1.3.2. Propostes concretes.

Es proposen formes concretes d'establir i garantir llibertats i solidaritats per a les persones individuals.

Des de la perspectiva del present assaig -estudi dels fenòmens humans per a dissenyar unes regles de joc net afavoridores de llibertats i de solidaritats concretes- no hi ha massa a dir sobre els individus: les persones individuals són, i prou. No calen, ni convenen, normes, regles o lleis especials per a les persones individuals, que codifiquin en desmesura llur comportament dintre la societat civil; que condicionin al detall llur existència.

Per a les persones individuals solament cal tenir present:

• assegurar-los el dret essencial (com a qualsevol altra persona nacional-comunitària o social-col·lectiva) d'un mínim vital i d'uns serveis culturals humanistes gratuïts per a una existència digna i una insistència sense preocupants «mals de caps» materials;
• postular que no transgradeixin unes normes bàsiques de convivència -consuetudinàries i/o legals- vàlides per a totes les persones humanes.

Exigència ètica.

L'exigència ètica d'assegurar a totes les persones una existència digna, pot concretar-se, actualment, en:

1. un mínim vital, sota forma de quantitats monetàries mensuals (salaris de solidaritat social com a poder de compra de consum mínim-vital) lliurat a les persones individuals i familiars;
2. uns salaris liberals de solidaritat social per a les persones de vocació autoproclamada altruista i desinteressada al servei incondicional de la societat civil: professionals, institucions i associacions «liberals», o sigui, sense finalitats lucratives;
3. uns serveis culturals i humanistes gratuïts per a totes les persones sense excepció: incloses, doncs, les persones de vocació i estatut utilitari (empresaris, inversors, inventors, treballadors) i les entitats i associacions de tota mena.

La quantia del mínim vital i dels salaris liberals de solidaritat social, així com el nombre de serveis culturals i humanistes gratuïts, seran calculats en funció de les possibilitats tecnològiques-productives en mercat lliure, autoequilibrat; i, dependran de la conseqüent vitalitat de cada nació, de cada societat geopolítica, de totes les societats civils i de l'entera humanitat a cada monent històric, on conviuen totes les persones concretes.

Aquesta mínima exigència ètica en l'esfera fenomènica-material és sinistrament menystinguda per les anti-civilitzacions contemporànies, especialment en els casos més tràgics (fam, misèria, pobresa, malaltia, analfabetisme... que afecten milions de persones).

Altres mesures bàsiques de convivència.

Les persones -totes les persones individuals, col·lectives, ètniques- únicament han d'acceptar unes regles de joc net que els permetin respondre, ser responsables, de llurs lliures actes jurídicament documentats.

La transgressió d'aquestes normes bàsiques de convivència -dins el marc, ja al·ludit, d'un mínim vital-dinerari i cultural-humanista assegurat a tothom- comportarà responsabilitats quan esdevengui un fet il·legal, documentat en un judici contradictori davant la Justícia.

1. L'exigència d'una Justícia positiva és un altre dels drets humans més essencials per a protegir totes les persones contra la realitat sinistra, encara existent, del proverbi ancestral «segons sereu ric o miserable el judicis de cort us faran blanc o negre». Aquesta Justícia ha d'ésser, doncs, imparcial i serena per a jutjar, segons llei, els fets del passat; ha d'ésser, per tant, radicalment independent de l'Estat (Executiu i Legislatiu), i més independent encara enfront de tot possible poder fàctic-il·legítim. El poder només pot assentar-se en el secret il·legal i deslleial, només es pot practicar sense deixar-ne rastre, en un règim corruptor de moneda anònima.
2. Si una persona no accepta, per motius de consciència, alguna de les poques regles de joc establertes (a nivell constitucional, legal-orgànic o legal-ordinari) en un Estat de dret, dintre una societat civil amb una Justícia positiva independent, la Constitució en vigor li ha de reconèixer en plenitud el dret de discrepar públicament i, fins i tot, de desobeir una prescripció de qualsevol llei, emperò, sense actes violents de cap mena.

 

 
 
 
 
 
 
 

La desobediència interna i pacífica (objecció de consciència) no pot representar per a cap persona una responsabilitat legal. Tampoc en comportarà la desobediència civil activa, a condició, igualment, que sigui sense violència. (Les lleis instrumentals -p.e. sobre el sistema monetari- no poden ser desobeïdes per objecció de consciència. Cal distingir molt clarament l'objecció de consciència de l'objecció per interessos).

Les Autoritats polítiques i cíviques establertes segons llei han de protegir aquests drets essencials, sota la salvaguarda de la Justícia, independent d'aquestes Autoritats.

Només la violència incivil -la que degenera en actes de violència, individuals o col·lectius, clarament il·legals, o que poden convertir-se en violències incontrolables- seran objecte de sanció legal per la Justícia, a partir del moment en què podran ésser documentalment comprovats en instrucció i judici contradictoris i imparcials.

El dret a l'objecció de consciència i a la desobediència civil activa no-violenta és un dret individual, ètnic i col·lectiu dintre de cada context social; i és un dret cívic dintre de cada Estat. El reconeixement d'aquests drets -que ha de comportar una constitucional llibertat d'expressió total i una constant protecció justicial- no pot negar el fet social d'assumir totes les responsabilitats legals vigents pel que fa a qualsevol tipus de violència incivil.

