gràcies a l'accés a l'arxiu telemàtic de factures-xec -que, com sabem, estarà exclusivament confiat a la Justícia-. A tota aquesta documentació antejusticial, s'afegirà tota la documentació pro-justicial, que és l'obtinguda per l'actuació del jutge; així, els Tribunals Econòmics especialitzats podran jutjar contradictòriament amb rapidesa, eficàcia, imparcialitat i serenitat, qualsevol conflicte entre parts contractants, i qualsevol delicte o crim antimercantil.

5. Lleis mínimes de protecció a la societat utilitària-productiva.

Examinarem a continuació com estructurar la protecció legal de totes les concretes llibertats personals en la societat utilitària-productiva. Aquesta protecció s'ha d'estendre a totes i cada una de les persones d'aquesta societat: tant a les empreses, com a cada un dels seus col·laboradors: treballadors, capitalistes, empresaris i inventors.

Protecció de l'empresa.

La finalitat última que perseguim és de convertir l'empresa en una col·lectivitat internament solidària de tots els agents de producció que hi col·laboren: esperit i equip d'empresa eficaç, capitalistes inversors, inventors pràctics i treballadors competents. És el que anomenem «autogestió d'empresa», entesa com a gestió directa de l'empresa per part de tots els seus col·laboradors, veritable democràcia intraempresarial propera i directa, diàleg permanent entre empresari i col·laboradors.

Ara bé, el camí cap a una plena autogestió empresarial és llarg i difícil; mentre no s'hi hagi pogut arribar, s'aplicaran a les empreses les lleis mínimes següents:

  1. Organització en gremis

  2. Totes les empreses utilitàries hauran d'inscriure's, obligatòriament, en gremis (subgremis, intergremis...), segons la seva especialització productiva.
    Tot i que la funció dels gremis serà la defensa dels interessos utilitaris de les empreses en ells inscrites, aquests gremis es constituiran en institucions d'estatut liberal, finançades doncs per la comunitat geopolítica: ja que, a la llarga, la protecció dels interessos de les empreses com a conjunt ha de redundar en benefici de tots els consumidors de la comunitat.
    Per tal que ningú no confongui aquesta organització gremial amb un corporativisme anacrònic i desfassat, tancat i antillibertari, diguem que els col·laboradors liberals dels gremis no seran funcionaris ni «burròcrates» col·locats de per vida, sinó que hauran estat elegits, dintre de llur pròpia categoria professional-utilitària, pels seus pars, i només per a un mandat relativament curt (d'entre 4 a 7 anys); en cap cas, no podran ser reelegits abans que no hagin transcorregut, com a mínim, 4 anys des de la seva cessació.
  3. Preus de venda mínims

  4. La primera tasca de què s'hauran d'encarregar tots i cada un dels gremis (subgremis, intergremis...) constituïts, serà la d'elaborar un aranzel complet de totes les mercaderies produïdes per les empreses inscrites en ells; cada mercaderia s'especificarà, amb màxima precisió, segons qualitat i quantitat.
    Un cop aquest aranzel establert, cada gremi -basant-se en les lleis mínimes de les Autoritats i Autonomies de rang superior, les quals, al seu torn, es basaran en les lleis mínimes legislades per l'Estat- establirà lleis mínimes internes sobre preus mínims de cost i marge mínim de benefici empresarial per a cada una de les mercaderies ben especificades en l'aranzel. De la combinació d'aquests dos mínims en resulta, evidentment, un tercer mínim, que és el preu de venda mínim legal per a cada mercaderia produïda.
    Aquesta legislació mínima sobre preus de venda implica, per una banda, l'obligació que té tota empresa de fer beneficis, si és eficaç i competent: per a això estan les empreses, i això és el que produeix riquesa mercantil. Per altra banda, la prohibició de vendes per sota del preu de venda mínim constitueix la millor defensa contra qualsevol intent de monopoli o oligopoli: efectivament, aquests aixafen deslleialment la competència a base de vendes per sota el preu de cost, durant tot el temps que calgui, per a després -quan ja els competidors han estat eliminats- augmentar els preus sense mesura raonable, fent pagar cares als consumidors les pèrdues sofertes abans.
    Tant els aranzels com els preus mínims de cost seran, evidentment, contínuament perfeccionats i posats al dia pels gremis.
  5. Ecologia i convivència

