L'educació a l'Escola de Mestres.

Per fidelitat a l'original s'ha respectat el català prenormatiu d'aquest text.

I. Educació moral¹.

Es un títol ample, hont enquibím molt de lo que no fa referencia a lo físich y a lo intelectual. Enclourá, aixís, tot lo referent a la moral estricta, a lo religiós, als sentiments, a la costúm y tendencia social. Qüestions capitalíssimes, que'n contenen de no menys interessantes, y que formen el nirvi de tota la educació nova.

Posarem ordenadament com els hem educat en cada extrem, notant les ventatges que n'hem tret y les dificultats en que'ns hem trovat.

a) Moral.

Som netament enemichs de quatre escoles de moral: de la que nega la moral en els principis o en els fets; de la entussiasta de la moral externa, en els principis o en els fets; de la que tant sols ó bé principalment fonamenta sa observáncia en premis o cástichs, o simplement en el cumpliment del dever; y de la escola escrupulosa o amaneradament estricta. Llibres sencers requereixen tals qüestions. Aquí dirém solsament lo necessari.

Eduquem als futurs mestres en principis de ferma moral. Y fixemnoshi bé: no'ls dem idea de la moral sols, no. Els dèm la convicció de sa necessitat, de sa bellesa. Més: els fem adquirir la costúm d'accions morals. Encara més: els enxufem entussiasme pera tota operació moral. No pot arrivarse més amunt: idea, convicció, costúm, entussiasme. Som, humanament parlant, dalt de tot.

Observant la moral actual a Barcelona -hem d'amagar cap fet?- veyem com cundeix la malura de la moral externa, no en les idees, no; pero si en els fets, que és lo pitjor. S'abomina del escándol; no del vici que l'engendra. S'alça una creuada al dirse externament que la ensenyança será atea en quatre Estudis; res se diu quan de fet la ensenyança és atea en cinquanta y tants. Partits, Escoles y ideals diuen belles coses que no practiquen, y practiquen lletges coses que no vol en que's diguin. Les persones posen una mira estretíssima en semblar morals; poques en serne. Toleren vicis propis y agens, no l'escándol dels vicis. Es la es cola moral de la hipocresia.

El públich s'ha de fer cárrech de la posició en que's trova un educador. A una autoritat pública li interessará que la depravació resti amagada: la hipocresia, per ell, és un mal menor, que evita la exhibició del vici. Pero als ulls del mestre, aquesta amagament del vici és una nova taca. Al pecat del mal obrar s'hi afegeix el pecat de la hipocresia. La llealtat y la sinceritat són virtuts cap dals. Y si el mestre abona y fa practicar la hipocresia del vici y el no ser lleals en el mal obrar, el noy devé hipbcrita y insincer en tot, acostumantse a la falsetat, ara y després, en tot son obrar.

Els mestres veyem en l'actual societat, un vici profón d'hipocresia. Y no sols no podem transigir ab ell, sinó que hem d'anar infiltrant arreu un sentit de llealtat noble, de veritat clara, en el bé y en el mal. Procurar la incinceritat del vici, son amagament, és afavorir el vici: les tenebres són son amich. Obrir la llaga als ulls de la gent, és el primer grahó pera curarla.

Vetaquí perqué la educació dels nostres mestres la fem sobre una base d'absoluta llealtat. Sincers en el bé; sincers en el mal. Pera evitar l'escándol del vici no serveix pas un vici nou: la hipocresia. L'escándol del vici s'evita matant el vici. Vetaquí el problema.

Tots sabem en els grandets quanta dificultat entranya aquest amarament de sinceritat. Nosaltres en joves y nènes de 16 anys, l'hem lograda, podriem dir totalment. D'instrucció y de fet, els tenim enemichs acerrims de la moral purament externa, de la hipocresia en la acció. Y creyent y volent apareixer tal com són, procuren ser tals com deuen ser.

Jo crech profondament en la eficácia del sistema, en lo inmensa acció futura dels nbstres mestres, sobre tot en una qüestió tant delicada. Generacions corcades, apareixen netes y clares; y han de serho y apareixer tal com son.

