Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Pius Alibek, dues entrevistes.

Vilaweb. Logotip.Vilaweb. Dimecres, 20 de novembre del 2015.

Pius Alibek: «Lamentem els atemptats mentre ens posem samarretes patrocinades per Catar».

Entrevista al filòleg, escriptor i traductor iraquià assiri. Denuncia: «Als països poderosos no els interessa resoldre el conflicte de Síria i l'Irac».

Per: Pere Cardús.

Pius Alibek. La Campana.

20-11-2015, 2 hores.

Pius Alibek va captivar milers de lectors catalans l’any 2010 amb un llibre, «Arrels nòmades» (la Campana), que relatava la seva infantesa i primera joventut a l’Irac. Fill d’Ankawa, una població del Kurdistan, i d’una família assíria, Alibek dibuixava un país encisador i amb un futur prometedor. Però poc després de la seva emigració catalana, aquell paisatge es va esquerdar. I d’aleshores ençà, la guerra, l’odi, la violència, la venjança i la mà interessada i destralera dels països més poderosos no han deixat de contaminar i enverinar –en paraules d’Alibek– aquella terra fecunda i plena de gent emprenedora.

Ara que el conflicte de Síria i l’Irac ha colpejat amb tanta contundència al bell mig d’Europa, hem retrobat Alibek per demanar-li que ens expliqui com veu la situació allà i aquí. La seva veu crítica fa retrunyir la consciència i demana una autocrítica completa de nosaltres mateixos. El conflicte, massa sovint pensat des de la llunyania, és més nostre que no ens pensem. I és això que defensa Alibek en aquesta conversa.

–Com seguiu l’actualitat del conflicte de Síria, l’Irac i el Kurdistan?–

–Principalment, a través de mitjans de comunicació d’allà i de la gent que viu allà amb qui parlo. Per curiositat, miro com interpreten la realitat d’allà els mitjans d’aquí.–

–I és una interpretació correcta?–

–La lectura és completament diferent de la que fa la gent que viu el conflicte des del territori. Aquí se’n fa una lectura de comoditat, de donar per fetes certes coses, i tranquil·litzar les consciències. De tant en tant, surt alguna veu crítica que mira d’analitzar el conflicte des de l’angle veritable. El fet cert és que aquestes aproximacions són minoritàries aquí i sense massa ressò. Aquí predomina la informació generalitzada i generalitzadora, sensacionalista i tranquil·litzant.–

–Potser és manca de proximitat?–

–S’imposa gairebé sempre la informació que presenta el problema com una cosa llunyana i desvinculada de la nostra realitat. Per molts dels qui n’informen, el conflicte actual del Pròxim Orient no és del nostre món. Com si no tinguéssim res a veure. Sembla que tan sols en paguem les conseqüències perquè són uns eixelebrats.–

–Hi teniu família o amics a Ankawa, al Kurdistan?–

–Sí.–

–I quina situació hi ha ara en aquelles terres?–

–Com que és dins el Kurdistan, hi ha una calma momentània. Però és una bomba de rellotgeria. De moment, hi ha calma.–

–Què trobeu a faltar en l’aproximació que es fa del conflicte d’aquí estant?–

–S’ignoren informacions bàsiques. L’1+1. El causant de tot. Per exemple, tots sabem que la guerra de l’Irac va ser un crim organitzat. Va ser una gran mentida. Fins i tot els autors principals ho han confessat, excepte els espanyols, que s’aferren a dir no es van equivocar i allò va ser positiu per als interessos de l’estat espanyol. Però sabem que allò va ser l’inici de la destrucció i de la desgràcia d’aquella zona.–