  6. També sobre la base de les lleis mínimes de cada Autoritat i Autonomia cívica de rang superior -basades aquestes en les lleis mínimes de l'Estat-, cada gremi (subgremi, intergremi...) establirà lleis interiors mínimes sobre les condiciones materials i socials que han de presidir la producció de cada mercaderia concreta, amb l'objecte que siguin respectats al màxim i de manera òptima els entorns físics, ecològics, socials..., de cada acte de producció.
  7. Publicitat

  8. L'actual publicitat per empresa serà radicalment suprimida: aquest tipus de publicitat és, sempre, un instrument d'engany del comprador i de competència deslleial entre les empreses -ja que només les més potents poden despendre les immenses quantitats que avui es despenen en publicitat estúpida i idiotitzadora-.
    La publicitat per empresa se substituirà, doncs, per un sistema de publicitat gremial (subgremial, intergremial...) que tindrà per objecte de proporcionar al pùblic comprador, a tot possible client, la màxima i òptima informació tècnica sobre cada mercaderia posada a la venda. Cada gremi elaborarà uns llistats que -sense descurar la part agradable que tota publicitat ha de tenir- donaran, producte per producte, la llista de totes les empreses que el produeixen, amb les seves característiques peculiars; els avantatges i inconvenients de cada qualitat precisada per l'aranzel; i el preu corresponent per a cada empresa, qualitat i quantitat.
    La consulta d'aquesta publicitat serà totalment gratuïta, així com també ho serà qualsevol consulta més a fons que vulgui fer qualsevol persona en els arxius tècnics del gremi.
  9. Reducció dràstica de l'horari legal de treball

  10. El progrés tecnològic actual suprimeix contínuament llocs de treball, directament en cada empresa o indirectament en cada mercat considerat; les inversions empresarials importants, enlloc de constituir una solució a aquest problema, comporten cada vegada més reduccions correlatives dels llocs de treball.
    És evident, doncs, que amb l'actual horari legal de treball no hi ha cap manera d'augmentar els llocs de treball; no hi ha altra solució raonable que la de reduir, de manera dràstica, aquest horari legal, de manera que les empreses es vegin obligades a contractar més personal per a mantenir el seu ritme productiu.
    Nosaltres proposem la reducció de l'horari legal de treball setmanal, de 40 hores a 20 hores, i, evidentment, sense que els salaris pagats actualment es disminueixin de cap de les maneres.
    Per tal que les empreses puguin suportar aquesta dràstica reducció, es donarà un pla financer segons el qual la comunitat geopolítica es farà càrrec, cada any, d'un tant per cent de la nòmina de cada empresa, tant per cent que s'anirà reduint progressivament fins que arribi el moment en què les empreses puguin fer-se càrrec autònomament de la totalitat de les remuneracions al seu personal.
    Aquesta solució té l'avantatge molt important, si s'aplica en una societat sense factura-xec, de suprimir instantàniament tot el mercat empresarial submergit.
  11. Promoció de l'autogestió

