A partir dels anys 60 i, més concretament, del maig del 68, la paraula «alternatiu/alternativa» va sorgir amb força per emmarcar tot un seguit de moviments, ideologíes, maneres diverses de concebre la vida, etc. D'alguna forma intenten protagonitzar una sortida, obrir camins al sistema social establert en tots els àmbits.

Avui aquesta paraula gairebé ha perdut el seu sentit després d'haver-se utilitzat repetidament, tot buidant-la de contingut. Potser cal redescobrir-la o, més ben dit, anar a la recerca del seu origen.

També cal dir que en aquests vint anys darrers la història d'aquesta nova corrent ha estat plagada d'encerts i desencerts. Potser és ara el moment de valorar el que s'ha fet i el que s'ha deixat de fer; si tan sols hem aconseguit fer «pessigolles» al sistema o ens hem dedicat a minar els fonaments; si tot ha quedat en una fugida i un rebuig sistemàtic, o realment s'han donat autèntiques respostes, sense oblidar, tantmateix, que la tasca d'ésser alternatiu és difícil i aspra. Sobretot, el fet de suportar la pressió constant de les estructures imperants, la manca de recursos econòmics, la incapacitat d'afrontar i resoldre els problemes que es plantegen en les relacions personals...

Què ha succeït realment durant aquest vint anys? Ens ha engolit el sistema, som dins o fora d'ell? O més aviat... no sabem on som? Quina és la peça de la mecànica que no acaba de funcionar?

L'alternativa que planteja en Lluís Maria. és una alternativa radical. És vàlida per a tots els temps i per a totes les persones. Ens obliga a anar sempre més enllà i inclou el nostre procés personal. Significa una transformació, un canvi d'actitud, una estratègia diferent que no es queda en les formes ni les meres aparences. Més aviat apunta al centre, a l'arrel, tocant aquella fibra que fa possible la transformació personal i col·lectiva, sense oblidar, però, que tot ofici té un aprenentatge i tota opció comporta un risc.