El valor de l'educació1.
Per fidelitat a l'original s'ha respectat el català prenormatiu
d'aquest text.
Erem als finals del sigle XVIII. A Nort America s'acabava de ventilar
un gran plet: el de la independencia de les Colonies britániques.
Contra dels abusos morals y economichs dels dominadors anglesos, va
alçarse tot un conglomerat de gent de tota mena, que havia anat
a colonisar aquell país. Londinesos y gaels, escocesos y irlandesos,
els qui vegeten somorts en les geleres escandinaves y els qui beuen les
aigües regalades del Loira, que baixa del Canigó tot una barreja
de races y de llengues y de religions y de temperaments, que explotaven
com a colons les verges florestes de sobre Mexico, tothom a una va alçarse
contra la metropoli.
Els abusos economichs havien sigut gròssos. Y els abusos d'aquest
ordre, inferiors en excel·lència als abusos morals, tenen
molta més força y empenta que aquets. Les colectivitats,
pera sentirse ferides en sa part moral, tenen de ser colectivitats naturals,
agermanats els individuus pel vincle de la nacionalitat, és a dir,
d'una comunitat esperitual forta, que arrela en les fondáries de
les centúries y alça ses branques en flor cap al avenir.
Un conglomerat informe no's fereix may moralment. Peró quant l'abús
és economich y toca dret a coses que dringuen y's cotisen, aleshores
s'uneix lo divers, formen exercit, si no cos, els agraviats, y multiplicant
llurs forces, s'espolsen els tirans y goreixen les ferides.
Triomfanta la Revolució colonial en 1785, s'organisá'l
territori en Estat federal independent, y, dos anys després, se
reuneixen els 40 representants dels 12 Estats federats pera donarse una
Constitució. Y se la van donar ben democrática y ben curta,
baix les bases d'una llibertat extraordinária y una confiança
gran en la iniciativa y bona fe dels ciutadans.
Va ser aleshores quant els més notables dels 40 delegats, entre'ls
quals s'hi comptaven nóms que han passat a la posteritat universal,
van donar concells als seus conciutadans sobre la manera de fer un poble
fort, rich y gloriós. y el president d'ells, l'immortal Jordi Washington,
abans de deixar la política y tornarsen als seus camps a manejar
l'arada y a munyir les vaques, va llençar al poble, com a testament
polítich, unes veritats fecondíssimes, que venen a resumirse
en aixo: «Hem dat al poble una llibertat sens limits, confiant en
ell, més que tement ses desviacions possibles. Hem estatuit un règim
democrátich absolut, hont l'Estat no és rés y el ciutadá
ho és tot. Ay de nosaltres, si no eduquem fortament aquét
poble, pera que sápiga, per un cantó, gaudir d'aquesta llibertat;
pera que sápiga, per altre cantó, tenir iniciatives y fer
obres, de les quals l'Estat s'és inhibit. Aquesta democrácia
será un cau d'anarquia, si la educació no prepara als ciutadans
pera víurela normalment. Aquesta renúncia per part del Estat
de tota mena de funcions, será motiu d'estancament y barbárie,
si la educació no fa hómes emprenedors, confiats, entusiastes
y perseverants».
Aquestes paraules del honorable Washington, amarades d'amor a la democrácia
ya una posteritat rica y d'empenta, basades en la educació escolar
com a única pedra angular que salvés l'edifici politich y
economich, no van ser desateses per aquell poble, y menys encara per aquells
polítichs. Tant, que, anys després, Horaci Mann sintetisava
en pochs mots la mateixa idea del primer president, ab aquesta afirmació
que allá és axiomática: «No és polítich
digne de tal nom, el qui no posa al devant del seu programa la educació
del poble». Paraules decissives.
Tots
els grans polítichs nortamericans van posar sobrells seus caps la
máxima del gran pedagóch. Y tots els adinerats han dedicat
a educació el capítol més pujat dels seus presupostos.
Y els presidents de la República escriuen obres d'educació
tant notables com la Strenous life, y els ministres de la guerra
són exquisits protectors dels mestres d'estudi, y els reys de la
indústria fomenten ab millonades de dollars la cultura del poble.
Perque ho han fet així, són hont són. La educació
ha fet d'un poble d'aventurers, de postergats, de vençuts -que aquésta
fou la base de la població nortamericana- un conglomerat rich, acaparador,
notable en tots els ordres morals y materials. y ara la educació
fa allá un segón y més gros miracle: va transformant
aquell bloch colosal de conglomerats amorfes, en personalitat nacional
definida, ab totes les forces que dona aquesta personalitat. Y ho fa ab
rapidesa tal, que'ls sociolechs haurán de constatar un cas may vist
de nacionalisació que, dintre de la cronologia de la vida colectiva,
llinda ab lo instantani. y ho fa ab empenta tal, que des seguida tindrem
al gran poble cap y cervell, força y braç d'un imperi americá
que assombrará a Europa.
Que no és pas coincidencia, ara mateix, el que'ls Estats Units
sien hont se dedica més capital y energíes a educació,
hont els mestres són més nombrosos, hont les teories pedagogiques
noves han nascut, breçol, sobre tot, de l'actual Pedagogia estimulanta,
la més humana y feconda que s'hagi ideat, desconeguda quasi bé
a Espanya.
He titolat la meva conferencia valor de la educació, y
he començat posant-vos un cas analítich de lo que la Educació
pot fer. Podria multiplicar exemples, innegables com a fets, y parlarvos
d'Alemanya, d'Anglaterra, del Japó, de Belgica. Seria repetir un
mateix cant triomfal a la Educació nova, a la Educació veritable.
He dit Educació veritable. y haig de recalcar el mot. Que s'anomena
Educació, a voltes, a unes coses ridícoles que no'n són
més que la caricatura, y una caricatura ben estèril. y no
fora llogich atribuir infeconditat a una cosa, quant d'ella no n'existeix
més que un ridícul simulacre.
Tenim a Espanya, fa dos terços de sigle, una lley d'instrucció
pública. Si fa o no fa, el mateix temps que'ls nortamericans, tením
pretensions d'haver organisat una educació. Y els resultats són
tant fatals, l'estat d'Espanya tant baix, que si la Educació ha
obrat tantes miseries, o senzillament no les ha evitades, fora qüestió
de rebutjarla com a nociva, o simplement d'arreconarla com arma inútil
y cara.
És que la Educació té'l seu contingut ben determinat
y precís. Y Espanya ha pès la carcassa per la essencia, lo
mecánich per lo organich, la fórmula per la vida, el nom
per la cosa. Prou ha procurat rodejar aquet nom y aquesta fórmula
d'esplendors paraulers, de garanties legals, de panegírichs ditirámbichs,
closca lluentíssimá que enclóu la buidor, la negació
de tota la essencia educativa.
Catalunya está en aixo en un moment historich. Va a poder fer
educació, y a ferla ab tota la fórça de les institucions
oficials. Tenim a la vista grans exemples: pobles que ab la educació
han pujat als cimals; pobles que ab la educació han baixat als abisms.
Pobles que han fet educació veritable; pobles que no han capit el
contingut de la educació veritable.
Y vetaquí cóm jo vinch a donar el primer toch d'alerta
als catalans y principalment a n'aquells a qui'l poble posará dalt
de tot, pera que'l menin cap al progrés integral, cap a la complexitat
de la vida moderna.
¿Que és, donchs, la veritable educació? direu.
Jo no acabaré sense senyalarla. Pero abans, permeteume que remarqui
un segón perill pera la nostra organisació pedagogica. Y
permeteume que ho fassi ab fets y exemples, sobre dels quals, després,
la teoria s'assentará més inconcussa y evidenta.
Els grans pobles moderns, que s'han salvat per medi de la educació,
han tingut dos períodes -y si's vol tres- respecte a la organisació
d'aquesta educació. Un primer període d'autonomia comarcal,
en que les iniciatives pedagògiques eren ciutadanes y particularistes:
se distingeix aquet període per l'apatia absoluta envers la educació,
el descuit complert d'ella, la postergació del gran problema, subordinat
als més mínims cassos económichs y materials. Un segon
període en que l'Estat, empunyant les rendes del Centralisme y del
Absolutisme, ha imposat als pobles la educació nova, florint en
gran esclat tota mena d'institucions, y creixent ufanosa la educació
del poble, y paralelament a ella sa grandesa. Hi ha, si's vol, un tercer
període d'autonomia comarcal, en que l'Estat abandona la educació
a les colectivitats naturals, conscients ara de llurs devers.
Búsquishi la explicació que's vulga, pero'l fet es innegable:
la Centralisació ha sigut, molts cops, la educadora.
Y no cregueu que no més teories centralistes defensen aquet criteri,
no. Aquí, entre nosaltres, entre'ls capdevanters del moviment catalá,
hi ha ferms defensors de la Educació monopolisada pel Estat. Será
Estat Municipal, l'Estat Regional; sempre resulta que la necessitat obliga
a voltes á arrencar la educació, funció social, del
cercle natural d'ella, la familia; sempre resulta que'ls mateixos interessos
de la educació exigeixen a voltes llevarli l'autonomia, y ser partidari
de la cultura pel Estat, sia l'Estat Municipal, sia'l Regional, sia'l Federal.
No serèm nosaltres qui defensem may per may, tractantse de Catalunya
y del sigle XX, el monopoli de la educació pel Estat espanyol; pero'l
fet de que creguem molts que l'Estat catalá té d'organisarla,
y per la tant, el fet de que és convenient ara per ara arrencar
la educació de son cercle natural, que és la família,
aquet fet prova que'l tema de la organisació de la ensenyaça,
en aquet sentit, no és el més capital; perque per altra banda,
com vos deya, hi ha hagut brillants períodes de educació
magnífica organisada per organismes centralisats, mentres que hi
han hagut també foscos períodes de tenebres y ineducació
tolerats y organisats per la familia y per les entitats locals.
Es que'l problema de qui organisará la educació
no és més que una qüestió previa. Jo'l tinch,
aplicat al hic te nunca catalá, com a problema capitalíssim;
pero, desde'l moment, extern a les qüestions educatives. Cada lloch
y cada temps pot exigir una resposta distinta a la pregunta: ¿qui
organisará la ensenyança? Per la tant, no resolta bé
aquesta qüestió, pot encarregarse la organisació de
la educació, en un període determinat, a un orga:nisme a
qui no toqui. Llavors ell resoldrá les qüestions educatives
malament, perque no exerceix bé una funció un orgue que no
sigui l'apropiat. Perxo aquesta qüestió és capital;
pero, previa, repeteixo. Resolt bé aquest problema; encarregada
la educació a qui correspongui en aquell lloch y temps; concretant,
concedint-se a Catalunya'l dret y el dever d'organisar la educació
dels seus fills, ¿queda resolt el problema educatiu?.
Queda resolt no més el problema previ: som ja amos de la nostra
educació. Ara, ¿com la rumbarem aquesta educació?.
Aquí comença la gran feina, la tasca penosa, la tasca difícil.
Tant, que és possible -no será, pero és possible-
que, amos de lo nostre, ho fessim tant malament com aquant ens educaven
els altres.
Y aquet és el segón perill a que estem abocats en aquets
moments decissius: confondre la educació ab qui la organisará;
creure que l'autonomia educativa és tot, quant no és quasi
res; quant -usant una frase den Cambó- no és més que
una plataforma, un deslligament de braços, una llibertat, una base:
sobre d'ella hem d'edificar l'edifici educatiu. L'autonomia no és
un manná que alimenta; és, solsament, una arma; podem usarne
bé y mal. És una qüestió imprescindible, essencialíssima;
pero previa, res més que previa.
Y torno a trobarme ab la mateixa pregunta: donchs un cop obtinguda l'autonomia
educativa, ¿com deu montarse la educació?. ¿Quina
és la educació bona y quina la dolenta?.
Jo contestaré a la pregunta; pero abans tinch de notar un tercer
y últim perill: el perill de la llenga. y també iniciaré
la qüestió, citant alguns fets.
Desde que a Espanya hi ha instrucció, més o menys barbre,
Castella ha sigut educada en sa propia llenga, y Catalunya ha rebut la
ensenyança en llenga forastera. Jo no soch idolatrich de lo catalá;
pero, no és evident que la nostra educació catalana, donada
en llenga extranya, és més fonda y fruitosa que la educació
de Castella, donada en la llenga propia del país?. Si jutgèm
pels resultats en tot sentit, la contesta és evidenta, diguin lo
que vulguin els detractors de tot lo catalá, que constaten la gran
massa d'analfabets de Barcelona. Com si no fossin immigrants no catalans
quasi tots ells!. Y, més que això encara, cóm si'l
saber llegir y escriure pogués dar la nota del estat d'educació
d'un poble!.
Jo no sé com deuen compaginar els Unamuno, els Royo Vilanova
y demés enteniments castellans, per paradoxals que siguin, el que
la gran ciutat catalana, segons el ells analfabeta y a la cuna d'Espanya
per la educació, sigui alhora la que triomfa en les arts internacionals,
la que imposa sos productes a Espanya, la que fa surtir del no res Ensanches
encantats, la que imposa a tot l'Estat una política, la que dona
el to de la educació nova a governs y llegisladors.
Pero quant menys rahó tinguin els detractors de Catalunya, quanta
més fonda sigui la superioritat integral de la nostra gent, més
resalta aquell fet que vos he notat al principi: que la nostra superioritat
ha vingut pel canal d'una educació rebuda en llengua extranya, quant
els pobles a nosaltres inferiors són instruits en sa propia parla.
Vetaquí, donchs, el tercer alerta que he de dar als catalans.
La qüestió de la llenga a la escola és una gran qüestió;
pero no és tota la qüestió. És una condició
pera fer educació fonda. No és la educació fonda.
Resolt el problema llingüístich y prou, no queda resolta la
qüestió educativa; no queda ni tant sols abordada. La llenga,
com l'autonomia, són condicions essencials de vida; no són,
empero, la vida.
Sembla que m'hagi apartat del tema, y no és així. Recapitulem,
abans de continuar el fil de la meva tessis:
La educació, que salva uns pobles, deixa als altres en l'atrás
y la incultura. Es que aquesta educació no és tal cosa; nom
pur, sense cap eficácia.
La educació no és l'autonomia educativa. Aquesta és
necessária; pero obtinguda ella sola, no's té la educació.
La educació no és exclusiva qüestió de llenga.
L'idioma propi és condició necessária d'una educació
verdadera. No és la educació verdadera.
Y senyalats els tres perills que poden malograr tota reforma pedagògica,
anem a contestar la pregunta que naturalment surtia dels vostres llavis
en el decurs de la exposició: donchs, ¿en que consisteix
la educació veritable?. ¿Quina és la educació
que dona als pobles salut y imperi?. ¿Quina té de ser l'ánima
de tota reforma pedagogica?.
Vaig a enumerar -tant sols a nomenar- una serie de grans qüestions,
que constitueixen la Pedagogia nova, y veureu quin món tant bell
s'obre a la vostra vista; y veuren quin món tant desconegut, tant
desconegut; per desgracia!.
Els ideals en la Educació. Quin factor tant colossal de la Educació
nova!. L'enxufament d'un ideal compres y sentit, fet carn y sanch en el
deixeble. Llum que guia, força que empeny, imperi que domina, goig
que encanta. La educació nova el té com a ánima seva.
A Alemanya, als Estats Units y al Japó fa miracles.
L'Entusiasme y el Dever. Gran qüestió pedagògica.
¿Es el dever qui deu moure als pobles?. La raça llatina diu
que sí. ¿Es l'Entusiasme?. La raça saxona el posa
com a movil de totes les fases per que passa la Educació nova.
L'Element nacional en la Educació. Si un poble és un poble,
és a dir, conjunt caracterisat y personificat; si té son
clima y son terrer y son temperament y son cervell especial y sos vicis
y ses qualitats, la Educació té de tenir una faisó
absolutament nacionalista. La Educació desenrotllará pera
viure la vida de cada lloch de cada temps, y víurela d'una manera
intensa, colaborant en el seú procés. Si és així,
la Educació tindrá una base fermament nacionalista.
La Bellesa, factor d'Educació social. La negra, la terrible qüestió
social que la Pedagogia ha resolt idealment, que pugna pera resoldrela
prácticament. La Bellesa és un dels medis. La Bellesa, que,
com la qüestió social, és unitat y varietat, pau y lluita,
goig y pena, vida y progrés. ¿Com educarèm esteticament,
ab vistes a la educació social, al apaibagament de passions insanes,
tot y avivant, si cap, les lluites humanes, base de tot progrés?.
El poder dels ulls. Quina qüestió més insignificanta
pels d'aquí, més colossal pera la instrucció y la
educació veritables!. Els ulls són poder intel·lectiu,
poder mnemotecnich, poder sintetich, poder gráfich. Els ulls, a
educació, són espill del cor, causa de persuasió fondíssima,
instrument de sugestió.
Sugestió!. Altra qüestió capital, del moll del educar
modern. La sugestió del ideal, la sugestió personal, la sugestió
científica, força inicial d'una empenta incomparable pera
la operació intensa.
La confiança en sí mateix, palanca colossal d'accions
sens nombre, de serenitat placévola, de conquistes plácides,
d'empreses que semblen somnis. En aquesta confiança arrelen, en
últim terme, els mateixos regims polítichs, que són
de confiança o de desconfiança, és a dir, democrátichs
o absoluts, atomístichs o centralisadors.
La Educació del Ritme, ánima de la vida moderna, encant
de la ciutat ideal, sense parentessis de ineducació y de desordre.
Ritme extern de lo material y Ritme intern dels esperits, lley necessaria
de tota civilisació plena, de tota Civiltat Normal.
En crea l'hábit del ordre viu y fa impossible la extensió
de tota predica que s'aparti d'aquet Ritme: l'anarquia, l'immoralitat,
la vaga política, els sotrachs socials.
Vicis y virtuts nacionals, en sa relació ab els medis ambients
que'ls condicionen; llur anorreament o educació, pera'l propi factor
de la raça.
Les passions y sa educació, sense condemnarles com els aixalats,
sense santificarles com els amorals. La passió del amor, que enclou
la educació de la puresa; la passió del voler ser, que enclou
la educació de la pusilanimitat; la passió d'imperar, extenent
el propi ser, vessantla, sobre homes y sobre cases.
L'esperit de familia a la Escola, part tant capdal dels nous procediments,
que fan del Estudi una casa gran, hont el mestre és pare y no jutge,
pastor y no domine, amich y no rondinador.
Els sistemes de llibertat y de previsió, que tantes qüestions
enclouen, ab els seus perills y els seus bons efectes, com tates les grans
máquines de la indústria moderna.
La Psicologia experimental a la Escola, ab tots els seus problemes sobre'ls
homes y les races, ab tota la responsabilitat que li dona avuy el triomf
de la Pedagogia individual, sobre de la Educació simplement Nacionalista
o cosmopolita.
La vocació dels' alumnes, endevinada, despertada y educada pel
mestre, posant cada home en son lloch propi, fent així gent feconda
per estar ahont ses predisposicions li senyalaven, gent feliça.
Relacions entre la Religió y la Moral, y la doble educació
que aquestes dues paraules enuncien, avuy tema de vives y profondes disquisicions
científiques.
La Dona y el Feminisme. Qüestió que'l mestre té de
resoldre, y tant agita les plomes al extranger, y tantes lluites provoca
a les Escóles, ab els seus carolaris de la Coeducació y el
Bisexualisme.
Estadística sobre'ls sistemes de rotació de classes, de
mestre únich per cada noy, de mestre únich per cada asignatura,
de cambi anyal de mestres, de lo qual depen tant l'avenç de la ensenyança.
La Educació intelectual, disciplina mental, práctica d'estudi,
norma d'invencions, lley de la ciencia, sentit comú magnificat per
la reflexió, per comptes del vici del surmenage, del vici
intelectualista, del vici del memarisme, que són les tres potes
ab que'l cranch del verbalisme extenua y atrofia la educació intelectual
de gran part d'Europa.
La Educació social, ab tota sa complexitat vivíssima,
ab els clarobscurs que presenta, qüestió estètica més
que económica.
La voluntat operadora, estimulanta, sobre la ciencia abstracta y pura;
valuntat perseveranta, no cansada, que creix devant les dificultats, que
continua fins a la fí.
L'individualisme y la Solidaritat, ab tota la complexitat de qüestions
que abarquen, y la manera difícil d'educar aquets dos instints en
la realitat.
El goig científich, fí artístich de la ensenyança,
element ben humá de disciplina, factor que enlaira el saber més
amunt de les necesitats práctiques, donantli un desinterès
estetich.
La educació del cos per la gimnássia pulmonar, genessi
d'elements sanejats en la composició de la materia humana.
Vetaquí una vintena de grans qüestions que integren la educació
nova, una vintena d'entre les moltes que la constitueixen. ¿Heu
vist quins noms?. ¿Heu vist quins mons tant bells y sanitosos?.
És necessari que ara contesti jó a la vostra pregunta: «Donchs,
¿que és la educació nova?». No tinch la pretensió
de definir. Pero ab el sol enunciat de tant trascendentals qüestions,
¿no és veritat que vos feu ben bé cárrech de
com será aixo de la educació nova?.
Y ara puch fer notar que no és extrany que la Educació,
a Espanya, sia estèril; que ab un sigle d'Educació vegetem
en la barbárie. Si Educació és lo que hem dit, ¿pot
dirse educació aquets romanços de llegir y escriure y cantar
verps y dir la doctrina com lloros, y alçar palmetes y ponerse
de rodillas, o con los brazos cruzados?.
Escarni de la Educació és això, caricatura sagnanta
d'ella. Així vegetem ab una caricatura de civilisació que
no'ns passa de la epidermis. Y tot aques món de grans qüestions
que són l'ánima de la Educació nova, no sols no és
estudiat, sinó que és desconegut. La major part de polítichs
y de mestres ignoren la existencia d'aquet món incomensurable!.
Y puch afegir també que no és extrany que hagi cridat
també alerta als qui confonen la Educació amb l'Autonomia
o ab la Llenga. La Educació no és això. La Educació
és tot allò altre. La Autonomia ha de permetrens implantarho.
La llenga ha de ser el natural instrument pera servirsen. Pero el permís
de dur aigua y la canal pera portarla, no és l'aigua encara!. La
llibertat de dur milions y la cartera de durlos no són els milions
encara...
Si bé vos fixeu en el fil de l'argumentació, veureu com
vaig de dret a demostrar el títol de la conferencia: valor de la
Educació.
¿Recordeu l'enunciat d'aquella vintena de qüestions?. ¿Vos
heu fixat en que s'ocupa la Educació nova?. Ella fa l'enteniment
pensador; ella fa la voluntat emprenedora, entusiasta y perseveranta; ella
entra en la qüestió social per la porta de la Estética
y del carácter lluitador; ella arrenca'ls vicis de les races y encarrila
ses virtuts, potencialisantles; ella endevina la vocació dels alumnes,
fent ocupar a cadascú el lloch hont será més feliç;
y fará més progrés; ella, ab els sistemes de llibertat
y de previsió, acostuma a usar de la llibertat, habituant a sortejar
perills, a cops d'ull, a esforços constants; ella fica l'entusiasme
en lo més intem del home, dantli forces de progecció colossals;
ella agafa tot l'home, y l'agafa com individuu y com a raça, y l'habitua
a viure la vida perfecta, a fer, a accionar, a ser, tal com viurá,
fará, accionará en el món... ¿voleu prova més
evidenta de que la Educació té un valor colosal?.
El valor de la Educació és tant gran, que llinda ab la
omnipotencia. Transforma individuus com troços de cera, perque's
fica en lo més amagat d'ells; crea pobles y civilisacions poderoses,
perque escorcolla tots els aspectes de les races; arma els enteniments
ab la llum de la ciencia inventiva, y les voluntats ab la força
de la perseveráncia y tota acció ab el foch del entusiasme.
L'Educació és el tot. y perxó deya un celebre pedagoch
americá, que vos he citat ja: «Preneumho tot, pero deume els
mestres: tinch el poble y son pervindre».
¿Veyèu ara perque he començat fentvos veure els
tres perills en que podia ensopegar la Educació catalana?. Si la
Educació ho és tot, si son valor és sense preu, ¿no
fora terrible, trágicament terrible, que'ns acontentessim ab una
caricatura de Educació, o bé que creguessim'que l'Autonomia
educativa ja ha resolt el problema, o bé vegessim en l'ús
de la Llenga propia la solució de la qüestió?.
Sí. Al parlar del «valor de la Educació» tinch
els ulls fixos en Catalunya y en l'any 1909. Parlo a la meva terra, a l'ombra
de les nostres montanyes, sota'l cel de la pátria, y els ulls fits
en el pervindre d'aquesta pátria. Al dir «valor de la Educació»
tinch de concretarho a Catalunya, y tinch de dir als meus paisans: «La
Educació ho salva tot. Pero no confongueu. La Educació no
és aixo que aquí'h dihem Educació. És un món
nou que aquí desconeixem. La Educació no és l'Autonomia
ni la Llenga. Sortirieu trágicament enganyats si aixís ho
creguessiu».
Y el perill és més groç, per quant hi han síntomes
alarmants. No cregueu, donchs, que he llençat als quatre vents la
veu d'alerta, perque sí.
L'he llençada fondadament. No diagnosticaré aquets síntomes
ni'ls citaré pel seu nom: que en la lluita contra'ls enemichs, no
és patriotich dâlshi armes. Pero aquí, entre familia,
podria dirvos: ¿no és veritat que s'han fet ensatjos d'Escoles
primáries, ab una voluntat fermíssima, que jo alabo molt,
y que en elles, llevat de la Llenga, aquet món nou de qüestions
educatives no hi és entrat mica?. ¿No és veritat que
hem ensajat organismes de cultura superior, que tampoch han sigut fecondats
pel foch de la Educació nova?. ¿No és veritat que
hem fundat organismes pedagogichs, sense noticia de les qüestions
pedagogiques?. ¿No és veritat que aquí's dediquen
alguns a qüestions externes de dret escolar, pensantse que aixo és
el problema pedagogich, quant aquet és cientificament independent
de tota paga, de tota organisació, de tota autonomia y de tota llenga?.
¿No és veritat que a Catalunya no s'escriu absolutament res
d'aquests problemes vitals, que no's discuteixen gens, que s'ignoren del
tot?.
Dieume si, sent així, no haig de dar la veu d'alerta!. Hi tinch
dret, perque jo vaig iniciar la qüestió pedagogica en el Catalanisme
militant. Hi tinch dever, perque entench aquestes qüestions, y, desde
la soledat del meu retir, observo síntomes que motiven aquets alertes.
He dit desde la soledat del meu retir.
Fa tres anys que, apartats de les lluites periodístiques, que
tant actives vam sostindre en pro de la Educació, ens dediquem de
ple al estudi y a la practica de les grans qüestions pedagogiques,
allá, a un recó de món, a la Escola de Méstres;
recó d'hont sortirá la llum y el foch a no trigar gaire.
A la vinya del Senyor hi ha tants jomalers, que bé podem ja especialisar.
Perxo ens hem retirat pera la especialisació pedagogica, pera servir
a la pátria en el lloch de més treball.
Allí, meditant les grans qüestions de la Educació
nova, estem laborant en una feina pesada, pero grata: la resolució
a Catalunya dels grans problemes educatius, pera que, al venir l'Autonomia
y la Llibertat, no'ns quedem ab les mans lligades per la ignorancia; pera
que no fem una Educació mentida, creyent que tot se resol en fer
fer práctiques, y en parlar la nostra llenga estimada.
Y pera que la feina sia més fonda, estudiem fent. Allá
hi ha un planter, cada dia creixent, de 60 mestres, que porten resoltes
les grans qüestions pedagògiques, perque les han viscudes tres
anys, y les viurán més encara. y sense cap ambició
política, ans súbdits obedients dels qui han nascut polítichs,
tením en cambi una ambició més alta: l'ambició
d'implantar a Catalunya la Educació nova, y d'implantarla tal com
la volem nosaltres, perque és aquesta la única feconda; és
a dir, l'ambició de fer una raça forta, potenta, avasalladora.
Y aquet ideal el lograrèm, perque volem lograrlo. Y lo que volem,
aixo és.
Quina llástima, no obstant, que aquets retirs d'estudi pedagogich
no's multipliquin més y més!. Quina llástima que no's
passi de les qüestions petitetes del dret escolar extern, pera endinzarse
en les fondes filosofies de les qüestions psicologiques y pedagogiques!.
Terra estèril la nostra, pera aixo, y aquí, hont per tantes
coses sobren obrers, ens trobarem, en dia no llunyá, ab una manca
extraordinária d'obrers hábils y de capitostos entesos.
Y això fa més perillosos encara aquells síntomes
de que vos parlava; que quant un problema s'ha de resoldre, se resol com
se pot, si no's sap resoldre com se deu.
No cregèu, per això, que soch gens pessimista. Per sobre
de totes les dificultats, Catalunya sortirá triomfanta. ¿No
veyeu ara mateix com, en vigílies de rompres la Solidaritat, segons
deyen, y entremitg de veritables baralles que semblaven predir la ruptura,
la conjunció patriòtica ha sortit més forta que may?.
¿No veyeu com Catalunya tréu gràcia y ventaja de les
més grans díficultats?.
Així passará en el problema més fondo, en la qüestíó
educativa. Catalunya la resoldrá airosa. Y organisarà una
educació veritable. Y aquesta educació purificará
els individuus, potenciará la raça y fará un poble
fort de cos, perseverant de voluntat, emprenedor de carácter, de
vida intensa, rich en tota mena de riquesa y de salut. y vessarem com riuada
la força y la potencia, y imperarem sobre Espanya ab el ceptre de
la civilisació.
Nota:
1Conferencia pronunciada
a l'Ateneu Autonomista del Districte VI de Barcelona el 28 de novembre
del 1908. Fidel Giró, Impressor, Barcelona, 1908.