  12. Finalment, cal preparar el terreny per a una progressiva autogestió empresarial. Com ja hem assenyalat anteriorment, arribar a una autogestió completa -que comporta la participació de tots els col·laboradors de l'empresa, tant en la seva gestió com en el seu capital i en els seus beneficis- no és possible si no és a través d'una llarga etapa preparatòria, d'educació de les mentalitats i actituds.
    Per aquest motiu, proposem un sistema de transició lenta i voluntària cap a la plena autogestió empresarial. Anomenarem empreses pro-autogestionàries aquelles empreses que, lliurement, vulguin seguir aquest procés de transformació.
    Les empreses que es constitueixin com a pro-autogestionàries estaran obligades per llei a entregar a cadascun dels seus assalariats, com a mínim, una acció per mes; per tal que això no constitueixi un desavantatge enfront de les empreses no pro-autogestionàries, aquestes estaran obligades a entregar als seus assalariats l'equivalent a una acció en diner líquid. En les empreses pro-autogestionàries, les accions del personal se sindicaran en un comitè d'empresa constituït segons llei. En el moment en què el conjunt del personal d'una empresa posseeixi més del 50% del seu capital, i gaudeixi de més del 50% de drets i responsabilitats efectius en el si de l'empresa, se la considerarà ja autogestionària, i la llei ja no intervindrà més a aquests efectes.
    Les empreses que, pel procés descrit, arribin a ser autogestionàries, i les que ja neixin com a tals, gaudiran de línies preferencials de crèdits comunitaris a la inversió -sempre i quan reuneixin els requisits d'eficàcia productiva exigits per la llei-.
    Totes les empreses -siguin o no pro-autogestionàries o autogestionàries- tindran un Comitè laboral; a més a més, les empreses pro-autogestionàries i autogestionàries tindran un Comitè de sindicatura de les accions i un Organisme d'autogestió. Els membres de tots aquests comitès i organismes seran d'estatut liberal durant tot el temps que duri el seu mandat. Seran escollits pels seus pars per un període de 4 anys, i no podran ser reelegits abans que no s'hagin escolat uns altres 4 anys des de llur cessació, excepte en el Comitè laboral, en què no hi podrà haver reeleccions fins que la totalitat dels membres del personal hi hagin passat. A l'acabament del seu mandat, cada un dels membres d'aquests comitès es reintegrarà al personal de l'empresa.
Independentment de les lleis mínimes que acabem de descriure en els seus grans trets, les empreses gaudiran d'una sèrie d'avantatges i facilitats molt importants a l'hora de ser eficaces i productives en màxima quantitat i òptima qualitat. Entre els més importants, esmentem:
  1. La contractació i descontractació lliures

  2. Les empreses no són centres de beneficència; en una empresa, el criteri que prima és el de l'optimització i maximització de la producció. I si, segons aquest criteri, una empresa té massa personal, cal que pugui descontractar-lo lliurement, així com ha de poder contractar-ne lliurement sempre que n'hi calgui.
    En cas de descontractació, l'empresa només haurà de pagar al treballador la part del salari mensual que correpongui als dies treballats fins a la data de l'acomiadament, més 30 dies; immediatament, el treballador podrà cobrar el salari de solidaritat social per atur forçós pel que queda de mes, i seguir cobrant-lo indefinidament.
    També per part de cada treballador, contractació i descontractació han de ser totalment lliures.
  3. Concessió de crèdits comunitaris a la inversió

  4. En el capítol anterior hem parlat de les condicions d'aquest tipus de crèdit. Diguem tan sols ara que convindran especialment als candidats a empresaris amb bones idees però sense capital suficient per a tirar endavant els seus projectes.
  5. Supressió d'impostos

  6. L'impost únic d'un tant per cent fix sobre cada factura-xec signada és un dels avantatges més importants que donem a les empreses, que són avui dia xuclades per impostos de tota mena, que desemboquen necessàriament en la retirada de l'empresari, o en l'empresa subterrània. A més a més, en ser conegut amb anticipació, aquest impost pot ser carregat fàcilment sobre el preu de cost.
Protecció dels col·laboradors de cada empresa.

Tractarem ara de la protecció legal de tots i cada un dels agents personals de producció, col·laboradors en el si de cada empresa.