3. Cap persona -sigui quin sigui el grau de discrepància o de desobediència violenta- no serà privada de la vida digna, ni per execució individual, ni per dissolució d'institucions col·lectives legalment inscrites i socialment necessàries, ni per genocidi de cap mena (genocidi radical i total; genocidis atenuats i insidiosos: anti-culturals, anti-lingüístics, anti-forals, anti-autonòmics...).

 

 
 
 
 
 
 
 

Cal concretar amb precisió aquest dret essencial de totes les persones, però més en particular de cara a les persones individuals:

1. supressió de la pena de mort. L'única excepció constitucional prevista ha d'ésser pels oficials superiors dels Exèrcits i de les Policies que hagin perjurat violentament, a qualsevol títol individual o col·lectiu, llur vitalment necessària i rígida disciplina orgànica o llur obediència professional al seu legítim comandament civil dintre de la societat geopolítica;
2. salari mínim vital i serveis socials gratuïts. Constitucionalment seran garantits:
• al sentenciat a qualsevol pena judicial (garantia vàlida per a tothom, des de la naixença fins a la mort, sigui quina sigui la situació penal o evolutivament lliure de reinserció social, durant la resta de la seva vida, després del judici sentenciador).
• a la seva família, a favor estatutari general de l'espòs/a o company/a i dels fills.
4. Constitucionalment, ningú no podrà interferir -amb arbitràries lleis moralistes o amb controls informàtics personalitzats- en la vida privada i íntima de les persones, totes elles nascudes lliures, tant les individuals com les col·lectives i les ètniques.

 

 
 
 
 
 
 
 

La privacitat i la intimitat de tots els actes de qualsevol persona -inclosos els actes mercantils i professionals-institucionals- associatius-liberals- queden protegides sota secret legítim per la Justícia.

Només el jutge d'instrucció de qualsevol causa podrà tenir accés a l'omni-documentació monetària-comptable-personalitzada per factura-xec escriptural o telemàtica però exclusivament sota rígid secret professional i en relació únicament a la causa instruïda. Els documents que facin referència a aquesta causa només podran ésser fets públics per sentència ferma després d'un judici omni-documentàriament imparcial i contradictori que consideri la necessitat i exemplaritat social de la publicació d'aquests documents.

Totes les persones -però de manera més concreta i immediata, visible i diària, totes les persones individuals- pel sol fet de ser-ho tenen el dret de viure amb el màxim de llibertats fenomèniques concretes, així com el d'exercir la seva solidaritat espontània envers altres persones, sense que ningú, si no és la Justícia amb totes les garanties processals, les pugui acusar de traïció i complicitat per tan noble comportament.

La protecció eficaç dels drets humans i ciutadans -començant pel dret a viure dignament, concretat en la seguretat d'un mínim vital-dinerari i d'uns serveis socials-liberals gratuïts; i continuant pel dret a comportar-se noblement segons la pròpia consciència- és l'únic objectiu comunitari que cal decidir i legislar de manera concisa i clara, segons auto-política.

Tot el que es faci arbitràriament -per l'Executiu i el Legislatiu d'un Estat qualsevol- contra aquest objectiu autopolític primari és entrar descaradament a pressionar i interferir il·legítimament sobre les concretes llibertats fenomèniques, la llibertat ètica i la vida privada de les persones. Aquest comportament que pretén organitzar i vigilar tots els detalls de la vida de les persones no fa res més que crear conflictes innecessaris, pràcticament insolubles.

En un segle marcat encara per l'individualisme insolidari potser sobti aquesta poca atenció i elucubració sobre els individus humans.

Però els conflictes als quals cal cercar remei potser no sorgeixen tant de la concreta persona individual en si, com de la inter-relació d'aquesta en i amb les concretes persones nacionals-comunitàries i socials-col·lectives.

Són aquestes últimes, i no les individuals, les que susciten la nostra atenció preferent: la proporció i la manera com es respecten entre elles i com s'organitzen mercantilment-llibertària i socialment-liberal, respectant a l'ensems les concretes llibertats individuals, pot ajudar, o no, a resoldre els conflictes humans.

La natural i cultural singularitat de cada persona la fa intractable enfront de qualsevol arbitrària anti-política que, des de fora, la vulgui manipular amb el greu perill d'atacar i violar la seva dignitat i les seves llibertats essencials més íntimes. En canvi, la manera d'organitzar-se totes les persones segons auto-política, auto-civisme, auto-civilització en mercat auto-llibertari i en societat auto-liberal, configura un conjunt de fenòmens estudiables i tractables pel més normal i eficaç empirisme lògic pro-experimental.

El respecte pràctic i diari -constitucionalment garantit per la Justícia independent de l'Estat- a la manera de ser de cada persona singular (ètica) no nega, ni impedeix, la possibilitat d'estudiar i tractar, segons l'actual operativa «científica» eficaç, els fenòmens organitzatius de totes les persones vivents (és a dir, existents i insistents) per tal que ajudin, en la nostra realitat de finals del segle XX, a afavorir una convivència auto-pacificant, auto-pacificadora, auto-pacífica i auto-solidària, en ple apogeu de totes les concretes llibertats fenomèniques fetes possibles per l'enorme progrés tecnològic-productiu de l'entera humanitat.

Versió 15 de febrer del 1988.