1.3.1. Individu humà.

La realitat de la persona individual està estretament interrelacionada amb la de les persones nacionals i socials.

L'individu humà és una evidència per a tot observador.

Esdevé, però, una pura abstracció si no se'l situa en el context concret de les persones nacionals-comunitàries (primeres) i de totes les persones socials-col·lectives (segones), prèvies a la seva mateixa existència com a individu i, sense les quals (sense llur espontània i expansiva influència cultural) és inconcebible la seva mateixa existència, singularitat, insistència, pervivència i mentalitat personal.

Aquesta realitat -evident i indiscutible, però complexíssima- de cada persona individual concreta, forma part del conjunt de totes les persones humanes, en cada societat geopolítica o en cada subconjunt ideològic d'Estats actualment despòtics, de l'entera humanitat. La persona individual en aquests conjunts és repetidament i cruelment atacada per les actuals anti-civilitzacions: en efecte, aquestes últimes consideren únicament i exclusiva, com a persones, els individus, però deslligats de llurs contextos nacionals-comunitaris i socials-col·lectius. Els individus solament tenen el dret a «obeir»; obediència necessària per evitar les agressions de tota mena, dintre i fora de la llei. La «llei» és només teoria, pura teoria deslligada de la realitat de tot el poble.

Aquesta mutilació «legalista» de la complexa realitat personal està fonamentada en una visió racionalista i unidimensional que esdevé antipolítica i inhumana. La reducció de la persona a individu provoca nombrosos conflictes artificiosos de tot ordre insistencialètic i existencial-cívic, dintre de cada Estat, amb les persones nacionals-comunitàries i amb les socials-col·lectives, persones que han modelat i continuen modelant, espontàniament, cada persona individual-concreta des del mateix moment de la seva naixença fins a la seva mort.

Versió 15 febrer del 1988.