El diner electrònic, degudament acotat, pot esdevenir un instrument per assajar de resoldre conflictes fins ara insolubles: entre responsabilització documentada i llibertat d'acció; entre solidaritat social (socialisme) i llibertat personal (democràcia); entre creació de riquesa i redistribució dels excedents.

Pot afavorir la separació i la lliure tria personal entre activitats mercantils (afany lucratiu) i activitats comunitàries-liberals (afany no lucratiu). Pot ajudar a fer complementàries la centralització informativa (visió global) i la descentralització d'acció (individus, comunitats, barris, municipis, comarques, nacions, empreses, entitats... lliurement confederats segons el principi de subsidiarietat). Pot facilitar la quantificació de materials i energies dissipats o degradats i la recaptació de fons per a la seva protecció o substitució.

El conjunt d'aquestes mesures pot fer entreveure millor la dinàmica interna del model que s'apunta i que es presentarà amb més detall en un altre volum.

Es tractarà, sobretot, d'imaginar..., imaginar un escenari agosarat, però que creiem tècnicament i econòmicament possible, Un escenari que, si més no, ens pot permetre emmirallar i contrastar la realitat per descobrir-ne les mancances i potencialitats.

Alguns aspectes d'aquestes regles de joc són condició sine qua non per a una aplicació coherent i democràtica de la moneda electrònica, i, alhora, objectius viables gràcies, precisament, a les possibilitats introduïdes per la moneda electrònica. Cerquen un joc més net, més clar, més lliure, més responsable i solidari:

1. Responsabilització i nova organització de les institucions de govern: polític, judicial i cívic.
2. Justícia independent, oberta, documentada i gratuïta.
3. Mercat lliure però documentalment responsabilitzat.
4. Serveis comunitaris lliures i gratuïts.
5. Economia autoequilibrada, ecològica i informativa.
6. Lliures federació política i confederació cívica de les ètnies que formen la societat geopolítica.
7. Relacions exteriors equilibrades i interdependents.

Les institucions i els càrrecs públics tenen tendència a convertir la seva responsabilitat de servei en irresponsabilitat de poder. La teoria política sorgida de la Revolució Francesa ha consagrat uns principis democràtics formals (independència entre executiu, legislatiu i judicial; sufragi universal...) però no s'ha ocupat de com assegurar el seu acompliment. Mancada de sistemes de responsabilització, la funció pública cau fàcilment i impunement en la prevaricació i el despotisme il·lustrat: democràcia formal–oficial i poders reals–no oficials.

Malgrat els dos-cents anys de proclamació de les llibertats democràtiques, aquestes, fins i tot a nivell formal, han estat ben poc en vigor d'una manera plena: restauracions monàrquiques, despotismes executius, limitacions de vot, d'associació i d'expressió... Podem afirmar que llevat d'alguns, pocs, Estats i d'alguns, pocs, períodes, el llegat de la Revolució Francesa encara està per concretar a nivell formal i molt més a nivell real. Per què?

Abans d'exposar possibles camins per aprofundir la democràcia, una prèvia: cal ubicar les següents propostes dins un marc en que la socialització de la informació comptable monetària i la redistribució automàtica de diner per finançar les necessitats culturals, assistencials i d'autogovern territorial podrien evitar les inacabables baralles sobre el finançament d'aquestes activitats. Es podrien resoldre la majoria de conflictes entre l'Estat i les altres institucions (culturals i territorials), provocats per la manca de comptes clars, gràcies a procediments automàtics fora de tota discussió. D'aquesta manera la centralització comptable oferiria una informació socialitzada que podria afavorir la descentralització del Govern.

Per tal que els càrrecs de comandament social no es transformin en poder contra les persones caldria emprendre un conjunt de mesures «antipoder» que afavorissin una lliure responsabilitat del comandament. Algunes de les mesures que podrien ser factibles, per desenvolupar amb més rigor la teoria política democràtica i fer-la realment més operativa, serien:

• Distinció radical entre les funcions i els sistemes d'elecció dels legislatius, executius i judicials a tots els nivells de la societat.
  
  Assegurar la independència entre l'executiu i el legislatiu permetria evitar la formació de «parlamentarismes executius» –que governen per decret-llei–, procediment característic de qualsevol dictadura. Assegurar la independència entre l'Estat (executiu i legislatiu) i la Justícia facilitaria a aquesta la defensa de l'Estat de dret.
• Igualtat de finançament comú i d'espais publicitaris per a totes les candidatures a qualsevol elecció. Impossibilitat de finançament privat pel fet que els candidats passarien a l'estatut comunitari i solament podrien rebre finançament comunitari. Candidatures amb llistes obertes, de les quals es votarien persones que assumissin programes i compromisos concrets i que no estarien subjectes a la disciplina de vot.
  
  La igualtat d'oportunitats per a totes les opcions i el sistema de representació proporcional permetria la influencia de les minories (llavor de transformacions futures). El finançament comunitari podria evitar la influencia de grups de pressió que «compren» vots sota forma de crèdits bancaris o donacions per a les campanyes electorals. Les llistes obertes facilitarien demanar responsabilitats personals als elegits, en qui els electors han dipositat llur confiança.
• Responsabilització documentada de tots els actes de comandament públic, en finalitzar el mandat legal, davant la Justícia independent.
  
  Cal cercar que tot «responsable públic» ho sigui realment davant la Justícia i aquesta solament pot actuar si disposa de documentació de les decisions preses. La immunitat política durant el mandat ha de contrastar amb una total claredat en acabar-lo. S'ha d'evitar que solament siguin «Déu i la historia» els qui judiquin la «responsabilitat» dels governants. Per exemple, s'ha d'impedir que els càrrecs públics ocupin, en acabar llur mandat, com sovint passa, els consells d'administració de les empreses a les quals han fet favors. La declaració de tots els béns dels càrrecs públics en prendre possessió del seu mandat i l'auditoria en acabar també són sistemes de clarificació i responsabilització, que podrien esdevenir quasi automàtics.
• Limitació de les reeleccions continuades amb sistemes adequats diferents per als executius i per als legislatius.
  
  La possibilitat actual de reelecció «professionalitza» la política i augmenta les possibilitats de convertir-la en poder; dificulta la participació activa de més ciutadans que no estan mai «preparats» per exercir càrrecs públics.
• Reducció de totes les competències que l'Estat ha usurpat i traspàs d'aquestes a la societat civil (barris, municipis, comarques, ètnies, empreses utilitàries, entitats comunitàries...) per al seu exercici lliure, independent i arrelat en els ciutadans.
  
  La reducció de les funcions de l'estatisme actual és fonamental per evitar la reproducció d'estructures de poder burocràtiques. L'estatisme assistencial hauria de ser suplert per la responsabilització dels ciutadans i llurs institucions de base que, confederativament, assumissin la lliure i plural gestió dels serveis comunitaris (sanitat, educació, informació, arts, autogovern...) i de l'activitat productiva (empresa, iniciativa, inversió, treball, innovació...) segons el principi de subsidiarietat (cada nivell assumeix allò que pot).

La majoria de teories polítiques reconeixen formalment la necessitat d'una Justícia independent. En la practica, però, l'Estat o els poders fàctics han cercat els mitjans per tal que aquesta independència solament sigui aparent, mediatitzant-la i condicionant-la. La independència de la Justícia és un tema complex. Perquè aquesta independència no sigui una excusa per formar poders corporativistes tancats, de perpetuació de castes dominants..., caldria un conjunt de mesures com les següents:

• Supressió del sistema d'oposicions i numerus clausus per accedir al cos de jutges.
  
  Per exemple: tot jurista amb sis anys d'exercici podria inscriure's gratuïtament a l'escola de jutges (la Llei Orgànica contempla aquest procediment d'accés però només per a un terç de les places). En acabar faria de «passant» durant tres anys amb un jutge que el candidat triaria lliurement. Si el jutge –sota la seva responsabilitat i prestigi públic– li donés el vist-i-plau, el passant quedaria nomenat automàticament jutge i començaria a exercir en qualsevol de les places vacants que sempre hi hauria per millorar el servei judicial segons les prioritats del pressupost de la Justícia. «Un país amb més jutges que policies podria ser, possiblement, més lliure i solidari que un país amb més policies que jutges». Que podem esperar si a Espanya es mantenen més de 100.000 policies i solament hi ha 2.000 jutges?
• Col·legis de jutges oberts, amb responsabilitat de nomenament sense cap intervenció de l'Estat.
  
  El corporativisme tancat afavoreix la constitució de poders fàctics. Amb aquestes propostes, les corporacions de jutges trencarien la seva estructura tancada i classista –passar de 2.000 a 6.000 o 10.000 jutges canviaria la magistratura també qualitativament–. Els cossos professionals oberts, amb autodisciplina entre els col·legues de cada categoria professional, i l'afany de prestigi, honestedat i eficàcia de la institució judicial –dotada de documentació exacta i exhaustiva per fonamentar les seves sentencies i impedida de la possibilitat de suborn– són elements importantíssims per autoresponsabilitzar la Justícia en el nomenament i la destitució dels jutges.
• El finançament de la Justícia amb un sistema diferent del condicionant pressupost del Ministeri de Justícia (Ministeri evidentment sobrer) és una condició sine qua non per a la seva lliure gestió i total gratuïtat.
  
  Per exemple, un tant per cent fixat constitucionalment –del PIB, o sobre els pressupostos generals de l'Estat–, administrat amb claredat comptable pels col·legis de jutges, podria garantir una lliure i eficaç actuació judicial contra qualsevol ingerència o intent d'ofegar-la per manca de pressupost. L'existència d'un Ministeri de Justícia i d'uns pressupostos governamentals per a la Justícia atempta contra la proclamada necessària independència d'aquesta institució.
• L'agilitació dels tràmits judicials no demana solament un major nombre de jutges sinó la seva especialització diversificada per temes i per territoris.
  
  Per exemple: cada jutge d'instrucció, al seu nivell territorial, portaria un sol cas fins que l'acabés. Les especialitats judicials existents, i les que s'haurien de crear en un món tan complex com l'actual (penal, civil, polític, mèdic, mercantil...), permetrien una actuació molt més ajustada per resoldre conflictes específics de cada grup social. L'extensió judicial a tots els nivells territorials (barri, municipi, comarca, ètnia, interètnia...) permetria resoldre a cada nivell molts conflictes que avui s'amunteguen en sales provincials o estatals.
• Amb la supressió de la moneda anònima, les possibilitats d'abús de la Justícia queden instrumentalment i pràcticament molt reduïdes. Amb la moneda informativa i personalitzada, la Justícia –que protegeix contra qualsevol ingerència les bases de dades monetàries– disposa, al mateix temps, d'una informació exhaustiva i exacta per documentar –quan calgui públicament– moltes de les seves sentències.
  
  La desconfiança que la Justícia genera avui entre la població és immensa perquè els escàndols de suborns, la falta de mitjans i l'arbitrarietat de les sentencies –per manca de proves concloents– són periòdics.
• Els sistemes d'enregistrament audio-visual i d'auto-control telemàtic actuals, permeten resoldre en gran part la famosa qüestió de «qui controla el controlador? qui controla la Justícia?».
  
  Entre d'altres mitjans, la instal·lació de tres sistemes informàtics –cada un amb màquines, programes i equips humans diferents– que processessin la informació monetària independentment i simultàniament impediria –amb un alt grau de probabilitat estadística– tota mena de manipulació de la informació i garantiria una total inviolabilitat de la intimitat i la privacitat dels ciutadans. L'enregistrament audio-visual dels actes judicials facilitaria la denúncia d'arbitrarietats judicials i la revisió de les sentències en la jurisdicció superior.

Una política clara i responsable, basada en un Estat de dret garantit per la impossibilitat d'actuació impune dels poders fàctics i per la independència d'una Justícia documentada, és un element d'unes regles de joc net que poden afavorir les màximes i òptimes llibertats responsables en tots els camps socials. Més enllà d'uns mercats paralítics –planificats o pseudo-lliures– que són cau de tot tipus d'explotació (sobre les persones i sobre la vida natural), cal concretar mesures afavoridores d'un mercat amb el màxim de llibertats concretes dins unes regles de joc responsabilitzadores i solidàries. Sense aquestes regles de joc, els poders fàctics d'un i altre sistema decideixen sobre i contra la resta de la població. La implantació d'una moneda telemàtica podria afavorir una política de llibertats i de solidaritat social sempre que el mercat funcionés. La producció i venda de productes utilitaris és el motor generador de riquesa i la redistribució d'aquesta no solament és una actitud solidaria sinó que és necessària per al bon funcionament del mercat i per a l'enriquiment dels productors (empresaris, treballadors, inversors i inventors). La producció és prèvia al consum i a la inversió. Però generar capacitat de consum (poder de compra) i d'inversió (crèdits) permet continuar produint més i millor.

El «mercat lliure» ha estat la tapadora de tota mena de jocs bruts. La «supressió del mercat per decret» ha estat, però, la tapadora de la ineptitud i la ineficàcia productiva. El mercat és un invent humà molt antic i útil. Malgrat que es prohibeixi, tard o d'hora torna a sorgir sota forma de «mercat negre» o camuflat oficialment sota el nom «d'economia mixta socialista». El problema no és mercat sí o mercat no, sinó llibertinatge mercantil o mercat responsabilitzat. Caldria redefinir unes regles de joc mercantils que afavorissin llibertats concretes responsabilitzades. Aquestes regles de joc podrien tenir en compte, entre d'altres, els següents elements:

• Un sistema monetari telemàtic únic, com a sistema de compra-venda que permetés la llibertat, però documentalment responsabilitzada; que facilités una total informació per orientar degudament les inversions i la producció dels lliures inversors, empresaris, inventors i treballadors; que obrís un camí per fer innecessària la planificació estatista i que aportés elements per superar les crisis mercantilistes.
  
  La foscor informativa del mercat actual no afavoreix gens la llibertat responsabilitzada dels agents del mercat (productors i consumidors). Aquesta foscor informativa, basada en un sistema monetari irracional i desinformatiu, no permet saber que es produeix ni que es consumeix realment i, per tant, impedeix una actuació lliure per restablir els desequilibris constants que es generen.
• La lliure competència i iniciativa privada podrien afavorir la producció i la venda de mercaderies en la mesura que disposessin de mitjans perquè aquesta llibertat mercantil no es transformés en llicencia afavoridora del joc brut dels monopolis i els oligopolis.
  