Pero això s'apoya en una base nova: la educació en lo moral pel entussiasme. No puch insistir en aquest punt. L'entussiásme és la quinta essencia de la educació a la nostra Escola. Lo imposada pel cástich, és la mare de la moral hipócrita. La moral pel premi tampbch hi és a casa. Fins no volem fer la moral sols fundada en el dever. Fem més: la moral pel entussiasme. Ser bons, ser purs, ser sincers, no ser lladres, ser generosos, sols per tenir de serho, no és lo mateix que serho per enamorament, per ideal. Qui ho sigui sols per dever, operará fret, sense iniciatives, sempre a punt de trovar subterfugis pera eludirlo. Qui ho sigui per entussiasme, obrará ab calor, ab energies, sempre disposat a saltar dificultats.

Aquestes bases morals, tant pures, ens donen dret a fer una última observació sobre la educació ética dels nostres alumnes: els fem fugir de la malaltia escrupulosa, veritable follia mental, segons els darrers psicolechs. Y quant diem escrúpuls, no volem pas circumscriure'l mot a la moral religiosa, o a la moral natural del Decálech, sinó com una tendencia que l'escrupulós després aplica a tot: a lo religiós, produint sectaris; a lo etich, produint maniátichs; a lo polítich, produint encarcarats y criticadors; a lo científich, produint servils. Sent morals per entussiasme, no poden ser escrupulosos.

Estem plenament satisfets d'aquesta finalitat moral y dels medis que posem pera obtenirla. Faltes purament individuals, en tots sentits, podem afirmar sense por d'equivocarnos que no sbls en cometen aquí els alumnes menys que a qualsevol altra Escbla, sinó que van gradualment mimvant en nombre y gravetat. Faltes individuals ab influencia colectiva no n'hem registrat més que una: la desaparició de coses de petit valor dels caixons dels alumnes.

La materia robada era lleu: llapis, 10 centims, coses aixís. La falta, tenint en compte'l regim de llibertat de nostra Escola, era gravíssima. El remey va ser heroich. Els alumnes, en votació ordinária, van votar que havia de ferse; y per gran majoria de vots, van decretar la expulsió d'un alumne y dues nenes. La direcció, que havia investigat també, va cumplimentar l'acòrt colectiu.

Jo voldria saber pintar tota la etica d'aquest acte, que recordaré sempre. Unes advertencies meves sobre la imparcialitat, la justicia, la misericordia, l'honor de la Escala, que tant estimem tots. Una investigació imparcial en poques hores, comparant antecedents, discutint els alumnes entre sí, acorralant als qui semblaven culpables, acorralantlos amablement, ab un cor aixamplat, més inclinat a no veure que a veure. La votació dels alumnes (de 14, 16, 18 anys) compenetrats del acte, zelosos del honor colectiu, abominadors de la falta. L'escrutini, entre un silenci religiós. Els noms dels 3 comdemnats a la expulsió. Els plors dels senyalats. Els consols dels mateixos alumnes, que, punint el vici ab un fallo tant crú, barrejaven llurs llágrimes, misericordiosos ab les persones, ab les llágrimes dels expulsats... Com no recordar quadros tant vius?.

b) Religió.

Per lo que hem dit tocant a educació moral, s'entendrá quin és el to de la nostra educació religiosa. No hem de repetirnos, insistint.

Una cosa, no obstant, volem notar; no transigirem may ab aquella pietat carrinclona, pseudo-mística, de deliquis morbosos y amaneraments romántichs, que tant severament han flagelat els més notables escriptors, bisbes entre ells. Avuy la manera mata l'idea. Y la Religió devé en molts manyoch de fórmules mortes, pero dolces y ensucrades, que acaba debilitant els carácters més y més.

La assignatura de Religió, obligatoria també pera obtindre'l titol oficial, la dem aquí, com les demés, en 6 cursos cíclichs, dedicant llarga temporada a Apologética, discutint mestres y deixebles lliurement.

El Director esperitual, Dr. Baranera, va donar mitja dotzena de conferencies, ben práctiques y substancioses, sobre la prudència, la justícia, la fortalesa, y la temperança.

Algunes noyes van iniciar una associació religiosa, que, com totes les creades pels alumnes de la Escola, gaudeix, per part del director, d'amplíssima autonomia.

Gent negativa (que al anunciarse una magna obra la declaren impossible} y al realisarse la critiquen, sens perjudici d'adularla en triomfant) s'entretén en tergiversar aquet -com tants altres- aspecte de la nostra Escola de Mestres. Qui'ns coneixi, qui coneixi les nostres idees, y sobre tot els nostres fets, no trovará pas motiu de crítica. Y els fets han vingut y vindrán, y veurem com els nostres mestres tiren per terra tants castells de vanes suposicions dels qui no mes se fixen en apariencies que les circunstancias imposen. Nosaltres, en cambi, estem plenament satisfets dels resultats gradualment obtinguts en aquesta materia.

Y puig no refugim rés, anem també a estampar uns pochs mots, respecte del magne problema de la Coeducció, implantada a la nostra Escala, avuy de vibranta actualitat, per obra y grácia del Pressupost de Cultura presentat pel Ajuntament de Barcelona. Y aquets quatre mots, els anem a dir sincers y ben lleals.

La coeducció sexual, en Escales professionals, és usual a tot el món.

A totes les Universitats, Instituts y Escales Especials d'Espanya mateixa, desde sempre. Les mateixes Normals, úniques exceptuades, ho són sols per creure'l llegislador en la conveniencia de dar distinta educació a nens y nenes. Y encara aixi, públicament és demanada pels mateixos professors oficials².

Aquesta qüestió pot mirarse baix els diferents aspectes religiós, moral, d'aptituts y de finalitat sexual.

Respecte del primer, ni tant sols admetem la discussió: jamay s'ha provat la més mínima relació entre'l dogma y la moral cristiana y la bisexualitat, que és la manera general de conviure la gent en tots els ordres de la vida.

Respecte de lo segón, cadascú, en teoria, té la seva opinió; y qui dedueix del mútuu tracte un origen de carnalitat, qui hi veu una causa d'absencia d'actes antinaturals. La mateixa estadística confirma que, mentres pochs y sonadíssims escándols han tacat les Escales bisexuals, a les unisexuals les mina un tant per cent esgarrifós de vicis solitaris, y també pochs y sonadíssims escándols d'actes antinaturals no personals.

Respecte a les aptituts, sabut és que'l fet del pes menor del cervell femení no és pas en general signe de menors aptituds individuals ni colectives. Domina en la dona la part afectiva, més que en l'home; domina en aquet més el pensament. Pero ¿sen pot treure d'aquí la conseqüencia de que en primeres lletres y en primera educació home y dona formin castes distintes?.

Y respecte a la distinta educació que deuen rebre nens y nenes, ha fracassat la obgecció desde que'ls pedagochs moderns hem posat en la educació individual tot remey, arreconant, o poch menys, tota educació colectiva. Ja no hi creyem en la educació en comú de nens y nenes. Pero tampoch en la educació comuna de molts nens, ni de moltes nenes. La educació és individual, personalíssima. Cada nen és un món distint, que'l mestre té d'explorar, té de conquistar, té de potencialisar. Així poden instruirse sota una mateixa teulada, individuus que educarem ab procediments ben distints; y instruirem igualment a tots, segons un dels fonaments mes elementals de la Escola nova primária.

Partidaris, en abstracte, de la coeducació, no hem tingut cap reparo a posarla en la nostra Escola. Y podem dir que'ls resultats han sigut d'un aument palpable de sentit moral, prescindint d'altres menys interessants punts de vista. Professors, alumnes y famílies ho han experimentat. Y aquest fet ha vingut a afermar les nostres conviccions, a prova de calúmnies que'ls fets desmenteixen; tontíssimes denúncies a altíssimes Autoritats, de les quals no més favors havem rebut, a pesar de la seva desaprovació de la bisexualitat als col·legis primaris, veyent empero, el fecondíssim sistema de previsió de la nostra Escola, y la absoluta llealtat ab que admetem totes les paternals observacions, vinguin d'hont vinguin³.

Perquè hèm de ser clars. Coeducadors a casa, fins sentho en 3 o 4 grupus escolars modèls, no la implantariem pas la coeducció en la Barcelona actual. En nòstre concepte, ella és una arma delicadíssima, complicadíssima. Còm més moderna y complicada, més perillosa. Manejada inconscientment, mata. Yab el mateix interès ab que la posaríem en mans de gent experimentada y entussiasta, la amagariem de la gent no educada pera ella.

Y vetaquí com per una sola vegada hem sortit del terrer dels resultats estadístichs, que és la norma d'aquesta Memoria, pera entrar en disquisicions y teories. La nostra intervenció en el Pressupost Municipal de Cultura doná pèu a coses que exigien declaracions terminantes sobre'l nostre pensament en la qüestió sub iudice de la educació sexual.

c) Sentiments.

Domina en la nostra societat un doble tipu sentimental: l'indiferent per dintre y per fora y'l sensible per falta de caracter. Hèm tirat contra l'un y contra l'altre. Procurem infiltrar sentiments socials y altruistes. Procurem també que no siguin pseudo-sentiments, una mena de sensibleria embafadora, que mata tota energia individual, tota afirmació categòrica, tota justícia y moralitat. De sentiments, pero virils, energichs, sans y clars.

Hem dit ans que no creyem en certes educacions colectives: la educació individual és la única que fa la major part de coses de la educació, els sentiments, per exemple.

Nosaltres la fèm aquesta educació individual. L'alumne és tot nostre. El coneixèm íntimament, com a nosaltres mateixos. Vicis y virtuts, tendencies y intencions ens són patentes. Base absolutament indispensable pera tota educació feconda.

Com se logra aquesta compenetració?. Hi ha aquí un gran misteri: el veritable nòstre atreu y sugestiona al deixeble, sense saber còm. Y aquet, amorosament, se li manifesta en paraules, en actes, en mirades, en actituts.

Falta de temps no'ns ha consentit refinar aquesta educació individual. Ho farèm.

d) Tendencia social.

La nostra Escola és de veritable coeducació social: richs y pobres; un mateix ideal de progrés integral els agermana. Els fem sentir alhora la solidaritat de tots en una mateixa herencia, la igualtat proporcional de classes y persones. La solidaritat de gents y de pobles. Res d'igualtat simetrica. La distinció y la personalitat, fonts de vida. Pero res de lluita sistemática.

Féntelshi compendre l'equilibri social, en tota sa complexitat riquíssima, base precisament de tot progrés y de tot lluitar, pero de tot lluitar humá y etich; féntelshi viure aquella solidaritat social de que parla el 1.er dels Manaments del Bon Mestre, l'ideal de germandat viu en ells coro idea y coro a costúm; pero no un ideal de germandat acèfala y quieta, tal com la tindria la solució socialista, sinó una germandat vibranta d'acció, variadíssima en tot, lluitadora per una aspiració complexíssima, fonamentada en el triomf individual de tots en lo físich y en lo etich, pero del triomf de pochs en tots els ordres de lo colectiu.

Així's pot donar alhora la pau y la lluita, es a dir, la germandat y el progrés.

No parlem ja de si aixís els instruím als nostres mèstres; parlèm de que aixís els eduquem. Aquesta solidaritat emuladora la viuen a Casa. S'estimen, s'ajuden, mutualment s'emparen y ensènyen; pero alhora de procurar ser tots y cada un bons, inteligents, actius, sans, procura ab igual empenyo cadascú ser més bo, més inteligent, més actiu, més sa que'ls seus companys. Tením aquí, en la esterilitat de la educació espanyola, un petit oassis d'aquella educació nortamericana, que ha fet d'un conglomerat informe de pobles extranys y individuus deslligats y empobrits, una nació tant rica, potenta y adhuc moralisada com aquell maravellós poble de la America Septentrional.

II. Educació de la voluntat.

Parlemne dels resultats obtinguts en aquest extrém, base de tota la educació nova. El dividirem en varis punts: la voluntad operadora, les passions, la educació econòmica, la politesa, el carácter.

a) Voluntat operadora.

Ho hem ja apuntat. No hem cregut may en mestres savis; tampoch en pobles erudits. Les estadístiques més aplastantes proven que triomfa la Voluntat, quasi may la instrucció; tant, que aquesta ,-o bé sos fills, els progectes, les teories, els plans- són posats pels psicolechs com a signe de poble barbre: idear molt y no fer rés.

Nosaltres els instruím: parlarém de la educació intelectual. Empero, els fem voluntat, sobre de tot. Repássinse els Manaments del Bon Mestre, ánima de la nostra Institució: són un cant a la Voluntat.

Cop de vista certer en saber veure assumptes. Claredat en veurels tal com són. Exactitut prudenta en la elecció de medis. Multiplicació d'energies devant les dificultats. Perseveráncia fins a la ti. El triomf com a conseqüencia. Es a dir, iniciativa, cop d'ull, confiança en sí mateix, perseveráncia; vetaquí els quatre mots sants de la nostra educació dels mestres, que després ells sabrán fer venerar dels pobles que posem en les llurs mans.

Els resultats els toquem; totes les famílies ens ho confirmen. D'hont trayem aquests xicots y aquestes noyes que tot lo dia maquillen iniciatives, que saben encertar els medis adequats, que devant d'una dificultat se creixen y davant d'un perill saben sortejarlo, que vencen les impaciencies dels barbres y saben acabar lo que comencen?. Ah!. Els trayem de la feconditat de la educació nova. Y deixeunos fer, que són noys y nenes que'ls tením fá 2 anys. Deixeulos tres anys més respirar aquesta atmosfera fortificanta. Y veureu espantats com se pot transformar la gent y com podria transformarse una raça⁴.

Dels resultats no'n dupta ningú que ho toqui. Pero ens pregunten molts mestres: quins medis empleyeu?. Alguns -que són generals- ne hèm anat apuntant ja en el transcurs de la Memoria: per exemple, la mateixa educació física. Pero en aquet capítol n'anem a posar alguns altres; senzillament, perque és materia inagotable. Parlem ara d'un d'aquests medis, que fá miracles: l'enxufament d'un ideal.

Si's logra ficar a dintre d'ún un ideal gran, trascendental y se li fá pair y viure de manera que's convertèixi en substáncia seva, tením una fòrça d'impulsió colossal en nostres mans. Els Ideals sugestionen. La sugestió es un dels grans instruments d'educació a la nostra Escola. La sugestió d'un ideal. Els nostres alumnes están convençuts de un ideal: de que són l'instrument que ha de fer fermentar la raça, ab el nevat de la educació nova. Voleu ideal més gran!. Voleu, si'l convertiu en força, una energia més inmensa?. Ells la tenen. Y perque la tenen fem miracles. Y perque la tenen, farán ens miracles.

La sugestió de ser, la sugestió d'accionar, la sugestió de transformar un poble, la sugestió de crear. Si'ls mestres sabessin el secret de aquest enxufament d'ideal!. En descobreix una cosa que'ns restava inexplicable: el secret de la educació alemanya, que'ls tudeschs se tenien amagat...

b) Les passions.

Les passions són. Encara que'l mestre tanqui'ls uns y les deixi soles, elles són. Pero nosaltres no sols no tanquem els uns, sinó que les estimem com a joyes precioses. Elles no són bones ni dolentes; són instruments colossals. Sense passions no's pòt ser molt dolent; sense passions no's pòt ser molt bò. Com les armes y máquines moderníssimes, que són l'honor de nostra época, y alcen pobles y fortunes, pero maten al infelís que no sap manejarles, així les passions són les grans armes de la educació nova.

Que poden fer mal?. D'acòrt. Suprimim per lo mateix, tota la maquinária industrial y tota la sèrie química, que poden matar y intoxicar, que maten y intoxiquen. No hi haurá desgrácies. Veritat és que tampoch hi haurá progrés.

Les passions són armes no dirigides enlloch. Poden girarse ençá y enllá. Com més potentes, més dolentes si'giren contra el bé, més bònes y eficaces si's giren contra el mal. Luter sense passions no existiria. Ni Neró. Pero tampoch Sant Pau.

Nosaltres les desenrotllem tant com podem: la passió del voler ser comfiant en el valer propi, contra la pseudo-humilitat indigenta de la gent aixalada; la passió del acaparament, de la intervenció, del sugestionar y crear (pensaments, accions, prosèlits); la passió del amor, que engendra'l sant entussiasme per l'ideal (persona, cosa, acció o finalitat estimada) la passió del gaudir, gaudir intelectual de la ciencia, gaudir estetich en tot, fins en lo més vulgar, gaudir moral de la nuita, gaudir material de plahers, dintre de la moral cristiana.

Dels resultats obtinguts no'ns en arrepentím pas. Els nòstres mèstres amen la vida y la gaudeixen, dintre de la moral més sana; estimen y atreuen totes les coses; acaparen y volen acaparar ab uns ideals d'un imperialisme complexissim; aspiren a ser, contra la vulgarota humilitat indígena del «no vun res», «no aspiro a res», «no tinch cap pretensió».

Que aquest instrument passional és d'un perill imminent?. Que, fòrtes les passions, pòden fer molt mal?. El mestre que això digui queda jutjat: no sap manejar les complexíssimes máquines modernes d'educació. Com més perill, més bon instrument. Ara, apreneu a manejarlo.

Bòn procediment ens ha sigut un règim de previsió tant aigualit als ulls dels alumnes, que quasi tòca a la llibertat absoluta, fomentadora d'iniciatives y afinadora dels cops de vista; pero tant fort, segons la realitat, que tots els perills s'aillen del alumne, deixántsenhi y fins posántsehi gradualment, pera que s'acostumin a la lluita y a la victoria.

c) Educació económica.

El vici de la avarícia és nacional a Catalunya, de sigles. Tením, en cambi, una preciosa aptitut pera tot treball industrial y comercial, aptitut també nacional. Com reglamentar les virtuts del estalvi?. Com explotar la aptitut comercial y industrial?.

Extranyará a molts que'ns preocupem d'això. Y hem de preocupánsen. Tota educació és una costúm. Donchs idees economiques soles, no valen rés. De petits, ja, actes, hábits, consuetuts. Perxo hem buscat mèdis de conreuarlos. Entre altres, hem idea una Caixa d'Estalvis Escolar, encara no encarrilada bé) y la Administració de la Escòla pels mateixos alumnes.

En tot l'any no hem tingut un sol criat, bedel o dependent. Els alumnes han fet de porters, de vigiláncia; ells han escombrat, estrarenyinat, fregat y espolsat; ells han estès els rebuts dels protectors y'ls han passat a cobrar; ells han tirat els apunts a màquina; ells han cuidat del moblatge y material. La iniciativa, costúm de treball y educació econòmica que això porta, no hem de ponderarla.

d) Politesa.

N'hèm perlat ja, a la educació física. Estem insistint en ella contínuament. Els resultats son lents, lents; pero palpables.

Politèsa!. Mestres!. La antinomia d'aquèts dos conceptes, era evidenta. Nosaltres la desfarèm. Y notis que perlèm, no ja solsament de una politesa externa en el vestir y el presentarse, sinó d'una interior distinció de pensaments, d'accions, de parlar y de ser, que traspui per tots els porus.

e) Carácter.

Resultat de tot, la voluntat forma son carácter. Ell és la fesomia de la voluntat, y per lo tant, de les accions, filles de la voluntat.

Ab lo dit pòt prevèures còm será la resultanta característica dels nòstres alumnes, en sentit general. Es un carácter ab un aire d'acció, de confiança, de conquesta; pero un aire agradós, captivador, sens la més petita ombra de repulsió.

Nosaltres voliem ferlos ben humans, ben harmònichs, ben equilibrats. Respondria aquèst harmonisme a l'ideal d'un tipu humá perfecte; també, gròssament parlant, al tirat de sentit comú de les gents catalanes. Però, en la práctica, ens predomina un sentit de lluita confiada, un apetit d'actuarse, una fam d'intervenció guanyada a cops de puny, és a dir, un excés de voluntat, que's basa en lo físich, però'l domina; que engendra fortitut de pensar, pero la eclipsa.

Fet y fet, la voluntat és la gran palanca que mou el mon. Y no serem nosaltres qui'ns arrepentím d'una tónica pròpia, ben nòstra. No en va escrivím a les parets de la Escola: «sigues tu».

III. Educació intelectual.

El nostre ideal instructiu no és imposar coneixements, ni que'ls entenguin, ni fèlshi práctichs; sinó fèlshi sortir els coneixements de una manera activa, fèlshi fer práctiques, ferlos discutir y rahonar; fels veure com s'estudia, còm s'avença, com se solucionen dificultats, com s'arriva a la fi; és a dir, disciplina mental, costúm pensanta.

Greus causes s'opòsen a n'aquesta finalitat nòstra: la estupidèsa de tenir de donar cèrts programes oficials no graduats; la obligació de pèrdre temps en estulteses ráncies; la subgecció a molts llibres de text obligat; els ditxosos y ridiculíssims exámens finals de curs; tot ens lliga pera caminar ab amplitut y soltura pel camí de la educació mental.

Pero fem lo que podem, que no és pòch. Y la quasi totalitat de famílies y protectors ens han notat la particularitat de que no admetin els nostres alumnes res que no pesin, que rahonin ab pausa, serenitat y aplóm, veyent els esculls, escullint els medics, dominant una ampla perspectiva...

IV. Autonomia⁵.

Les dificultats 4.ª y 5.ª se poden enclòure en un sòl mòt: llibertat d'acció, autonomia. Dintre de les bases més estretes, d'una inspecció severa, d'una contròle miradíssima, sí, pero llibertat d'acció, autonomia.

Aquèsta autonomia, que'ns lliuraria dels programes y procediments oficials, també'ns solventaria la base econòmica: el diploma representa pera nosaltres la llibertat, el deslluirament de còses arcaiques; pero representa també diners.

S'acosta una nova Lley d'Ensenyança. Suposém que, ab mil disbarats que s'hi farán, será millor que la actual. S'acosta cèrta autonomia regional en educació. Suposèm que, a pesar dels mil desacerts possibles, els llegisladors catalans serán més aptes que la gent madrilenya. Y esperèm que la nostra Escola de Mestres devindrá lliure y clarament reconeguda.

No som ambiciosos de podèr polítich. Som, en cambi, ambiciosos del podèr pedagògich. Els nòstres ideals educatius els defensarèm ab les dents y ab els punys. La nostra Escola no caurá, si no cayèm nosaltres. Volem imposar la nostra educació, com altres gents voldrán -certament, ab dret- imposar ses especialitats. Y, sempre darrera dels entesos en qüestions diverses, no tolerarem, sense lluita, qui se'ns posi devant en qüestions educatives, y menys encara qui volgués tergiversar la nostra missió educativa, el pervindre de la nostra raça.

Ab tal d'obtindre aquèsta llibertat, no'ns espanta'l trevall ni la lluita. Sabèm que hem de triomfar, perque volem triomfar. Lluitar és nòstra vida, nòstra idea, nòstre evangeli; però lluitar deslligats, els braços lliures, ágils els peus, autònoms.

Quina solució pot donar al nostre especial problema un poder catalá?. Que la solució ens deslliuri de les tres darreres dificultats de les 5 que enumeravem, y siguis lo que's vulgui:

1. llibertat d'ensenyança pera tothom, ab bases mínimes, abolint lo oficial o equiparant lo particular a lo oficial;
2. oficialitat de la nostra Escola, junt ab les Normals Oficials, ab totes les conseqüencies econòmiques, pero sense tergiversar cap ideal fonamental nostre;
3. reorganisació de les Normals Oficials, comptant ab nosaltres, comptant sobre tot ab el nostre sentit pedagogich.

---

Notes:

¹Escola de Méstres, Memoria del Curs 1907-08, pàgines 20-28.
²D. Alexandre de Tudela, professor cultíssim de la Normal de Barcelona, en pública Conferencia a la Normal Oficial, curs 1907-08.
³Compaginat això, y a punt de tirarse, ens sorpren la mort del Sr. Cardenal-Bisbe de la diòcessi, a qui'ns referiro a les ratlles anteriors. Reconeixent lo deficient de la educació escolar correnta, fou desde la fundació amich lleal de la nostra Institució. Corrent els temps, va desaprovar en solemne Pastoral les Escoles de Coeducació que proposava l'Ajuntament. Jamay, empero, va fer la més petita indicació pera que's tragués de casa nostra. Al contrari, la Sra. Marquesa viuda de Montsolís, propietària de la nostra casa nava és testimoni de còm estimava la Escola el Bisbe, en plena discussió del problema bisexual.

Serveixin aquèstes ratlles de testimòni d'afecte al ilustre mòrt qui savia mirarse certes còses bon xich més imparcialment que altres d'idees y edat més apropades a les nòstres.
⁴«Un Estat no pot existir -diu Roosevelt en sa Strenous life- més que si'ls noys són educats de tal manera, que s'esforcen, no pas d'evitar les dificultats, sinó de resoldreles; no pas de cercar repos, sinó de saver com arrencar el triomf, penant y arriscantse». Tota la nostra educació gira sobre això.
⁵Íb., pàgines 57-58.