–El problema comença aleshores?–

–Ho sabem o no ho sabem? Si ho sabem, cal dir-ho. Aquest és el causant de la guerra actual i no cap altra cosa. Ens estalviem de reconèixer l’origen de tot plegat i ens posem a buscar causes alternatives. No té sentit fer anàlisis de la situació amagant la causa real. Quan els americans envaeixen l’Irac, un país dictatorial governat per un criminal aliat d’Occident durant bona part dels anys que ha estat al poder, aquest dictador imposava una constitució secular, laica. I no hi havia espai per al pensament polític religiós.–

–Era una dictadura que no deixava prosperar una visió política de la religió?–

–Sí. Aquesta era la realitat de l’Irac el 2003. L’envaeixen els americans amb els seus aliats i s’imposa la llei islàmica a l’Irac. I l’alternativa a la dictadura acaba essent un país islàmic governat per la xaria islàmica. I lliurat a l’Iran, que se suposava que era l’enemic més gran d’Occident i dels valors occidentals. Això és un fet i no es pot passar per alt com si no tingués transcendència respecte de tot això que passa en aquest moment. I ara han fet igual com van fer amb l’Irac: obrir les fronteres de Síria, desmantellar l’exercit i les forces de seguretat. I així, obrir les portes de terroristes fanàtics vinguts de tot arreu. Això va passar a l’Irac i ara passa a Síria.–

–És com una segona part d’allò que va passar amb la invasió de l’Irac?–

–L’una cosa no es pot aïllar de l’altra. Aquells que els anys vuitanta van reclutar gihadistes integristes i els van subvencionar per lluitar contra la Unió Soviètica a l’Afganistan, ara han fet això mateix. Exactament igual. Ho van fer a l’Irac i ho fan a Síria. I continuen essent els aliats incondicionals d’Occident. Les reaccions i les lectures que fan els mitjans d’aquí sovint fan riure.–

–Per tant, no és un problema fonamentalment religiós?–

–Una cosa és aferrar-se a la religió i a interpretacions extremes de la religió com a reacció a determinats interessos de la zona. Això és una lectura. Però vaig més enllà: s’ha fomentat l’extremisme. S’ha alimentat i armat. Perquè serveix els interessos dels governs occidentals.–

–A Occident li interessa fomentar l’integrisme islàmic?–

–Cal diferenciar entre la política d’Occident i la població occidental. Això és importantíssim. Perquè el ciutadà europeu, per exemple, no acceptaria mai de la vida de fomentar l’integrisme islàmic. Però això ho han fet sempre els governs occidentals. Juntament amb els Estats Units i els seus aliats a la zona. Tots sabem que quan va començar el conflicte a Síria, l’Exèrcit Lliure no va tenir-hi un paper important perquè aviat va ser substituït per al-Nusra, una organització gihadista subvencionada i armada per poders occidentals a través dels seus aliats a la zona.–

–Quins aliats?–

Camps de petroli a Síria.–Principalment, els països del golf Pèrsic i Turquia. Això no és cap teoria de la conspiració. Són fets demostrats. En el moment que Turquia dóna suport a al-Nusra, és l’OTAN que hi dóna suport. I al-Nusra és al-Qaida. Es tracta d’una actuació completament deliberada. Al-Nusra pren tot l’espai que ocupava l’Exèrcit Lliure, que pràcticament desapareix. Un cop al-Nusra controla el terreny, comencen a entrar els mujahidins d’Estat Islàmic armats i carregats de «petrodòlars».–

–El problema el trobem a l’Aràbia Saudita i els emirats del golf Pèrsic?–

–Sabem perfectament que el bressol del fanatisme religiós islàmic és l’Aràbia Saudita i els seus aliats del golf Pèrsic. I sabem que no tan sols n’és el bressol sinó també la mina d’or. Una font de finançament. I això passa a la llum pública a Síria. Tothom estava d’acord que Aràbia Saudita i Catar subvencionessin al-Nusra al principi. Tot això són fets. Quan passa això que passa a París, la gent s’escandalitza.–

–És normal. El conflicte impacta al cor d’Europa. Ningú no està preparat per a això...–

