2.12.7. Ecologia, economia i diner.

La contaminació i l'exhauriment de certs recursos són uns fenòmens característics i típics de les cultures sedentàries, urbanes, és a dir, de tota civilització, des de fa, per tant, uns 10.000 anys. No es donen ni en l'estat animal de la natura ni en l'evolució prehistòrica de la humanitat.

La contaminació i l'exhauriment de certs recursos avui es veu particularment accentuada en la nostra civilització super-tecnològica. Aquesta gravetat no prové tant de la mateixa tecnologia com de la utilització bèl·lica i consumista que els poders legals i fàctics en fan per al seu propi profit i contra els pobles que, enlloc de disfrutar de les possibilitats productives d'aquesta tecnologia, es veuen condemnats, en el límit, a la misèria i la fam dels pobres, dels marginats, dels vells, dels orfes...

Les dues disciplines per a lluitar contra les contaminacions inherents a la civilització són l'ecologia i l'economia.

L'economia és «la norma de repartició equitativa (-nomia) del bé comú nacional (eco-)», bé comú representat avui dia pels excedents de producció inversiva (crèdit) i de producció consumptiva (finances) que no compren lliurement les empreses productores i els productors consumidors amb llur sol poder de compra salarial privat-solvent, respectivament.

Ara bé, l'economia és filla d'una disciplina encara més antiga, l'ecologia: aquest és un terme, igualment compost, que significa «paraules lliures (-logia) sobre el bé comú nacional (eco-)».

Les paraules acostumen a ser anteriors a la norma, ja que gràcies a elles s'expressen els termes ben precisos d'aquesta norma.

Aquest lligam etimològic entre economia i ecologia, reforça, encara més, la necessitat de dissenyar una ecologia econòmica i una economia ecològica: expressions que, en l'acepció corrent d'ecologia i en la que hem definit d'economia vol dir «protecció del bé comú cara a la seva repartició equitativa entre la comunitat»; o bé, «repartició equitativa del bé comú entre la comunitat, respectant-lo i potenciant-lo». Per bé comú hem d'entendre tot el patrimoni natural i cultural heretat: el sol, els boscos, els rius, el mar, l'aire, la informació, l'energia i les comunicacions... els excedents de producció... És tot aquest bé comú que s'ha de potenciar i respectar per a ser distribuit equitativament el seu ús i els seus fruits.

En la crisi d'anticivilització actual, vivim en una plena indisciplina i menyspreu del bé comú a tots els nivells, que crea una situació de fet en la que tots estem immergits i que no sempre sabem que fer per emergir-ne pràcticament. Tal com hem definit els termes, avui regna «l'anti-ecologia i l'anti-economia». En aquesta situació de fet, no n'hi ha prou de dir-se «ecologista» per fer realment ecologia; ni de posar-se l'etiqueta «d'economista» per a fer realment economia.

Ens cal afrontar el tema de la repartició equilibradora, és a dir, de l'economia ecològica en termes fenomenològics, científics i tecnològics; en termes de solucions pràctiques i possibles que, inspirades en els ideals de la solidaritat i la llibertat, respectin l'ecologia i l'economia ensems, pero que no es perdin en simples declaracions de principis idealistes o ideològics.

L'ecologia humanista no solament ha de beneficiar els privilegiats de les societats històriques i actuals, sinó a tota la població de la Terra actual i futura.

L'ecologia humanista s'empenya a eliminar tota pol·lució i vol concretar-se en una comunió amb la natura i amb els homes. L' economia ecològica vol lluitar contra tot tipus de pol·lució inclosa la «corrupció» social i política; vol l'equilibri dels ecosistemes inclòs l'equilibri econòmic del mercat i de la societat; vol l'harmonia amb tots els sers vivents inclosa la solidaritat completa entre tots els homes i dones, entre totes les famílies i altres grups primaris, entre totes les persones col·lectives i ètniques de major envergadura.

Aquesta voluntat radical de llarga i difícil transformació i conversió interna de totes les persones a favor d'un projecte verament ecològic-econòmic, que retorni l'harmonia perduda en el planeta, sense renunciar a cap conquesta positiva de la humanitat, és necessària i imprescindible, però cal el saber fer econòmic-polític que faci eficient aquesta voluntat comunitària.

El primer pas és la depuració del diner corrupte i l'obtenció del diner impol·lut; un diner transparent, científic, responsable, equilibrador, afavoridor del joc net de tothom, amb sanció judicial immediata per a tot intent de joc brut.

El segon pas és que, amb aquest diner blanc, la societat geopolítica es fa mestressa de la capacitat d'inventar poder de compra en funció dels excedents de producció i pot evitar, així, de malmetre diners en l'erosió de l'antieconomia que crea inflacions i deflacions.

El tercer pas consisteix en repartir aquest bé comú mercantil oferint al poble, en quantitat màxima i qualitat òptima, uns serveis i equipaments públics adequats i gratuïts (autoritats sense burocràcia, autonomies confederades; educació i instrucció en llibertat; salut, urbanisme, mitjans de comunicació, serveis públics -aigua. llum, transports, correus-...).

El quart pas és destruir l'escandalosa mercantilització de la societat liberal (descomercialitzar-la i desfuncionaritzar-la) amb un finançament comunitari i un sistema de responsabilització, d'incompatibilitats i d'ingrés liberal.

Així, cal atacar, una a una, cada pol·lució específica. La lluita ecològica és una lluita de diner i de tècnica comprada amb aquest diner i cal combatre la pol·lució amb totes les armes tecnològiques al nostre abast.

Versió 1987.