Hi ha, en primer lloc, una protecció general, que és igual per a tots ells, i que es fonamenta en dues bases:

  1. Sindicats d'inscripció lliure

  2. Així com els gremis s'encarreguen de vetllar per la protecció de les empreses, vigilant el respecte, en la pràctica, de les lleis mínimes del mercat, els sindicats han de tenir la missió de protegir els professionals utilitaris lliurement inscrits en ells. Aquesta protecció presentarà dues vessants:
    En primer lloc, hi ha la defensa i protecció dels professionals utilitaris en tots els conflictes que normalment es presenten, dintre i fora de la professió. Els sindicats podran portar aquests conflictes davant la Justícia especialitzada corresponent, i encarregar-se de la defensa o acusació privada, davant del jutge d'instrucció de cada causa concreta, i davant del Tribunal en fase resolutòria d'aquesta causa.
    En segon lloc, els sindicats podran dedicar-se a la promoció de la condició utilitària, a través de l'elevació ètica, educativa, instructiva i professional de llurs adherents.
    El que no podran fer els sindicats, és duplicar les activitats d'altres possibles organismes, com per exemple els partits polítics. Els partits polítics estenen les seves mires a tot el cos social, mentre que els sindicats han de limitar-se a ser el punt d'encontre de tots els professionals utilitaris (empresaris; treballadors; capitalistes; inventors) que coincideixin en una certa doctrina de defensa i protecció social dels mateixos professionals utilitaris.
    Evidentment, els sindicats seran també constituïts en institucions d'estatut liberal, com qualssevol altres.
  3. Seguretat social

  4. La comunitat geopolítica vetllarà per la seguretat social de tots els professionals utilitaris, a través de l'estatut utilitari que hem especificat en el capítol anterior. A més a més, els professionals utilitaris gaudiran, com tothom, de l'estatut general.
    Ara bé, els professionals utilitaris, i només ells, tindran, a més a més, el dret i la plena llibertat de subscriure, en el mercat, els contractes que vulguin amb les empreses privades d'assegurances, també lliures, existents.
En segon lloc, cal preveure també una protecció específica per a cada un dels agents personals de producció en el mercat.
  1. Protecció del treballador assalariat

  2. Com ja hem dit, la contractació i descontractació de treballadors seran lliures. La contrapartida d'aquesta llibertat està constituïda pel salari de solidaritat social-financera d'atur forçós, que es cobrarà automàticament a partir del mateix moment de l'acomiadament (per simple inscripció de l'acomiadat pel despatx gremial corresponent) i per un temps indefinit.
    La quantia d'aquest s.s.s.f. d'atur forçós serà la mateixa per a tothom, sigui quina sigui la categoria tècnica-salarial del treballador; el mateix passarà amb els s.s.s.f. de vaga i de lock-out (idèntics al d'atur forçós). La raó és que es tracta d'un mínim vital que depèn de la prosperitat general i de la solidaritat comunitària, únicament i exclusivament. Només si aquestes creixen, podran créixer els salaris de solidaritat.
    Pel que fa al salari mínim professional, aquest s'establirà com el doble del s.s.s.f. d'atur forçós, vaga i lock-out.
    El salari efectiu pagat en cada cas concret serà una funció contractual lliure i privada, entre cada empresa i cada treballador, que s'establirà en funció de la demanda de col·laboradors competents per part de les empreses, i l'oferta de treball assalariat competent per part dels treballadors. Dintre d'una economia telemàtica, és molt fàcil i molt ràpid de posar a punt borses de treball eficientíssimes, a cada nivell local, i a nivell de l'entera comunitat geopolítica.
  3. Protecció de l'estalvi-capital