–Però fa tres mesos o quatre el rei d’Aràbia va ser en una platja pública francesa i la hi van tancar perquè es pogués banyar tranquil durant un mes amb el seu seguici de quatre-centes persones. I les forces de l’ordre es van oferir a protegir-la. I després es queixen pels atemptats. Quin és el doble joc que fem? Si som nosaltres mateixos que convidem els qui originen aquests atemptats i els tractem com reis.–

–Denuncieu una doble moral?–

–És clar. Lamentem els atemptats mentre anem pel carrer amb samarretes patrocinades per Catar. Ja ens podem anar queixant del terrorisme i l’integrisme islàmic! Aquesta doble moral, aquest joc brut, no té cap sentit. Si la gent vol enganyar-se i no vol veure què passa té el dret de fer-ho. Poden continuar enganyats durant molts anys. Però això no pot amagar els fets.–

–Què en penseu de la reacció que ha tingut el govern francès després dels atemptats de divendres?–

–És una reacció ridícula. Perquè hi ha un atemptat ens posem a bombardar. Què han bombardat? Què? Ha desaparegut Estat Islàmic? Són trenta mil combatents. El pressupost que l’administració nord-americana va destinar quan els d’Estat Islàmic eren vint mil superava els onze milions de dòlars per a combatre cada combatent. Però què és això? Què volen fer veure? Ara en lloc de vint mil ja són trenta mil, els combatents gihadistes. Què han bombardat els francesos? Amb quins resultats? I la gent innocent que s’hi ha mort?–

–En diuen «danys col·laterals»...–

–Per què els innocents que moren per aquests bombardaments són danys col·laterals i els que moren a París o a una altra capital europea són víctimes? On som, a la borsa de les vides humanes? Són participacions amb valor diferent segons on has nascut? La vida humana val tant a Síria, com a París com a l’Àfrica. Val igual! Mentre els governants ens vulguin convèncer que no val igual anirem per mal camí.–

–Què s’ha de fer per esborrar d’una vegada per totes la barbàrie d’Estat Islàmic?–

–Hi haurà solucions quan es vulgui que n’hi hagi. Però no volen solucions.–

–Qui no les vol?–

–Els poders occidentals i els seus aliats a la zona, que han provocat aquesta situació i no l’han volguda resoldre. No els interessa resoldre-ho. Podrien dir: «Reunim-nos. Tenim una realitat que és aquesta. Què ha causat aquesta situació? Tenim Estat Islàmic que és una aberració –la més gran de la història de la humanitat, juntament amb l’extermini nazi–. Què ha portat aquí? Un, dos, tres i quatre. Què podem fer per resoldre-ho? Un, dos, tres, quatre. Anem per feina». Això s’ha fet? No s’ha fet. D’acord. A veure, Turquia ha de segellar les seves fronteres. Però les té obertes pels combatents que volen anar a fer la gihad.–

–Però quines són les accions concretes que es podrien fer?–

Camions capturats per Estat Islàmic a la frontera entre Irac i Turquia.–D’entrada, vull deixar clar que jo no sóc estrateg. Si vols combatre algú, la primera cosa que has de fer és tallar-li les vies de subministrament que li dóna poder: econòmic o d’armament. Si es tanquen les fronteres de Turquia als combatents, ja els has mig ofegats. Oi que Turquia és a l’OTAN? Doncs que despleguin forces de l’OTAN a vigilar la frontera. I que vigilin que la intel·ligència turca i la policia no donin suport a Estat Islàmic. I que no trafiquin amb petroli a través de Turquia. I que el Kurdistan aturi el tràfic de petroli a través del seu territori. Amb això ja hauríem ofegat la meitat del subministrament d’Estat Islàmic.–

