1.1.1. Home.

L'ésser humà és un ésser animal dotat, com a tret específic, d'esperit creatiu.

La paraula home, d'origen llatí, prové d'humus: terra. Moltes mitologies primitives expliquen l'orígen terraqui de l'home, nascut i format de (la) terra.

Actualment el mot «home» és emprat per a designar alhora l'espècie i el mascle d'aquesta espècie. Això crea una confusió lingüística marginadora de la femella de l'espècie «home»: la dona. «Dona» que prové de domina (senyora) manté la igualtat amb dominus (senyor). Aquesta dificultat històrico-lingüística de moltes de les llengües modernes encara no té una solució satisfactòria. En aquest sentit, sempre que emprarem el mot «home» ens referirem al conjunt de l'espècie que inclou mascle i femella. Generalment, però, intentarem emprar el mot persona, ja que aquest terme no solament considera el mascle i la femella de l'espècie «home», sinó que inclou els seus diferents tipus: persones individuals, persones nacionals-comunitàries i persones socials-col.lectives (vegeu persona).

És a dir, reservarem «home» per a designar l'espècie animal. I emprarem «persona» per expressar la totalitat del ésser humà i de les seves manifestacions. Dit d'una altra manera, «home» designa l'ésser animal i «persona» expressa l'ésser animal-espiritual.

L'home, de sempre, ha estat considerat formant part del regne animal. Etimològicament, animal és «tot ésser que té ànima». Així, doncs, tots els animals, per definició, tenen ànima; són éssers animats, com a contraposició als éssers inanimats. Tot i que ànima, psiqué i esperit són sinònims de «vent», només l'evolució semàntica ha igualat els dos primers mots i ha donat un significat totalment diferent a la paraula «esperit».

La nostra espècie, essent animal, ho és d'una manera, en certs aspectes, molt distinta. Les interdisciplines que actualment cerquen d'explicar hipotèticament la vida dels nostres avantpassats accepten, cada dia més, l'especificitat distinta, àdhuc dels homínids més primitius, enfront de les altres espècies de primats.

La nostra espècie només ha fet progressos culturals perquè l'esperit dels primers homínids estava espontàniament obert a l'invent i a l'empresa productora a favor de tota la comunitat genètica. Alló que aprenia ho feia per la seva pròpia capacitat. Avui, posem per cas, certs ximpanzés són ensinistrats amb molt d'esforç perquè facin una cosa determinada, gràcies a la dedicació de l'entrenador. L'espècie humana no tenia, ni té, cap mestre exterior a ella mateixa, i aquest és, precisament, el seu tret distintiu, s'anomeni com es vulgui.

Versió gener del 1988.