  4. La distinció efectuada, en el capítol 12, entre estalvi i capital, ha de ser ara recordada.
    L'estalvi, guardat en els comptes corrents, a la vista, de producció, d'estalvi de producció i d'estalvi de consum, no és, per ell mateix, factor actiu de producció.
    Però quan aquest estalvi es ven, es posa a disposició del mercat, en definitiva, s'inverteix, llavors passa a ser capital, força de producció.
    Aquest pas d'estalvi a capital no és fàcil, i comporta molts riscos. Pot realitzar-se per contractació privada amb un Banc de Negocis, o per compra-venda de valors en Borsa. En qualsevol del dos casos, però, el diner així capitalitzat ha de sortir d'un compte corrent a la vista, i transformar-se en un dipòsit a termini en un Banc, o bé en paper-capital privat (accions, obligacions, pagarés...).
    La capitalització (és a dir, la conversió de l'estalvi en capital) és un negoci com un altre, amb molts riscos, però que també proporciona molts beneficis. Aquesta activitat serà deixada en llibertat total, tant pel que fa a la contractació privada de capitals amb Bancs de Negocis, com pel que fa a l'actuació en Borsa. La protecció legal dels capitals invertits es farà a través de l'obligació que tindrà el gremi i subgremis bancaris, de crear les diferents Caixes de Garanties Interbancàries que, en tot moment, garanteixin la seguretat dels capitals entregats als Bancs. Aquestes Caixes vendran o liquidaran tot banc incapaç de fer front als seus compromisos lliurement contractats, i es faran responsables d'un màxim del 50% d'aquestes obligacions quan la venda o liquidació no permeti de cobrir-les al 100%; el Banc defallent s'haurà de fer càrrec de l'altre 50% en la mesura que pugui, i la resta serà pèrdua per al client. Igualment, s'hauran de crear les Caixes de Garanties Intraborsístiques necessàries, amb les mateixes obligacions que les especificades en el cas dels Bancs.
    L'estalvi, per la seva banda, ha de ser també protegit, i molt especialment contra els traficants sense escrúpols de capital. La protecció més eficaç consisteix en la imperialització de tots els saldos positius de tots els comptes corrents a la vista (cc/cc de producció, cc/cc d'estalvi de producció i cc/cc d'estalvi de consum): fins ara, aquests saldos han estat administrats pels establiments comptables, els quals, considerant-los com a recursos aliens, els han utilitzat per a capitalitzar. La imperialització dels saldos significarà que els establiments comptables ja no en podran fer ús: tota capitalització haurà de ser explícitament volguda, a través d'un contracte especial, pel propietari de l'estalvi; i l'estalvi no capitalitzat serà considerat estalvi comunitari, del qual ningú que no sigui la mateixa comunitat, a través del seu gerent, l'Estat, no pot servir-se.
    Com ja hem dit en el capítol 12, els saldos dels comptes corrents imperialitzats rendiran un 6% d'interès compost anual, i gaudiran de la possibilitat d'un descobert automàtic del 25% del saldo promig, -descobert recuperable per l'establiment comptable en un període mínim de 5 mesos, i comportant el lliure interès bancari normal-.
  5. Protecció de l'invent utilitari

  6. Els invents utilitaris, tant els de propietat privada com els que ja han caigut en el domini públic, constitueixen avui dia el factor de producció més potent i eficaç. Per aquest motiu, cal fomentar i protegir la iniciativa privada dels possibles inventors utilitaris-pràctics.
    D'aquesta protecció se n'encarregarà l'Oficina General de Patents, departament especialitzat del ministeri d'economia, amb tants centres i laboratoris locals com siguin necessaris.
    Aquesta oficina, en cada un dels seus despatxos locals, s'encarregarà del registre i estudi tecnològic de totes les innovacions que els siguin presentades: quan un projecte sigui aprovat, després de l'estudi corresponent, per l'oficina, el candidat a inventor podrà, si ho vol, gaudir d'un salari de solidaritat social-financera d'inventor, i de pressupostos (ordinaris i extraordinaris) financers de laboratori o/i taller, durant el temps que calgui perquè el projecte sigui dut a la pràctica. Un cop l'invent experimentat, a través d'un prototipus, amb total satisfacció pràctica, i la patent concedida, l'inventor podrà optar entre dues possibilitats: o bé podrà cedir el seu invent a l'entera comunitat geopolítica, i doncs, a totes les empreses interessades, i conservar un estatut liberal; o bé podrà explotar privadament l'invent, ja sigui ell sol (a base, per exemple, d'un crèdit inversiu per a muntar la seva pròpia empresa), ja sigui venent o llogant la patent a una o més empreses; i, en aquest cas, passarà a l'estatut utilitari.
6. Comerç exterior i duanes.