  La documentació de cada acte de compra-venda; la socialització comprensible i gratuïta de tota la informació monetària-mercantil: l'establiment de preus mínims antidumping; la supressió de la publicitat per empresa; la lliure contractació i descontractació; l'establiment d'un salari indefinit d'atur forçós; el suport comunitari a l'estalvi; la supressió de totes les quotes de Seguretat Social i dels impostos sobre la producció o la renda; el millorament de la seguretat ciutadana amb la impossibilitat instrumental de fraus, estafes, impagats, robatoris i atracaments... són mesures que podrien afavorir un mercat més lliure i responsable que l'actual.

Si la funció del mercat és produir i consumir béns útils per a la vida, la funció del sector comunitari és oferir serveis «culturals» en el sentit ampli de la paraula. La característica de les professions i institucions comunitàries-liberals és que s'autoproclamen, des de sempre, altruistes i desinteressades. La confusió entre mercat i sector comunitari ha inclòs aquest, normalment, dins el sector mercantil terciari dels «serveis». Se li ha permès de convertir-se en un dels poders fàctics més influents, el del «saber», que va lligat i esta al servei del «tenir diner».

• Caldria la desmercantilització i desestatització de les professions i institucions comunitàries per posar-les al servei gratuït i desinteressat de totes les persones individuals, nacionals i col·lectives.
  
  Per aconseguir aquesta gratuïtat dels serveis, tot afavorint el lliure exercici dels professionals i la llibertat de tria del «client») o de l'«usuari», caldria dotar l'estatut comunitari d'un finançament comunitari que permetés el lliure exercici amb els equipaments necessaris. La lluita entre públic i privat –medicina, ensenyament, mitjans de comunicació, investigació...– és una enganyifa que atempta contra la llibertat de càtedra (ensenyants), d'expressió (informadors) i de creació (artistes) i contra la lliure tria per part dels «clients» o usuaris dels serveis. En definitiva, és una lluita entre dos interessos privats: els poders privats oficials i els poders privats fàctics.
• El sistema d'accés a qualsevol professió comunitària i el sistema de funcionament de qualsevol institució comunitària podrien ser semblants als que s'han plantejat sobre la Justícia.
  
  Supressió d'oposicions i de concursos, accés directe després d'estudis i passantia sense numerus clausus, finançament comunitari, gratuïtat total dels serveis, limitació d'exercici professional fora de l'estatut comunitari, incompatibilitat amb qualsevol feina i remuneració mercantil...
• En principi, l'estatut comunitari estaria obert a totes aquelles professions i institucions que des de sempre s'han autoproclamat altruistes i desinteressades, és a dir, segons llurs respectives deontologies, sense afany de lucre i al servei incondicional de qualsevol persona que demani el seu servei de tipus assistencial, cultural, etc. L'estatut comunitari inclouria, en primer lloc, totes les persones i institucions dedicades a la gestió pública (polítics i funcionaris). També s'hi podrien acollir les entitats i associacions no lucratives (esportives, culturals, sindicals, polítiques...), i la majoria de professionals i institucions que avui són en litigi entre públic i privat en el camp de la medicina i salut, educació i informació, investigació, assistència...; també, els professionals del camp de la cultura i les arts (escriptors, artistes...) i de les comunitats religioses.
  
  La característica principal de tots aquests serveis seria la gratuïtat i, per tant, estarien finançats comunitàriament. El «comú» pagaria les persones, els equipaments i les despeses de gestió quotidiana. La segona característica seria la total llibertat d'actuació dins l'estatut comunitari: cadascú podria exercir la seva professió com cregués més oportú sempre que no cobrés res als «clients» i no fes mal a ningú sota sanció del col·legi professional o la justícia especialitzada corresponent. En els comptes corrents de les persones del sector comunitari –individuals o institucionals– solament entraria diner d'origen comunitari. Amb aquesta mesura es dificultarien les «operacions» de qui té diner per dominar la política, la Justícia, l'ensenyament, la medicina, la informació... Seria, doncs, incompatible cobrar del «comú» per una feina comunitària i, simultàniament, cobrar per treballs o negocis mercantils.
• La massa de diners necessària per finançar els acollits a l'estatut comunitari es podria obtenir en gran part amb la creació comunitària de diner (ara aquesta creació és principalment bancària privada). Així els diners per als serveis públics no haurien de sortir solament dels impostos ni d'emissions de deute públic. Aquesta és una de les possibilitats que un sistema monetari informatiu pot oferir: saber quant valor monetari cal inventar i distribuir-lo perquè la producció pugui ser consumida.
  
  Per comprendre la dinàmica de l'estatut comunitari cal remarcar una cosa molt important. El sector comunitari no produeix béns directament imprescindibles per a la supervivència. Podem dir que és un afegit, molt humà, específicament humà, molt important, però un afegit al realment bàsic món de la producció de béns «materials» per viure. El mercat és el motor creador de riquesa i de béns. Els seus excedents de consum permeten que tots els qui no produeixen béns «materials» puguin consumir-los, i, per tant, que puguin ser fínançats perquè els adquireixin. Si la producció de béns de consum minva, la retribució dels acollits a l'estatut comunitari descendirà, amb el temps, inevitablement. Això els incentivarà per ajudar a produir més o millor, o bé directament (incorporant-se al mercat), o bé indirectament (millorant l'educació, la salut, la investigació, els serveis, la informació, la política...).
• Per fer viable aquesta dinàmica, tothom que rebés salaris o assignacions comunitaris tindria adjudicat un nombre de «punts» comunitaris. La suma total de punts adjudicats en relació a la massa monetària comunitària donaria el valor monetari del punt, que podria oscil·lar segons el valor de la producció de consum, d'una banda, i segons el nombre de punts totals adjudicats, de l'altra.
  
  S'establiria així un mecanisme de feed-back, d'autoregulació, que podria ser un bon sistema per evitar la burocràcia dels serveis públics. La competència, que millora el servei, es donaria en el conjunt de les professions liberals, a causa d'aquest mecanisme d'autoregulació –oscil·lació dels sous en funció del valor dels punts–, i també es donaria dins cada categoria professional en estimular l'increment de sou i/o de categoria. Així, en aquest darrer cas, per incentivar la feina ben feta dins el sector comunitari es podria establir que cada «categoria professional» comunitària votés anualment un tant per cent de companys perquè pugessin de categoria professional des del punt de vista del sou, malgrat que no tinguessin la preparació –o no calguessin places– per passar-hi des del punt de vista de la pràctica professional.
• Qualsevol professional comunitari podria passar al mercat i viceversa, però amb una sèrie de temps d'espera i de mesures cautelars, aplicables segons els casos.
  
  La distinció entre els dos estatuts permetria també la creació d'un estatut mixt (mercantil-comunitari) que afavorís o bé l'artesania, o bé certes obres i serveis d'interès general que necessiten preus polítics, però als quals manca l'ajuda de capital privat per dur-los a terme.

Una aplicació quotidiana de la distinció entre el sector mercantil i el sector comunitari plantejaria, evidentment, una sèrie d'interrogants i objeccions tant en relació als criteris de distinció, com de cara al procés d'implantació gradual i per sectors. L'estudi d'aquests interrogants no correspon, però, al nivell d'exposició esquemàtica que estem realitzant.

5. Economia equilibrada, ecològica i informativa.

El sistema econòmic ha estat definit fins ara com un sistema pretesament equilibrat: tanta producció és igual a tant d'estalvi-inversió més tant de consum. Aquest equilibri ha estat fal·laç en gran part per no haver disposat d'un sistema documentador, quantificador i orientador dels diferents fluxos mercantils, sistema impossible amb una moneda irracional.

Però el sistema econòmic en el seu conjunt també és irracional perquè en tant que sistema tancat i pretesament equilibrat oblida les entrades i sortides del sistema en el seu conjunt. És a dir, oblida les entrades d'energia i de materials i la seva sortida amb un grau més gran d'entropia, com a residus o contaminació.

La moneda racional no solament intenta contribuir a equilibrar el sistema econòmic sinó que pot aportar elements per situar el sistema econòmic equilibrat dins un marc ecològic.

Una de les funcions de la moneda és oferir un sistema homogeneïtzador de totes les produccions i de tots els consums. Però la funció d'una moneda racional, a més d'aquesta, podria ser la d'oferir informació de les produccions i dels seus materials i energies, tots ells heterogenis.

Aquesta informació podria ser molt valuosa per racionalitzar l'ús de materials i energies: socialitzant la informació sobre el seu ús i penant o afavorint certs processos de producció o certs productes de forma automàtica (introduint un impost ecològic). Amb la part recaptada es podria afavorir l'ús d'energies i de materials reciclables, es podria crear un fons d'investigació i aplicació de nous processos menys exhauridors i menys contaminants i finançar un pla d'ecologia integral (sol, bosc, aigua, aire...).

La informació i les possibilitats de finançament ajudarien a anar desmercantilitzant i passant a propietat comunitària tots els recursos naturals estratègics per a la supervivència de la humanitat i per als equilibris dels ecosistemes. La desmercantilització dels recursos –amb propietat i gestió comunitària– podria evitar el malbaratament de molts d'ells que avui s'empren únicament perquè són menys cars que d'altres (a nivell de preus) o perquè donen, a determinades empreses, més beneficis a curt termini.

D'aquesta manera es podria començar a considerar que alguns, fins ara, indiscutibles «béns econòmics» poden esdevenir «mals econòmics». Que el creixement econòmic mesurat únicament amb unitats monetàries homogeneïtzadores pot esdevenir molt discutit si el considerem sota l'òptica del creixement del grau d'entropia o de la producció de contaminació que comporta.

La concreció d'un Estat de dret, amb llibertats i solidaritats concretes iguals, jurídicament, per a tothom, demana l'establiment d'una democràcia econòmica, és a dir, d'un sistema econòmic que permeti unes llibertats i solidaritats concretes per a totes les persones també en l'aspecte mercantil.

• La primera llibertat i solidaritat social és la de tenir dret al consum, és a dir, a disposar d'uns diners per comprar al lo que hom necessita vitalment. Sense capacitat de consumir aquest mínim vital, i sense uns serveis culturals-comunitaris gratuïts, la democràcia solament és per als qui ja tenen diners i cultura.
• La possibilitat de repartir diner a totes les persones pel fet de ser-ho i de finançar els serveis comunitaris podria ser viable gràcies al sistema monetari que permetria la justa invenció comunitària de diner equilibrador del mercat i una simplificada recaptació fiscal automàtica.
• L'increment quantitatiu i qualitatiu de béns de consum depèn de la capacitat dels agents de producció per generar-los. Així, caldria enfortir els qui produeixen riquesa privada (treballadors, empresaris, inversors, inventors) perquè de la seva capacitat dependria explícitament el finançament dels acollits a l'estatut comunitari. Com més o millor riquesa privada, més o millor riquesa comunitària a redistribuir. I millors serveis comunitaris. El bé privat, amb aquest sistema distributiu, no es contraposaria al bé comú, sinó que el podria potenciar vigorosament i, com a conseqüència, el bé comú també afavoriria el bé privat.
• La superació de les crisis d'inflació-deflació podria ser una de les aportacions d'un sistema monetari racional: en cada acte de compra-venda el valor del xec correspon al de la factura. La velocitat de circulació del diner quedaria controlada i no pertorbaria l'equilibri econòmic (relació entre valor de les mercaderies ofertes i valor de la demanda monetària), que esdevindria quasi automàtic: hi hauria la possibilitat d'inventar comunitàriament, en la justa mesura, la quantitat de diner necessària a cada increment del lliure valor mercantil de la producció.
• La socialització de la informació mercantil, és a dir, posar aquesta a l'abast de tota la societat, obriria la possibilitat d'una actuació democràtica més intel·ligent i eficaç tant en el mercat com en les finances públiques, actuació que permetria anar més enllà de la «planificació centralista» i de la «malversació mercantilista».
• La necessària reducció de l'horari legal de treball per fer front a l'atur estructural podria ser finançada amb un pla comunitari que evités al màxim fer recaure el seu cost ni en les empreses ni en els treballadors. El treball assalariat cada vegada tindrà menys rellevància en el conjunt de la producció i cal afrontar l'atur forçós replantejant el lema de «qui no treballi, que no mengi», tot apostant per les ocupacions comunitàries creatives.

Defensar les llibertats concretes exigeix afavorir l'autonomia i la independència de totes les persones. Però hem de considerar persones no sols els individus, sinó també les persones nacionals. Per evitar confusions en un tema tan delicat entenem que les persones nacionals (també anomenades ètnies) són les que constitueixen la societat geopolítica (que acostuma a ser plurinacional i que és coordinada per un Estat).

El respecte als drets humans no solament inclou els individus i les col·lectivitats, sinó també les nacions humanes (ètnies), des dels nuclis més bàsics (famílies, comunitats de veïns, barris...) als més complexos (municipis, comarques, ètnies i interètnies històriques). L'ètnia és una nació amb consciència de tenir una cultura, una ètica i, eventualment, una llengua pròpies.

• El respecte a les ètnies demanaria la se va lliure i negociada adhesió al pacte federal constitutiu de la societat geopolítica que formen de grat o condicionades per la situació geoestratègica mundial.
  
  No hi ha cap motiu de pes per mantenir els anacrònics Estats-Nació centralistes, com no sigui el d'afavorir les concentracions de poder en mans de despòtics estatismes. La lliure vinculació de cada ètnia i interètnia a un projecte de societat política és un dels indicadors democràtics més importants i és la base de qualsevol intent de solució pacificadora de les relacions interètniques. En la nostra realitat més propera, la construcció d'una Europa de les ètnies pot ser un projecte engrescador per superar els patrioterismes dels Estats-Nació, incapaços, fins ara, de crear una federació europea superadora d'estatismes, i per canalitzar positivament el ressorgiment de les ètnies.
• El marc federatiu protector de cara a l'exterior de totes les ètnies que constitueixen la societat geopolítica federal permetria, també, la lliure múltiple confederació interna entre elles en tots els nivells territorials per a un govern eficaç i lliure de cadascuna.
  
  Els barris, els municipis, les comarques, les ètnies històriques i llurs respectius Governs autònoms poden aplicar avui, amb coneixement de causa, gràcies a la informació telemàtica, el principi de subsidiarietat –cadascú assumeix tot el que pot fer i es confedera amb d'altres per a allò que no pot fer sol– i, això, tenint en compte els diversos factors de conjunt que intervenen en la solució d'un problema. Una informació completa i un finançament equitatiu no discutible permeten aquesta assumpció de responsabilitats, molt interessant per atacar la constitució de poders centralistes i per afavorir la real participació ciutadana començant l'exercici democràtic des de la base.

En el cas de l'aplicació del canvi monetari en un sol Estat, les noves regles de joc també podrien obrir noves possibilitats en les relacions amb les altres societats geopolítiques (Estats) i, especialment, en l'equilibri del comerç exterior.

En un món cada vegada més interrelacionat en tots els aspectes, cal resituar un hipotètic canvi global dins un marc geopolític ampli, que ajudi a depassar els Estats-Nació i que doni cohesió a projectes de federació política de múltiples ètnies i interètnies, com pot ser el cas de la construcció de l'Europa de les ètnies. Però, és possible que la necessària construcció d'una Europa solidària entre les diferents ètnies que la formen, i solidaria amb la resta de pobles de la Terra, no sigui el projecte de l'Europa dels Estats-Nació actual.

Qualsevol canvi en les regles de joc d'un dels actuals Estats-Nació, o d'Europa en el seu conjunt, demanaria establir un nou sistema de relacions amb la resta del món.

Es tractaria de replantejar les relacions a diferents nivells:

• En l'econòmic: cercar un equilibri entre entrades i sortides; deixar d'explotar i restituir –quan calgui–; condonar el deute extern generat per operacions comptables de la banca; afavorir l'establiment d'un nou sistema monetari personalitzat contra l'especulació i l'hegemonia del dòlar.
• En el polític: potenciar la cooperació, superant els blocs militars i afavorint la lliure federació de zones més amplies.
• En el cultural: respectar les diferents cultures i economies, i afavorir la coneixença mútua i el diàleg.
• En l'ecològic: potenciar l'equilibri dels ecosistemes planetaris i reconvertir els sistemes industrials contaminants.

• La no circulació en buit de divises ni la seva cotització en borsa.
  
  El diner, anotacions en comptes corrents, solament es podria moure de societat a societat, com a contrapartida d'una compra-venda de mercaderies –béns i serveis– o com a poder de compra avançat –crèdit– per a adquirir-ne; la moneda del país, per tant, no seria un objecte cotitzable en borsa, sobre el que es pogués especular.
• L'equilibri de les balances comercials entre societats geopolítiques per evitar la dependència de les unes i l'imperialisme de les altres, per impossibilitar l'endeutament exterior irresponsable.
  
  L'enregistrament de cada operació comercial amb l'exterior –compra-venda, crèdits-interessos– permetria tendir a l'equilibri entre el valor de les importacions i el de les exportacions. Els drets de duana podrien convertir-se en element regulador del lliure comerç, i gravar, sigui les importacions, sigui les exportacions si es trenqués l'equilibri acordat en un tractat bilateral o multilateral de comerç exterior. Aquest equilibri obligaria, per exemple, a pagar bé les matèries primeres dels països fins ara explotats perquè, en cas contrari, no podrien comprar productes manufacturats pel mateix valor. És totalment absurda la pretensió de voler tenir la balança comercial sempre favorable, ja que si s'aconsegueix vol dir que d'altres països la tenen desfavorable. Amb aquest sistema es limitaria el terrible problema de l'endeutament.
• L'establiment del valor adquisitiu de cada moneda en funció del poder de compra d'alguna determinada mercaderia –o d'un conjunt d'elles–, valor al més estable possible que permetés, per regla de tres, relacionar el valor d'aquesta moneda amb les altres perquè el comerç es pogués realitzar equitativament. Aquest podria ser un camí mentre no s'establís un sistema monetari racional internacional.
  
  L'acceptació actual del dòlar com a moneda de pagament internacional desequilibra greument el comerç mundial a causa que el dòlar –unitat de mesura– fluctua en funció de molt diversos interessos: que el dòlar pugi o baixi pot significar l'enriquiment d'uns quants o la misèria de milions.
• La possibilitat de redistribució mundial dels recursos, especialment dels excedents de producció, gràcies a la possibilitat d'invenció de diner en funció dels excedents en el mercat interior, els quals, així, podrien exportar-se a països deficitaris sense haver de destruir-los per por a la invendibilitat o a la baixa de preus per sota el preu de cost.
  
  Quan el diner no és documentalment racional, la seva manca pot impedir a un altre país la compra d'una mercaderia i provocar una pèrdua per a qui l'ha produït i no la pot vendre –en el cas del mercat interior saturat–. Aquest cercle infernal, que a ningú no beneficia, podria ser estudiat amb una moneda informativa que canalitzés l'oferta mercantil dotant de poder de compra el possible comerciant exportador-importador (amb crèdits) i alhora els possibles consumidors (finançats comunitàriament) d'una altra societat geopolítica deficitària d'aquesta mercaderia.
  
  Per evitar la immigració, per culpa de grans diferencies de condicions de vida entre països, les possibilitats d'atorgar crèdits a fons perdut a països en dificultats, en funció de capacitats productives pròpies no usades, podria ajudar a implementar sistemes monetaris racionals semblants en altres indrets. Caldria vetllar, però, per evitar que la «cooperació» no fos causa de la destrucció dels mercats del país receptor o creadora de noves necessitats artificials per a la seva cultura.
• La viabilitat d'un sistema de canvi de moneda per a viatgers estrangers. Aquests, en arribar al país en qüestió, ingressarien la seva moneda d'origen en un compte corrent que podrien usar amb la corresponent targeta personalitzada. La moneda estrangera guardada als bancs serviria per facilitar als ciutadans del país de sortir a l'estranger de viatge. El moviment de «divises» per viatges formaria part de l'equilibri general del comerç exterior.

La inseguretat ciutadana és avui l'excusa per potenciar el reforçament de l'estatisme policíac. No es fa res, en canvi, per evitar les causes de la petita delinqüència ni per resoldre el «terrorisme», sempre tan «rendible» per al poder.

La seguretat ciutadana, amb un sistema de moneda telemàtica personalitzada i informativa, no necessitaria cossos policíacs, arbitraris, ineficaços i corruptes. La personalització de les relacions monetàries i mercantils d'una banda, i la resolució dels principals temes de violència social (la misèria, la pobresa, la marginació, la droga... i la manca de llibertat federativa de les ètnies) de l'altra, podrien portar una reducció dràstica de la violència social.

La supressió del diner anònim impediria la realització practica de la majoria dels delictes per raó de diner (que són la gran part). L'assignació a cada persona (especialment als marginats i als sense feina) de salaris comunitaris, juntament amb la gratuïtat de tots els serveis culturals i assistencials, atacaria d'arrel algunes de les causes de gran part de la delinqüència actual. Una ajuda especial a les dones els permetria alliberar-se més fàcilment de patir les conseqüències de delictes avui quasi ni tan sols denunciats (apallissament pel marit, violacions...) i despenalitzaria fets que la legislació actual condemna o dificulta (avortament, divorci...).

La legalització, controlada pel sistema monetari, de l'ús i comerç de drogues (alcohol, tabac, marihuana, àcids...) evitaria les màfies dels traficants i les nocives adulteracions dels productes; i permetria treure el regust d'aventura subversiva i perillosa que la prohibició genera. Els adequats tractaments de desintoxicació en mans de professionals independents i amb mitjans, una informació clara sobre els efectes de les drogues i les possibilitats de desenvolupar interessos personals fins ara vedats per manca de mitjans semblen millors sistemes que les persecucions policíaques.

La majoria de delictes habituals (evasió de divises, falsificació de documents, estafes, xantatges, ostatges, atracaments, robatoris, prostitució, tràfic de blanques, proxenetisme, tràfic de drogues, d'armes i d'obres d'art, suborn de funcionaris, de polítics, de jutges, assassinats o estralls per encàrrec, extorsions...) necessiten, usen o cerquen el diner anònim. La seva supressió impediria l'ús del cos del delicte. Segurament sorgirien noves formes de delinqüència, però tant de bo si, de moment, aconseguíssim eradicar en gran part les causes i els instruments de les actuals.

La lluita armada d'alliberament de classe o d'alliberament nacional, dins el marc d'una societat lliurement federativa de les ètnies que la componen i eficientment solidaria, especialment amb els desheretats, quedaria pràcticament sense motivació. Però, també, sense possibilitats d'exercir-se en regim de moneda personalitzada ja que impossibilitaria les fonts de finançament habituals d'aquestes organitzacions (fons secrets, atracaments, impost revolucionari...) i els tràfics d'armes.

Aquest conjunt de mesures podrien retornar la tranquil·litat de passejar sense ser assetjat per captaires, per atracadors, per col·locadors de bombes, o... per accions policíaques antidisturbis.

La funció de les policies seria vetllar pel respecte a les regles del joc constitucional i a les normes de convivència de cada comunitat ètnica. La policia podria anar, normalment, desarmada. El compliment de les regles del joc constitucional no dependria tant de la repressió –sempre ineficaç a la llarga– com de l'assumpció de la responsabilitat documentada dels actes lliures de les persones davant la Justícia, que disposaria, per investigar o sentenciar un cas, d'aquesta documentació. En la mesura que la flexibilitat de les institucions democràtiques fos real es permetria expressar amb molta facilitat la veu de les minories, sense que estiguessin condemnades al recurs de la violència.