Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dimarts, 13 de setembre del 1977.

Voluntat sobirana.

A Catalunya ha passat un fet històric. La voluntat d'un poble s'ha manifestat sense ambigüitats. El Govern de Madrid, tradicionalment, posava dificultats a manifestacions d'aquest gènere. Aquesta vegada, no. Tota la gent que ha volgut ha pogut baixar al carrer, sense por. Els amics d'altres països hi han pogut acudir sense por. Hem pogut escollir el recorregut. L'Ajuntament ha col·laborat en el necessari. La publicitat ha pogut ser feta sense traves. I, després, la televisió, –¡Cosa inaudita!– no ha rebaixat la xifra dels assistents: més d'un milió. D'on ens va venir Felip V, aquest cop ens han vingut comprensió i ajuda. Gràcies, Madrid.

Els polítics catalans també van complir amb aquesta cita històrica. Aquí va haver-hi el missatge del president Tarradellas, com a única clau parlada, per desxifrar el llenguatge mut dels fets. Aquí hi va ser el ple de la política de Catalunya encapçalant la marxa. Els polítics van estar, durant mesos, deturant la voluntat popular de manifestar-se, per guanyar en potència. I, ara, tots units, han donat llum verda. Els seus militants han mobilitzat barris, comarques, sindicals; han cobert un exemplar servei d'ordre; han acudit corporativament; han vigilat, en la mesura del possible, el final sempre difícil.

I el poble. El milió. Mai no havia vist, en matí de diumenge, la Meridiana de sortida tan buida com aquesta vegada. Al contrari, la gent venia de comarques fent onejar banderes. Va sortir l'ancià i el nen i el minusvàlid. A riure, a plorar, a suar, a cansar-se, a cridar. Sobretot, a gaudir. Els més conscients patien. Encara no tenim res del que amb tanta força demanem. El camí encara és ple d'interrogants. ¿Festa o lluita? Però el poble, que havia enquistat la seva més profunda il·lusió sota una capa d'electrodomèstics i de travesses, ha donat finalment sortida a aquesta profunda il·lusió reprimida sense pietat durant quaranta anys al moll dels seus ossos.

Pensem-ho, tots, bé. Davant nosaltres tenim, nítid, el voler del poble. Hi ha hagut maniobres dilatòries, –qui no ho sap?–, per motius inconfessats i inconfessables. Madrid, polítics, alerta!, ni un minut més!

Lluís M. Xirinacs.