Fins ara no ens hem referit al comerç exterior, tot i la seva importància en els sistemes utilitaris actuals, perquè, de fet, es tracta d'una qüestió lateral dins del nostre plantejament.

El comerç exterior cobreix la totalitat dels sectors mercantils, tant el de la producció (producció corrent i comerç al major; producció inversiva; comerços i indústries al detall) com el del consum (a través del turisme, interior i exterior).

La importació i l'exportació seran completament lliures.

Pel que fa als drets de duana, seran eventuals, i no es pagaran segons el tipus de mercaderia importada o exportada, sinó en funció dels dos criteris següents.

En primer lloc, hi haurà els drets duaners per a un equilibri dinàmic continuat de balances. Cada importació i exportació pagarà un dret variable, en funció de l'equilibri de balances existent en el moment amb el país de destinació (exportació) o d'origen (importació). Si la balança és en equilibri, els drets duaners seran nuls; els drets a la importació pujaran amb les balances deficitàries, i els drets a l'exportació pujaran amb les balances amb superàvit. Aquests drets de duana variables seran instantàneament comunicats per télex a qualsevol empresa que els demani, referents a una importació o exportació donada, i li seran garantits per un període de temps prudencial, si l'empresa es compromet a realitzar l'operació en el termini fixat.

Per aquest sistema, s'assoleix un equilibri dinàmic permanent, Estat per Estat, o en el si d'un grup d'Estats, que és la condició indispensable de tot comerç exterior sa, i, doncs, l'objectiu prioritari a aconseguir per tota organització duanera.

En segon lloc, s'establiran uns drets duaners antidumping. Efectivament, per tal d'evitar la competència, per als productors propis, dels productors estrangers que, valent-se, per exemple, de l'explotació de la mà d'obra, produeixen mercaderies més barates, el preu mínim legal de venda serà obligatori per a totes les factures-xec, tant d'importació com d'exportació. Si el preu de venda d'un producte importat és inferior, la diferència constituirà un dret duaner antidumping i, doncs, l'importador no es podrà beneficiar d'aquesta diferència.


Notes:

20 No tothom estarà d'acord amb aquesta llista de 4 factors actius de producció. Molts manuals i tractats d'economia, per exemple, només en consideren dos: el treball i el capital. Nosaltres volem, simplement, ser pragmàtics: l'empresa privada és el motor de la producció, i tal empresa suposa un empresari desitjós de beneficis; per tant, considerem els beneficis com una remuneració salarial més a pagar per l'empresa. Una altra cosa és que nosaltres proposem un procés autogestionari que portarà a la repartició dels beneficis entre tots els col·laboradors de cada empresa; però això no suposa la desaparició, ni dels beneficis (que seran repartits), ni de l'empresari (que ho serà tothom).
Pel que fa als invents, és també evident que, en tant que l'empresa ha de pagar patents o marques de fàbrica, cal que sigui considerat com un factor actiu de producció més entre els comprats per l'empresa.
21 Insistim en el fet que aquests factors actius de producció són privats, perquè considerem que existeixen, a més a més, uns factors actius de producció comunitaris que no són retribuïts per l'empresa. Desenvoluparem aquesta hipòtesi en la Quarta Part d'aquest treball.
22 Ens remetem, novament, a la Quarta Part.

 

Capítol 14. Repartiment de la riquesa comunitària. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Índex. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Capítol 16. La societat liberal. Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte