Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Endinsar-se cap al nou i cap a l'origen. Viure més.

Salvador Paniker.
Abril de 1982.

Article de Salvador Paniker esmentat a l'obra en català «Tercera Via» de Lluís Maria Xirinacs, escrita l'any 1982 i publicada l'any 2012.

La Vanguardia. Diumenge 9-dilluns 10 de abril de 1982. Tribuna. Pàgina 7.

Endinsar-se cap al nou i cap a l'origen.

Viure més.

Salvador PanikerEl 1950 hi havia al món quinze ordinadors electrònics. Vint anys després n'hi devien haver ja uns cent mil. Després va venir la revolució de la microelectrònica, els famosos microprocessadors que han col·locat el Japó al capdavant del món industrial tecnològic. Ja els vells ordinadors de 1970 permetien fer en uns segons la feina que abans hauria consumit tota la vida d'un home; hi havia màquines capaces de resoldre, en tres minuts, mil equacions de mil incògnites cadascuna. És un exemple de canvi qualitatiu. L'ordinador electrònic dilata el temps; aparentment, l'home de l'era dels ordinadors electrònics pot viure més que els seus avantpassats. Però, en què consisteix viure més?

El senyor Jean Jacques Servan-Shreiber ha explicat amb el seu habitual entusiasme i intel·ligència el salt qualitatiu donat pel Japó per mitjà d'una lògica econòmica de la informatització i de cara a la necessària integració mundial. Però aquest poble japonès que obeeix submisament (de moment) les ordres del seu Govern, que s'agrupa al voltant de l'empresa i la família, les dones se sotmeten sense dir ni piu a la voluntat dels seus homes, aquest poble que treballa sis dies a la setmana i amb prou feines té vuit dies de vacances a l'any, que està entrenat en una tremenda competitivitat, gairebé en un estat de guerra permanent, posseeix un percentatge elevadíssim de suïcidis entre adolescents. (És ben cert que el suïcidi ritual dels orientals també comporta altres dimensions, fins i tot «religioses».) En tot cas, aquest Japó industrial, on el treballador es retira als cinquanta-cinc anys, Japó materialista, amb una gairebé inhumana ètica del treball, addicte als ritus, però sense religió determinada, aquest Japó latent racista (els coreans han estat durant anys considerats gairebé com els seus esclaus), amb més de cent milions d'habitants en un espai de terra inferior al d'Espanya, aquest Japó informatitzat, ens sembla un rusc bastant patètic. Cada matí d'hora, un immens exèrcit d'homes vestits de idèntica manera -camisa blanca, corbata, una mena de gavardina de color antracita-, i que semblen sortits d'un mateix motlle, es dirigeix als transports col·lectius. En arribar el diumenge, aquests homes estan tan exhausts que només pensen a quedar-se a casa dormint, com a molt veient la televisió. Indiscutiblement, el Japó tecnològic està millor preparat que altres països per afrontar la crisi econòmica, però al cost de tan grans controls que un difícilment sent enveja.

A Occident s'està creant un mite japonès: pau sindical, «managers» intel·ligents, bones relacions entre Govern i economia privada, consens social, permanent reconversió industrial, reciclatge professional, projecció cap al futur. Tot això és parcialment cert. (No tant ja, sembla, això de les bones relacions entre Govern i economia privada). És molt complex el model japonès. La indiscutible projecció cap al futur es produeix en una societat rígida, jerarquitzada, centralitzada. Bona part de l'èxit japonès es deu a la seva mateixa vulnerabilitat: El Japó ha d'importar un 90 per cent de la seva energia, un 30 per cent dels seus aliments. El Japó no té alternativa: exportar o morir. De moment exporta.