–Què més es pot fer?–

–Agafem els països del golf Pèrsic –sobretot Aràbia i Catar– i els diem: «Escolteu, si passa un sol dòlar d’ajuda econòmica a Estat Islàmic, tindreu un embargament com el que es va fer a l’Irac, Cuba o l’Iran». I ja està! Ja s’ha acabat Estat Islàmic! Amb aquestes dues accions –tallar subministrament per fronteres i finançament dels països del golf Pèrsic–, s’ha acabat. Ja no cal bombardar.–

–I per què no es fa?–

–No es fa perquè no interessa. No ens podem deixar enganyar. Estat Islàmic és el resultat de la política criminal dels països poderosos. Conjuntament amb els seus aliats a la zona. Vejam, Estat Islàmic què pretén? Construir un estat islàmic. Un estat teocràtic. A qui interessa això? A tots els països teocràtics de la zona. Quins són? L’Iran, Aràbia, Catar, tots els països del golf Pèrsic, i l’Irac està en via de ser-ho. Per tant, construir un altre país teocràtic a tots aquests països ja els deu semblar bé. Per què no es combat els països teocràtics en lloc de criticar tant la manca de llibertats a la Xina, per exemple?–

–Són coses diferents.–

–I per què es permet al rei d’Aràbia i als emirs aquests del golf Pèrsic –que són els que financen l’integrisme– que vagin a Marbella a passar-ho bé amb tots els privilegis i totes les atencions? Són els que subvencionen els que fan els atemptats! És que és molt fort! Si volem viure amb aquesta doble moral, diguem-ho i acceptem la situació. Diguem que la nostra prioritat no és la vida humana, sinó el nostre benestar. Però aleshores no fem escarafalls quan els atemptats ens toquin de prop.–

–No hi ha consciència d’aquesta complicitat que denuncieu?–

–És que Turquia permet que passin les cisternes de petroli d’Estat Islàmic per la seva frontera. Si passen la frontera, és perquè a l’estat turc ja li va bé. Tan simple com això. Si l’exèrcit turc volgués evitar el pas de cisternes de petroli, no podrien passar. No parlem de passar una agulla, que te la pots amagar. Parlem de camions que es veuen d’una hora lluny!–

–La clau és aturar el finançament que rep Estat Islàmic.–

–Evidentment. Com s’ho fa Estat Islàmic, per tenir l’obediència de la població? Tothom qui es faci combatent té cobertes les necessitats de la seva família. Li donen un sou en canvi de tapar la seva dona i segueixi les instruccions que rebi. I la gent desesperada diu: «Almenys aquests em donen menjar. Si la meva dona s’ha de tapar, que es tapi. I si jo he de pregar cinc cops el dia, ja pregaré». I, de sobte, aquell individu que tenia una actitud laica i respectuosa amb totes les religions es torna fanàtic. I alguns diuen que la culpa és de la religió. I no. Totes les religions monoteistes són igual de fanàtiques o de respectuoses. Depèn de l’ús que en fan determinats individus.–

–Les guerres successives han triturat el país i la societat dels vostres orígens. Creieu que es podrà recuperar l’esperit modern i cohesionat dels temps que hi vau viure?–

–Costarà molt perquè a l’Irac hi ha hagut una destrucció de la infraestructura bàsica i de l’entitat iraquiana sistemàtica durant més de trenta anys. I això és molt difícil de recuperar. Un terreny de cultiu contaminat o enverinat, si no hi aboquem més verí, al cap de trenta o quaranta anys es pot recuperar i tornar a donar fruits. Però si continuem abocant-hi verí, serà impossible de recuperar-lo mai. Que l’Irac torni a recuperar l’esperit d’aquells anys quan jo hi vaig passar la infantesa dependrà de la voluntat d’abocar-hi verí dels poderosos. De moment, la voluntat és clara i no deixen d’enverinar-la.–

–Heu pensat de tornar-hi algun dia?–

–M’hi nego. No ho vull.–

Enllaç de l'entrevista original en català:

http://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-pius-alibek-lamentem-els-atemptats-mentre-ens-posem-samarretes-patrocinades-per-catar/


Vilaweb. Logotip.Vilaweb. Dijous, 24 d’agost del 2017.

Pius Alibek: «Acabes pensant que ningú no vol liquidar Estat Islàmic».

«Ja està bé no tenir por, però i després què?», diu el filòleg, escriptor i traductor iraquià assiri en aquesta entrevista.

Pius Alibek. La Campana.

Per: Josep Casulleras Nualart.

24-08-2017. 22h.

«Lamentem els atemptats mentre ens posem samarretes patrocinades per Catar», deia Pius Alibek en aquesta entrevista a VilaWeb d’aviat farà dos anys. Feia una setmana dels atemptats de París contra terrasses de bars, contra la sala Bataclan, contra l’Estadi de França... Alibek, nascut a Ainkawa, al Kurdistan, va estudiar filologia a Bagdad, va continuar els estudis a Londres i va arribar a Barcelona el 1981. A Arrels nòmades (La Campana, 2010) relatava els seus anys d’infantesa i de joventut a l’Irac, un país que ha canviat tant des que ell era petit.

El coneixement que té de la situació del Llevant i la seva condició de barceloní ens ajuden en aquesta conversa (que aquesta vegada tenim una setmana després de l’atemptat de la Rambla) a sacsejar la manera com ens mirem el problema: com veiem l’amenaça del gihadisme, qui hi té interessos, com enfoquem els debats sobre l’islamisme radical… «Tothom estava d’acord que l’Aràbia Saudita i Catar subvencionessin l’organització gihadista al-Nusra al principi. I quan passa això que passa a París, la gent s’escandalitza», deia Alibek el 2015. Ara això ha passat a Barcelona.

–Què vau pensar dijous passat, quan vau veure l’atemptat a la Rambla?–

–Vaig pensar: ja ha passat. Qualsevol dia podia passar a qualsevol lloc de qualsevol ciutat europea. Era previsible que passés, i continuarà passant. Vaig pensar això, a part la sensació d’impotència i de tristesa.–

–Resignació?–

–Sí, totalment. Nosaltres ja acceptem que això és una cosa que pot passar, perquè no trobem la manera de saber què passa realment. I en canvi ens entretenim amb debats inútils, en comptes d’anar a l’arrel de la qüestió i intentar resoldre totes aquestes desgràcies.–

–Voleu dir que veiem això com una cosa inevitable, com si fos una catàstrofe natural?–

–Sí, com la possibilitat que caigui una calamarsada. Com si fos un fenomen natural, que avui toca aquí però hauria pogut caure en una altra ciutat. Això encara és més greu. L’atemptat ha afectat una gent que ha mort o que ha quedat ferida. Però en realitat això forma part d’una cosa molt més gran que diàriament mata centenars de persones arreu del món.–

–No tenim prou perspectiva per a veure aquesta cosa més gran?–

–No en tenim i sembla que no en vulguem tenir, perquè després d’això que ha passat a Barcelona els grans debats són, per exemple, si l’islam és això o és allò. Però què dieu? Totes les relacions monoteistes són tan assassines com pacificadores, depenent de la interpretació que se’n faci. L’islam, en això, no és diferent de cap altra religió monoteista. Un altre debat: si els immigrats d’occident que vénen de països islàmics són un perill o no. Doncs depèn de la via que emprenguin, i hem de veure per què alguns decideixen d’agafar-ne una de determinada. Hem de veure qui hi ha darrere, a qui li interessa això.–

–També ens demanem si estem preparats per a impedir un atemptat.–

–I si hem de posar pilones o no, si són provisionals o fixes, si hem de reforçar els sistemes de seguretat… Però de què parleu? És com si el diluvi fos inevitable i discutíssim per decidir on posem la presa. Doncs no: aquest diluvi no és un fet natural; és un fet provocat. És cert que en el curs de la història les religions monoteistes s’han manipulat i s’han fet servir com a eines en mans del poder. I ha passat això. Hem de mirar qui utilitza la religió, qui subvenciona, qui paga, a qui interessa de reclutar i combatre allà. I no veure si posem pilones.–

–Qui és que, en aquest cas, utilitza la religió per als seus interessos?–

–Parlem dels qui fan la interpretació més radical de la religió, i els coneixem. Si agafem l’islam, qui en fa la interpretació més radical i més assassina? Doncs els països que apliquen la llei islàmica, que resulta que són els millors aliats d’occident.–

–Per exemple?–

–Per exemple els del golf Pèrsic, com l’Aràbia Saudita i Catar. Deuen l’existència i el poder a l’islam radical, i tenen molts dòlars, amb els quals fomenten l’islam radical. Ells paguen les mesquites que es construeixen a Europa i paguen els imams aquests que fomenten el radicalisme islàmic i poden manipular les ments del jovent desesperat. Per a manipular-los, calen recursos, i nosaltres permetem que hi hagi aquests recursos. A més, en aquests països es reivindica el terrorisme islàmic, es fomenta, i es beneeixen els màrtirs, els que han fet l’atemptat. El que va fer l’atemptat a la Rambla és una persona beneïda en aquests països, que són els nostres aliats. Els seus reis i prínceps vénen a casa nostra, i els rebem com a veritables reis i prínceps. A què juguem?–

–Tot això ve de la fotografia de les Açores?–

Tony Blair, George Bush júnior i José Maria Aznar.–El creixement del terrorisme islàmic va començar a l’Afganistan amb els mujahidins reclutats i entrenats per occident per combatre la Unió Soviètica. Però l’impuls del terrorisme islàmic que travessa les fronteres d’aquells països va començar amb la invasió de l’Irac del 2003. Passem per alt que sí que el poble va estar totalment en contra d’aquella invasió, però que el govern espanyol no únicament hi estava a favor sinó que s’hi va posar a favor amb entusiasme. Espanya va participar en aquella guerra, que va ser com un bressol per al terrorisme islàmic. I que ens esquitxa al cap d’un temps. De què ens estranyem? I ja no parlo del fet que la desgràcia de Barcelona passa diàriament a l’Irac, a Síria i en països africans, per les accions de Boko Haram. Fa un parell de dies, en un autocar amb nens a Síria hi va haver més de seixanta morts. En això que ha passat a Barcelona, a París, o a qualsevol altra ciutat europea, hi ha la complicitat dels nostres poders.–

–Com es concreta aquesta complicitat?–

–Espanya va sortir d’una crisi econòmica gràcies a la col·laboració amb la guerra a l’Irac. I va viure uns quants anys de bonança econòmica. Hi ha una compensació econòmica en canvi de la complicitat criminal. Hi ha un nivell d’interessos de grans poders i dels governs que a mi se m’escapen. Els nuclis i entitats de poder no miren el mal que pot rebre el poble, sinó el benefici que en poden treure. Quan el Barça agafa el patrocini i els milions de Catar no mira si són bona gent o no, si fomenten el terrorisme. Veuen que si poden treure’n vint milions, en trauran vint milions. Mentre acceptem això com una relació comercial legal, en paguem les conseqüències i callem.–

–O quan Espanya ven armament a l’Aràbia Saudita tampoc no demanen què fan amb aquestes armes.–

–Sí. L’Aràbia Saudita ha destruït el Iemen. I això no és terrorisme? Si passa al Iemen no és terrorisme? Quan es trepitja la dignitat d’una persona a mil quilòmetres, si no sents que també han trepitjat la teva ja has perdut la condició humana. Per què m’ha de semblar que allò que fan els saudites al Iemen a mi no m’esquitxa ni m’interessa, que només és una cosa entre ells?–

–Ningú no actua contra Estat Islàmic?–

–No, de cap manera. Enviar uns quants avions de tant en tant i bombardar ciutats en què maten tres o quatre combatents però maten dos-cents civils innocents no és combatre Estat Islàmic. Tot al contrari: és combatre la població civil i destruir-ne la infrastructura. Quan van voler matar Saddam Hussein, ho van fer ràpidament, amb un exèrcit i un estat. I no poden fer-ho amb vint mil o trenta mil combatents? És cinisme pur. I acabes pensant que realment ningú no vol liquidar Estat Islàmic, ja els deu interessar que hi sigui. I hi ha el paper de Turquia, en tot això. Turquia és l’OTAN, i quan Turquia protegeix Estat Islàmic és l’OTAN qui protegeix Estat Islàmic. I l’OTAN som nosaltres. Barcelona és l’OTAN. Si l’OTAN protegeix Estat Islàmic, Barcelona protegeix Estat Islàmic. És dur, és cruel, però és així.–

–Hi ha gent que ha alçat la veu contra la presència de Felipe VI i Rajoy a la manifestació de dissabte.–

–Si el rei d’Espanya i el govern d’Espanya realment estan dolguts pels atemptats i hi volen fer res, doncs que demanin una audiència als ambaixadors d’Aràbia i de Catar. I que els diguin que o aturen les ajudes i subvencions que donen o s’ha acabat; que ja no podran subvencionar més mesquites, que si s’ha de construir cap mesquita ja ho farem nosaltres, de manera que no puguin manipular el que s’hi faci. Però no es fa, això. A part, en aquesta manifestació què reivindiquem? Em sembla que aquí, quan ens manifestem, com quan fem una vaga general, és per a tornar a casa tranquils d’haver fet alguna cosa. Quina utilitat final té la manifestació? Demostrar el nostre rebuig, oi? I què? Això evitarà els atemptats?–

–Us veig molt crític.–

–I hi ha una altra cosa, que em sembla de cinisme pur. He dit que no s’acceptin diners de segons qui per a construir mesquites, o que es controli qui les fa. Doncs aquí hi ha molt intel·lectual que dirà que això que dic va contra els nostres valors, els de llibertat i democràcia. Va contra els nostres valors, però no hi va també la llei mordassa? Hi ha moltes contradiccions en el discurs que es fa, molt cinisme. Per què no s’ha de controlar el que es fa a les mesquites? Igual com es controla quan un capellà diu una frase en una església contra els homosexuals, o quan un altre fa una missa per la Legió, que se’n fa un escàndol. Doncs fem això mateix amb allò que es fa en algunes mesquites. Ah, això no, perquè hem de ser respectuosos. Però si hi ha lleis que no són respectuoses amb les teves llibertats!–

–Potser no es fa per respecte o excés de prudència?–

–És que tots volem demostrar que no tenim res contra l’islam. Per què ho hem de demostrar? Jo sí que tinc tot el que cal tenir contra la interpretació radicalitzada de què és l’islam.–

–Falta més coneixement sobre què és l’islam? Hi ha massa prejudici?–

–No es tracta d’això, sinó de la manera de pensar de l’europeu: si jo sóc intel·lectual i tolerant, he de ser prudent a l’hora d’emetre un judici sobre l’islam, però sobre el cristianisme sí que puc dir el que vull.–

–També trobem algunes actituds islamòfobes i intolerants.–

–Però és justament el tractament que en fem que radicalitza la posició; és allò d’estar amb mi o contra mi. En comptes de crear un espai flexible, anem creant un espai de fronts: un front que és contrari, que esdevé xovinista i islamòfob, i un altre que és tolerant i que sembla que simpatitzi amb l’islam. Però és que no es tracta d’això: ni hi estic a favor ni en contra. No hem de permetre mai que aquest sigui el problema o el debat, perquè és un debat que es converteix en una cortina de fum. El debat és qui utilitza la religió, qui en fa una interpretació de l’islam determinada per utilitzar-la amb uns objectius, qui se’n beneficia i qui hi ha darrere. No entenc per què una societat com la barcelonina ha de viure un debat per a decidir si l’islam és una bona religió. Això és absurd, no té sentit. La qüestió és purament política: qui fa aquestes polítiques que ens perjudiquen i que ens maten?–

–Quin hauria de ser doncs el missatge de la manifestació de demà?–

–Per a mi la manifestació hauria de servir per a reclamar als nostres governs que investiguin i que aturin el terrorisme al bressol. I reivindicar per mitjà de totes les institucions democràtiques que el govern tingui aquest paper. I que cerqui aliances internacionals veritables per acabar aquesta xacra. I no pas demostrar com simpatitzo amb uns o altres i fins a quin punt em sento trist. Ja està bé no tenir por, però i després què? Hem de posar els governants davant dels fets: això ha passat i vosaltres, si no ho atureu, en sou culpables. I no s’atura posant pilones, sinó des de l’origen.–

–Aquests últims anys no hem avançat cap aquí? No hi ha més consciència sobre això que demaneu?–

–Sí, evidentment. Si deia això que dic ara fa cinc anys, o el 2003, durant la invasió de l’Irac, en què alertava que podia crear un cultiu per islamitzar aquella zona, tothom m’acusava de creure en la teoria de la conspiració. Però és que és un fet, i s’ha demostrat. A l’Irac abans del 2003 no hi havia islamització ni es parlava de països islàmics i no s’hi aplicava la xaria; només s’hi parlava d’Aràbia, on tradicionalment es feia. I ara ja tenim molts països on es fa i de la manera més radical. Tot comença el 2003. Hem d’aturar-nos i reflexionar, demanar-nos per què ha passat això. I ara sí que és cert que cada vegada hi ha més gent que pensa que això que va passar a París o a Barcelona ja no és culpa que hi ha gent que interpreta l’islam d’una manera radical i que hi ha alguna cosa més. I és això que ens interessa, aquesta cosa més.–

–Qui hi ha darrere els qui van cometre els atemptats, i darrere l’imam...–

–Sí, perquè tenien uns mínims recursos. D’on els treia? Sabem els diners que entren per construir mesquites. I tots aquests imams cobren un sou, no viuen del no-res. Qui els el paga, el sou? D’on els reben, els diners? La nostra reivindicació és que els nostres governs i les nostres forces de seguretat siguin ferms.–

–Quina situació hi ha ara a la vostra població natal, Ankawa, al Kurdistan?–

–Ara hi ha un debat intern molt accentuat, perquè els kurds reivindiquen la independència i volen fer un referèndum. Estan molt engrescats amb això.–

–Què pot passar, amb el referèndum?–

–Ni idea, perquè això no depèn dels kurds, sinó de les potències. Si les potències tenen previst de crear un estat kurd, es crearà. Si no, no. I dubto que es pugui fer. És tan simple com això. La gent no té en compte que encara no han passat ni cent anys de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, una guerra per a repartir-se tota aquella zona. Aleshores els interessats eren quatre actors o cinc, i ara n’hi ha quinze o vint. Hi ha molts interessos per a repartir-se aquell pastís i mentre no arribin a cap acord la destrucció continuarà. I cadascú defensarà un grup, en subvencionarà un altre... Depenent d’això podran aconseguir un tall més gran o més petit del pastís.–

Enllaç de l'entrevista original en català:

http://www.vilaweb.cat/noticies/pius-alibek-acabes-pensant-que-ningu-no-vol-liquidar-estat-islamic/


Enllaços relacionats:

Paradoxes polítiques.

«Atemptats a Catalunya, el quid de la qüestió», per Floren Dimas.

L'altre escenari. Pere Bonnin.

Dos països, dues realitats. Suso de Toro.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte