Va dient unes alienacions d'aquest tipus, que totes elles o moltes d'elles es concentren en una entitat que és l'encarnació d'aquesta alienació, que és l'Estat.

Avui dia és claríssim que l'Estat que els lliberals, -que vàren montar un Estat molt seriós i tal, però que van dir que era un Estat que era «mínim»; un Estat que es regia pel «llaisser passer, laisser faire», o «deixeu, i l'Estat que intervingui quant menys millor»-, aquest Estat lliberal, doncs, ha resultat tot el contrari de les previssions. No ha parat de créixer i créixer i créixer.

Es fa una manifestació. A ningú se li ocorre..., -allà hi han paletes, allà hi han electricistes...-, de posar el «semàforo» ells, no?. Allò no se li ocorre a ningú. Això ho ha de fer l'Ajuntament.

L'escola privada és una cosa carca, l'escola pública és una cosa, doncs, «d'esquerres». Aleshores se n'ha d'encarregar l'Ajuntament o la Generalitat o l'Estat o qui sigui, de fer escola.

I així cada vegada li demanem més coses. Protestem pels impostos, però li demanem cada cop més, més i més.

És curiós que l'estatalisme, -que és una cosa que jo crec que s'hauria de titllar com una cosa d'«extrema dreta», ha acavat sent el distintiu de l'«esquerra». L'estatalisme: que cada cop hi hagin més coses estatals.

Fixeu-vos, per exemple, en el «sector públic». En tota la producció: la indústria, l'agricultura, els serveis, etcétera, cada cop hi han més empreses estatals que ho fan. És a dir, que l'Estat es va engreixant cada cop més.