El Japó és un cas estrany i aïllat, en molts aspectes admirable, però és un model no extrapolable, i possiblement haurà servit de fase intermèdia per a la indispensable nova autoregulació del món. Però el que segueix en peu és la qüestió fonamental. Benvinguts siguin els robots, a condició que ells ens alliberin de les malediccions bíbliques -o japoneses- i ens permetin recuperar el vell individualisme grec, el goig de les arts liberals, la festa neolítica, en suma, més que una magnificació del treball pel treball. En relació amb tot això, la famosa «contestació» dels anys seixanta, que van ser anys d'irreverència i festa (per molt que d'això s'hagi parlat) continua sent rellevant. El que llavors va començar a qüestionar -van ser els supòsits mateixos de la lògica occidental (que al cap i a la fi el Japó ha importat), la descaradura del seu etnocentrisme, l'aspecte nefast del colonialisme blanc, destructor d'ecosistemes i de savieses. Els supòsits que es van sotmetre a crítica eren els de l'economicisme, la primacia de la raó unilateral, el mite del desenvolupament il·limitat -una manifestació del «fals infinit», que hauria dit Hegel-.

Naturalment, tot això no significa posar-se d'esquena a la revolució electrònica, el poder alliberador de la qual és indiscutible. Penso en el dia en què es puguin instal·lar a totes les llars micro-ordinadors de la mesura d'un llibre, amb una immensa capacitat d'ordenament de dades, i per a ús de tot el món. El que passa és que l'alliberament ha d'inscriure en un nou «pathos» de la creativitat i en una superació de la dualitat oci/treball. Passa que és tot el sistema productiu, amb el seu corresponent model de societat, el que cal revisar. Possiblement el futur va cap a una major flexibilitat, particularment pel que fa el temps (i al concepte) de treball. Subscric la frase: «Tot projecte de societat que proposa la gent consagrar 40 hores per setmana a un treball, en el pitjor dels casos odiat, i en el millor monòton, realitzat per obligació, només per guanyar el suport, i desitjant sempre que arribi l'hora de la sortida, no és un projecte d'existència sinó un «planing» d'aquarterament» (Guy Aznar, Tous a mi temps, ou le scénario bleu).

Evidentment la situació no canvia gaire si en comptes de 40 hores se'n treballen 35. Guy Aznar, que es mostra bastant escèptic sobre els efectes dels robots, proposa una «obra a meitat de temps». Una meitat per l'obligatori i monòton, una altra meitat per a l'implicant i creador, una meitat per a les exigències de «la gran escala», i una altra meitat per l'artesanal i petit. És una proposta.

Al meu parer, l'important és aconseguir el concepte de retroprogressió. Si la revolució electrònica no aconsegueix aproximar l'home al seu origen, no serveix per res. Si la societat postindustrial no aconsegueix recuperar les virtuts de les societats preindustrials (sense pagar el cost que elles van pagar), no serveix per res. Al cap i a la fi, encara que s'hagi trepitjat la Lluna, la gent segueix morint, i el que és més greu, morint amb angoixa. Els contestataris dels anys seixanta van comprendre que la vida no es pot viure sense ritme, sense festa i sense dansa. Shiva és, a l'Índia, el déu de la dansa. També és el déu destructor. (L'ambivalència ha estat allà molt preservada). La dansa s'oposa a la mecanització de la vida. El nostre dèficit més genuí és llavors un dèficit d'ambivalència, de creativitat i mística. El que avui està en joc és l'aproximació a l'altra cara de la lucidesa, la música de fons; viure sense ansietat, recuperar el ritme, morir sense escarafalls; tot això és possible com a culminació del nostre mateix procés crític. Quan li van anunciar a Wittgenstein que només li quedava vida per a una setmana, ell es va limitar a comentar tranquil·lament: good.

Preguntàvem en què consisteix viure més. Doncs bé, viure més consisteix a endinsar-se simultàniament cap al nou i cap a l'origen, dilatar la franja d'ambivalència, recuperar la festa, fer les coses pel gust mateix de fer-les, suprimir l'anestèsia (ideològica), aturar la inflació de signes que ja no signifiquen res, cobrar-li un nou gust a allò difícil; substituir el mite abstracte del progrés per la noció més subtil de retroprogrés.

Salvador Paniker.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte