UNA EINA PER A CONSTRUIR LA PAU Aturem la corrupció: la moneda telemàtica factor de canvi polític i social Lluís Maria Xirinacs.

Foto:Lluís Maria Xirinacs i Antoni Ricart

Text de la conferència realitzada al FÒRUM SOCIAL DE LA MEDITERRÀNIA Barcelona, divendres, 17.6.2005, 4-6 h. Exposició Montjuic Transcripció: Enriqueta Calvet i Margarita Pons. Dibuixos: Brauli Tamarit. Fotos: Llorenç Martos

FÒRUM SOCIAL DE LA MEDITERRÀNIA Barcelona, divendres, 17.6.2005, 4-6 h. Exposició Montjuic UNA EINA PER A CONSTRUIR LA PAU Aturem la corrupció: la moneda telemàtica factor de canvi polític i social 0.-Més enllà de capitalisme i comunisme. Utopia tova, viable.

1.-La moneda. Valor econòmic: de propietat (tesaurització) (diner) de canvi o capacitat de compra (mercat) Valor científic: comptabilitat analítica: canvi elemental (factura) mercometria; inflació/deflació Valor ètic: anonimat-corrupció (xec) responsabilitat-transparència

2.-Història de la moneda Empresa, capital, propietat privada, invent, mercat. Mercès, moneda responsable abstracta, moneda anònima concreta. 3.-Moneda abstracta, fixa i responsable moderna. Compte bancari. Telemàtica.

Estand Centre d'estudis Joan Bardina Fòrum Social de la Mediterrània Enriqueta Calvet i Margarita Pons

4.-Capitalisme comunitari. Àmbit públic democràtic (radical). Hisenda comunitària, bé comú en front de bé privat i de bé oficial Estatuts econòmics: salari vital utilitari o productiu de béns i serveis materials vocacional o humanista institucional professional especials: marginals.

UNA EINA PER CONSTRUIR LA PAU.
Aturem la corrupció: la moneda telemàtica factor de canvi polític i social.

Conferència dins del Fòrum Social de la Mediterrània,
a càrrec de Lluís Maria Xirinacs.
17 de juny de 2005

Els països nòrdics generen de tant en tant persones estudioses de l'economia, de mentalitat analítica i entrenament universitari que despenen molts esforços a introduir en el sistema econòmic alguna variació, alguna millora i se´n duen normalment el premi Nobel d´Economia a resultes d´això. Els països llatins i en concret els països mediterranis -dels quals alguns no són llatins- tenen un altra manera de ser, un altre tarannà, com es diu ara, i són més aviat gent de síntesi, gent que no té idees tècniques especialitzades, sinó que té alguna idea genial tendent a revolucionar el sistema econòmic en la seva totalitat o qualsevol sistema filosòfic o d´altres classes.

Entre nosaltres tenim encara avui l'Agustí Chalaux, una persona ja molt gran d´edat, que és un geni llatí, un geni mediterrani, el qual tota la vida l´ha dedicada a estudiar allò que podria ser una eina per construir la pau, que és el que ens reuneix avui aquí, una eina que procura plantejar el tema terrible que es dona a tot el món: el tema de la corrupció econòmica i la recerca per superar-ho. És una intenció molt ambiciosa i, per tant, normalment costa de creure-se´l; fins i tot costa tant sols "perdre temps" per parar-se a escoltar-lo. Jo mateix m´he passat més de tres quartes parts de la meva vida sense ni voler-lo escoltar fins que un dia em va atrapar i em va anar traspassant coneixements i pensaments i sistematitzacions que ell havia emmagatzemat durant tota la seva vida i que era una cosa molt elaborada, molt treballada, però que requeria una visió global, una acceptació global. No és una persona que afinés massa en els detalls, encara que en té de molt interessants, però allò que importa més aviat és el conjunt.

Com que avui no tenim gaire temps, tampoc podrem fer una explicació massa detallada; així doncs, mirarem una mica les línies del conjunt . Però mirar les línies de conjunt no vol dir divagar, sinó que vol dir fixar l'atenció en allò que és més essencial. Intentarem, doncs, explicar el més important de tot.

Abans de començar he de dir que aquest intent és de plena modernitat i, fins i tot, de post modernitat o actualitat. Jo m´atreviria a qualificar-lo d'intent de superació del capitalisme i del marxisme, les dues gran tendències del segle XX que ja varen començar totes dues el segle XIX. Dues tendències que, en l´hora fàctica , de moment, sembla que ha guanyat la capitalista, però que hi ha molts element de la mentalitat i del sistema comunista que estan ja assimilats pel capitalisme, encara que d´altres no ho estan, però que potser ho estaran d´aquí a un temps perquè són coses més difícils i més de futur.

Els dos sistemes sembla que tenen pros i contres, però es complementen. El mateix Marx deia que no es podia anar al comunisme sense passar pel capitalisme i, de vegades, la gent que és més maniquea es pensa que no, que o s´és d'un o s'és de l´altre, i que uns són els bons i els altres els dolents.

L´Agustí Chalaux no s´ho ha inventat, sinó que les idees principals les va treure d'un banquer famós d´origen hongarès, president de la Banca Paribas de París i dels Països Baixos. Però l'Agustí és un savi molt erudit, coneix molta història. Va estudiar història antiga i especialment el què diuen els fonaments venint de molt enllà, de molt enllà. Tota aquesta experiència ens l´ha anat traspassant i s´ha fundat el Centre d´Estudis Joan Bardina; el qual no es diu Centre d'Estudis Agustí Chalaux per modèstia de l´Agustí Chalaux, però que se n'hauria de dir, i el Centre ha anat aglevant les persones que tenien interès en aquest sistema que ja poc a poc es va realitzant, encara que sigui només en part o en aspectes i que és bastant de futur. Encara que sigui una cosa molt atrevida intentar superar el capitalisme i el marxisme, no és una utopia boja, no és una utopia idealista, podríem dir que és una utopia tova en el sentit que és viable. És curiós que ell la va idear ja fa seixanta o setanta anys, o vuitanta, i avui dia no ha perdut interès, sinó que en té tant que, en aquest Fòrum, alguna de les seves aplicacions s´estant parlant aquí, en un espai de més enllà i en un altre de més enllà; sobretot parlant de la renda bàsica. És a dir que no és pas una cosa inútil, sinó al revés, i a més a més, com veurem dintre d´un moment, requereix la informàtica, i això és de plena modernitat; i quan més bé vagi la informàtica més viable serà aquest sistema. És qüestió d´anar-ho ficant al cap de la gent, com diu l´Agustí Chalaux, partint amb una destral el cap per ficar-hi una idea nova i que aquesta idea, poquet a poquet, vagi fructificant i quan siguin molts els que la vegin clara es donarà un tomb, com va passar amb la revolució francesa, que el va donar després que la Il·lustració va anar canviant els caps de la gent sense necessitat de res més.

Entrem en tema. Primer de tot: Què és la moneda? Perquè tot aquest sistema pivota sobre el tema de la moneda?. La moneda té tres valors; un valor econòmico-jurídic, que és el dret de propietat de la persona que té el diner. La persona que té el diner té dret a comprar coses que seran seves si paga, per tant té un dret de propietat; aquest dret de propietat també li dóna poder de canvi, pot canviar-lo per altres coses en el mercat; i en aquest, sentit tenir diner és tenir capacitat de compra i propietat d´unes coses potencials.

La segona cosa important és el valor científic. El valor científic del diner rau en la seva factura, és a dir, quan es compra alguna cosa en un canvi elemental, com diu l´Agustí Chalaux, la factura el que explica és què es compra, això és el valor científic, i també la quantitat que es posa desprès d'aquella qualitat. Saber que s´ha comprat o no s'ha comprat, quan s´ha comprat o no s´ha comprat , quins stocks hi ha, és a dir, si hi ha comptabilitat, que és la ciència de control de la economia, i aquesta es possible amb una moneda adequada: hi ha balanç, hi ha capacitat d´equilibrar les compres a l´exterior, i la capacitat de no tenir desabastits els mercats, etc. És a dir que, científicament, és interessant conèixer l´economia i l´estudi científic del mercat. Se´n diu mercometria. Amb la moneda actual és impossible fer una mercometria científica rigorosa perquè tot queda vaporós com veurem ara a continuació.

I el tercer valor de la moneda és el que se´n diu valor ètic. És possible comprar-ho tot o no? En El capital, Marx diu que arribarà un moment en que es comprarà i es vendrà tot, i, efectivament, això va avançant. Ara ja es venen i es compren les obres d´art en quantitats enormes i també se'n paguen quantitats enormes de diners. Es compren i es venen tota classe de coses i podríem dir que això és la base de la corrupció: que es pugui comprar i vendre tot.

L'ètica de la moneda ha d´anar lligada amb una societat democràtica que tingui unes lleis que determinin què és el que es pot vendre i què és el que no es pot vendre. Com a síntesi de capitalisme i marxisme, l'Agustí Chalaux accepta que hi ha un mercat lliure, però no de tot; fa una distinció importantíssima entre el mercat dels bens materials, que és lliure, i el "mercat" de bens diguem-ne humans, humanístics, que aquest no és mercat. És a dir, treu del mercat tota una colla de coses que no són mercadejables: com la salut, l´art, la política, la religió, l´esperit, etc. Hi ha un tema ètic del què es pot comprar i què no: a veure si jo puc comprar un assassí perquè mati l´alcalde de Barcelona o no el puc comprar. Avui dia és possible comprar-ho tot. Amb el sistema capitalista actual de la moneda es pot comprar tot.

Aquesta moneda nova és tant important que fins i tot és nova per solucions com la del comunisme, és a dir: el món comunista té la mateixa moneda equivocada que el capitalisme, segons l´Agustí Chalaux, per això no reïx. I el capitalisme reïx a base de corrupció... No reïx, ja que mossega i prou.

Fixats aquests tres valors -és interessant tenir aquesta idea clara- aleshores anem una miqueta a la història de la moneda.

Primer de tot, en els pobles primitius no n´hi havia de moneda; tant és així, i es considera l'Arcàdia feliç, que encara hi ha anarquistes i gent àcrata i gent d´altres tendència que desitgen i somnien tornar a una societat sense diners, sense moneda, voldrien eliminar la moneda. Se n´estan fent experiments. Sempre que una societat ha tingut fallida econòmica ha aparegut el que se´n diu l´intercanvi, el bescanvi de mercaderia a mercaderia sense la intervenció de moneda. A l´Argentina, en aquesta crisi tant forta que hi ha hagut, es canviaven coses per coses. No obstant... dues observacions: primera, potser sí que arribarà un dia en que serà possible que no hi hagi moneda (per exemple: en el corrent sanguini hi ha tot el que necessita el cos humà, i cada cèl·lula agafa el que li toca sense barallar-se amb les altres i sense pagar res), és a dir, que serà possible una societat on no existeixi cap moneda, però això sí que és utòpic, utòpic de moment. Per ara, tal com van les coses i com que hi ha escassetats, ha d´haver-hi un control científic de les coses: si no controlo la quantitat de peix que falta o que es consumeix al país, no puc importar més peix i hi haurà un desabastiment del mercat, etc.

El sistema de l´Agustí Chalaux no és la supressió de la moneda, sinó la substitució de la moneda: la que ara tenim per una altra. Doncs bé, la història de la moneda està en què després d´un temps en el qual la gent bescanviava bens i serveis d´una manera espontània i directa, en principi en forma de regal, regalaven, i la guerra estava en veure qui regalava més; després, poc a poc, es va anar igualant i s´intercanviaven intentant que fos un mateix preu. Amb aquest concepte, es van inventar un preu de referència, per exemple: el preu d´un bou. I deien: això són tres bous, això és una quarta part de bou, etc., sense que hi hagués bou per entremig, sense bou ni rés. Se´n diu la moneda abstracta.

Aquesta moneda abstracta, després, per raons de comptabilitat, es va anar fixant amb signes en tauletes d´argila. Hi havia unes peces petitetes que donaven constància d´això. Però el més curiós és la relació que hi havia entre moneda i societat, cosa que ens toca de ple en el tema d´avui.

En aquell temps del qual estic parlant, cap el Neolític, 6000-4000 anys abans de J.C., cada ciutat tenia un temple i el temple no solament era el lloc de les coses sagrades sinó que, potser és que consideraven sagrada l´economia, era el lloc on es guardaven els excedents de producció, on es guardaven les mesures perquè ningú fes trampa i les canviés (encara a la catedral de Barcelona hi ha una ratlla de mesurar marcada a la paret, en un cantó de la façana, no sé exactament si és la cana o la vara, és la mesura de longitud que s'usava quan es va construir), i hi havia els comptes corrents de la gent; això fa riure una mica. La gent es pensa que això és una acronicitat o digueu-li com vulgueu: una barbaritat. Doncs no, existia un sistema de manera que cada persona que tenia moviment de mercaderia tenia com una vara dins del temple i allà s´anava marcant quan entrava i s´anava ratllant o esborrant quan sortia el diner. O sia, que hi havia sempre una relació de tot el moviment de dintre del temple i, aleshores, quan es feia una transacció per fora, aquella tauleta d´argila passava dins del temple, canviaven i la trencaven o la guardaven per arxivar-la; però ja no valia perquè cada monedeta d´aquestes, que és l´única moneda que hi havia, valia només per una transacció. Això és important: cada moneda només una transacció. Actualment la moneda que algú té aquí a la butxaca, potser hagi servit per matar algun senyor o un capo de la màfia, perquè no sabem el que ha passat amb aquesta moneda. No!, pot haver servit per a moltes coses. Doncs allà, la moneda era fixa i aquesta fixació li donava la seguretat ètica, donava la base. Això és importantíssim per a qualsevol delicte per raó de diner, per donar proves al jutge a favor o en contra, proves reals. Ara no hi ha proves de rés. Per això els lladres demanen monedes usades que no deixin rastre de cap classe, ben espatlladetes, petites, que corrin molt, etc.

Tanco aquest tema: Resulta que al Neolític ja hi ha una moneda que no té importància, és de fang, no té cap valor, però que avisa quan un diner passa d'un lloc a un altre; és a dir, que el primer valor, el valor econòmic canviarà, i la moneda aquella té un valor científic perquè allà hi constava, això és important.
Això en Marx no ho va descobrir, va ser molt després, quasi cent anys després d´haver mort en Marx que es va descobrir que en tot el Pròxim Orient hi havia unes monedes que se'ls feia factura sempre. I sempre constava què s´havia comprat i què s´havia venut Aquest fet ja va sorgir el 7000 o 8000 abans de JC i va ser l´origen de l´escriptura. Pel cap del bou amb dues banyes en va sortir la A, per posar un exemple. Així doncs, va sortir abans la moneda que l´escriptura. Interessant i curiós.

I la primera mesura física, abans que la temperatura, abans que la velocitat, abans que l´espai, abans que el temps, etc., va ser la mesura de mercat. El mercat estava perfectament mesurat. I en el temple hi havia els comptes corrents de tothom i permetia fer un compte corrent i una comptabilitat de tota la ciutat, com si fos una sola empresa; encara que cadascú feia el que volia, era lliure; però la ciutat, com a tal, podia fer comptabilitat i podia fer compte de resultats i balanç i saber si la ciutat, com a conjunt, havia guanyat o havia perdut. Això és important.

Després es va trencar tot. La història en explica que en temps de Sargó primer, rei d'Acad, fundà el primer imperialisme que va haver-hi. Un senyor es va inventar la moneda d´or, de diner; i per obtenir la moneda de diner s'agafava una botifarra d´or i es tallava a rodanxes i cada rodanxa era una moneda i, perquè fos controlada, a partir d'un moment determinat, li posava la marca reial (moneda encunyada).

Així va aparèixer la moneda concreta que valia per si mateixa, era una mercaderia: era l´or, la plata, el bronze; unes mercaderies dures que aguantessin, que valguessin molt perquè poca moneda tingues molt valor i així no tenir les butxaques massa plenes de diners etc. Això es va anant concretant poc a poc amb els metalls preciosos, la moneda d´or i de plata, sobretot, i també un altre més petita de bronze.

Aquesta moneda permetia vendre-ho i comprar-ho tot i no es controlava res i en diem la moneda anònima o irresponsable o el que sigui. Això s´entén molt bé. En aquesta moneda no consta el que s´ha comprat i el que s´ha venut. M´he oblidat de dir que quan hi havia la moneda responsable, a més a més de la factura, hi havia el segell de qui comprava i el segell de qui venia, amb la qual cosa passaven d´un compte a l'altre perquè se sabia qui era cadascú. Per tant hi havia no solament ciència, sinó ètica . Ètica vull dir responsabilitat .Hi havia una responsabilitat, se sabia qui havia comprat i qui havia venut i se li podien demanar raons. Fixeu-vos que això és una síntesi entre llibertat, del liberalisme, i societat o comunitat, del comunisme, perquè cadascú podia comprar i vendre el que volgués, excepte aquelles coses que la comunitat havia decidit que no es podien comprar ni vendre, eren les socials: la salut no es podia comprar ni vendre, l´educació no es podia comprar ni vendre, etc. Això aquella societat ho marcava i quan venia la factura si els veia que s'havia comprat una cosa d´aquestes s'anul·lava la transacció , es a dir, el canvi econòmic tornava enrera, no es podia fer.

Suposo que noteu que amb aquestes premisses la corrupció tindria moltes més dificultats. La corrupció no desapareixerà mai perquè l´home és molt intel·ligent i molt astut i sempre s´inventa sortides per a totes les coses, però un partit de futbol surt millor quan el reglament és bo ja que normalment guanya el que en sap més, i quan el reglament és dolent guanya el que fa més trampes . Un reglament bo sempre és una cosa bona i per tant un sistema d´aquest tipus seria una cosa bona si l'aconseguíssim imposar.

Dit això, entrem en una altra part.
Aquesta moneda anònima va sorgir perquè l´altra moneda, la responsable, era massa complicada, és a dir: escriure, gravar a l´argila. Tot el que es feia ho feien els escribes a la porta del temple (recordeu que els mercats es feien davant del temple, a la plaça major; jo he vist el mercat de La Garriga i el fan davant del temple, encara ara) i quan dubtava algú de la mesura, se n'anava al temple a mirar si era trampa o era vertader. La relació entre els banquers i els capellans era molt interessant, en aquell temps.

La rapidesa del mercat, l´augment del mercat va fer impossible escriure-ho tot i això explica perquè ha passat una llarga història , un llarg temps històric, sense una moneda adequada. Es a dir, aquesta moneda dolenta que permet fer tant de mal, aquesta moneda no se sabia com resoldre i com fer-la millor perquè no es donava a l´abast.

Una prova que el banquer Finaly explicava a l'Agustí Chalaux i que sembla que consta en indicis en una carta de Plató, diu que Plató se´n va anar a Siracusa, a Sicília, i allà hi havia un cap governant que era parent seu, o amic, i li va deixar fer un experiment, ja que Plató havia descobert aquesta moneda antiga en un temps que ja no s'usava a Grècia. Com que havien matat el seu mestre Sócrates, es va espantar, va marxar de Grècia i va anar a donar voltes per diferents llocs. Llavors va descobrir pobles primitius que encara tenien la moneda antiga, una moneda bona, i va agafar la idea i la va intentar aplicar a Siracusa. Va passar que va fracassar per culpa de què els esclaus escribes (els senyors no sabien escriure, però alguns esclaus sí), doncs, els esclaus que escrivien no donaven l´abast perquè les accions de mercat anaven massa de pressa. Es va trobar amb el mateix problema que es van trobar en l´inici de l'aparició de la moneda anònima. Total, que hi ha una història molt llarga, que ara no podem explicar, dels intents d´arreglar la moneda al llarg dels segles.

Hi ha hagut intents impressionants, però tots ells han estat fallits fins ara perquè estaven massa lligats al valor monetari, a la matèria de la moneda. Tingueu en compte, per altre banda, que això feia frenar el mercat mundial. Al mercat mundial l´or és escàs i fixeu-vos que si l´or ha de ser una moneda que respongui de totes les mercaderies quan ella és només una mercaderia: si una mercaderia ha respondre de totes, ofega les altres perquè només es pot comprar la quantitat de mercaderia que equival a l´or que es té, les altres , no. Llavors venia deflació perquè hi havia poc or per comprar tanta mercaderia. Aleshores hi havia molta deflació i fam i misèria. Tot això és llarg d´explicar i ho hauria de fer amb detall el perquè dic això, però aquí no és ambient ni manera de fer-ho, necessitaria una pissarra. El cert és que l´or era un problema, llavors, a finals del segle XIX i començaments del XX, va començar a aparèixer, i en alguns llocs abans, el paper moneda. Recordareu alguns dels més grans que posava: pagarà al portador la quantitat de tant…, es a dir que allò no era moneda sinó un paper perquè et donessin moneda, perquè et donessin or. Però de seguida això va desaparèixer: posava això el paper però no et donaven or sinó que se´l quedaven perquè no n´hi havia prou i aleshores havien fet massa papers, cosa que produeix inflació.

La cosa s´acabà, ja que només es feia servir l´or per les transaccions internacionals perquè entre els diferents estats no es fiaven els uns dels altres amb els paperets i aleshores ho feien tot amb or. Però la gent tonta de cada país, aquesta l´enganyaven amb paperets ja que no hi havia prou or al banc per fer front als paperets que corrien i per això ja no es va fer, no es va realitzar mai el paperet per convertir-lo amb or.

Avui dia, s´hi ha anat tornant poc a poc, gràcies a la informàtica, al sistema de comptes corrents; cada vegada hi ha menys moneda circulant i el que hi ha és aquests paperets que ens donen al Corte Inglés, que no deixa de ser una factura perquè hi porta el que s´ha comprat, la data,... i no és xec del tot, depèn. Si és un paper que pagues al comptat no és xec, si és un paper pel que no pagues al comptat has de donar el teu compte corrent amb una targeta i ells s´assabenten d'on va a parar , queda constància, per tant es converteix amb responsable; per altre banda el tiquet aquell té el logotip o el que sigui amb el senyal de El Corte Inglés, per tant se sap qui compra i se sap qui ven. Això, suposant que sigui així, ja és una factura-xec, però és una factura-xec ocasional que normalment no es guarda. Ara bé, imagineu-vos que, només hi ha això, i no només per el pobre client que va a comprar a El Corte Inglés, sinó també per l'amo de El Corte Inglés que va a comprar un iot (o altres cosetes: un terreny molt maco a la Costa Brava o jo que sé), els estats entre ells o els sous dels ministres. Si tot això constés i es fes d´aquesta manera, ja hauríem entrat a la nova moneda. De fet ja hi estem entrant, si va entrant molt poc a poquet. El que passa és que, per desgràcia, només hi fan entrar als d´abaix, i així el de dalt pot arribar a saber tot el que compra i ven el d´abaix i el d´abaix no sap res del que passa a dalt, i per tant la corrupció s´ha elevat . La corrupció d´abaix és perseguible, bastant perseguible, i la de dalt cada vegada és menys perseguible. El sistema de l´Agustí Chalaux implica tot el sistema econòmic, tot l´estat que té una moneda determinada, que tot funcioni només amb moneda responsable.

Això no vol dir que tothom sàpiga el de tothom. És a dir, quan per un escrúpol potser burgès, per salvar la llibertat, el que compra un i el que ven l'altre queda amagat, sota jutge, només consta la factura, però no el xec, i no se sap qui ha signat i es dona al públic la factura perquè es faci estadística i comptabilitat pública, perquè es faci la ciència del mercat i es pugui vigilar la inflació, la deflació i altres coses d´aquestes que es fa necessari vigilar. Actualment la gent es pensa que es vigila, que hi ha una economia, que hi ha una facultat d´Economia, que hi ha uns Nobels d´Economia, però tot és aproximat i el més important moltes vegades queda amagat, com ara en parlarem.

La qüestió personal, individual o privada; millor dit, tot allò que és privat queda sota jutge i el jutge no pot dir res a no ser que hi hagi un judici amb una denúncia i que allò sigui necessari com una prova inculpatòria. Només llavors pot sortir, però fixeu-vos així com facilitaríem els judicis: el del senyor Conde, el del senyor Roldan, que no se sap on amaga els diners, etc.

Els efectes econòmics i científics (aquí a veure si amb poques paraules us explico una cosa que m´interessa que quedi molt clara). Si imaginem un trencat (un quebrado) i posem a dalt tots els bens que es produeixen -béns i serveis, el que valen en el mercat- i posem a baix tots els diners que la gent rep per a poder comprar; es a dir, la capacitat de compra; aquest trencat, per anar bé, hauria de valer 1. No hi hauria ni inflació ni deflació. Fixeu-vos que a dalt s'hi posa tot el que es produeix i a baix tot el que es rep de retribució. Evidentment no hi ha relació perquè tu cobres no per les sabates que has fabricat, sinó pel sou que t´han posat en els acords entre els treballadors i els empresaris; són dues coses que van cada una per la seva banda.

Segons el sistema de l´Agustí Chalaux, hi ha dues classes de moneda: la moneda de producció i la moneda que ell en diu d´hisenda, per pagar els sous. Però en la dels sous, no hi ha només el sou de l'obrer o del treballador o del director o del qui sigui, sinó que també hi ha el sou del capital; són els interessos del capital. El capital es presta i s´ha de pagar un sou, és com un lloguer, s´ha de pagar un lloguer del capital. I qui diu el capital, diu les accions, les empreses, etc. Després hi ha el sou de l'invent, que són els royalties, els drets que s´han de comprar per poder fabricar un invent i després hi ha el sou de l´activitat empresarial. L´empresa, com a tal, produeix un superàvit, independent de les coses particulars de cada un dels seus membres, i d´això se'n diu benefici d´empresa o superàvit d´empresa. Tot això està junt i forma la hisenda, la hisenda privada. Com que a dalt del trencat hi ha la producció privada, si hi ha més producció que diner per comprar, aleshores ve deflació. Deflació vol dir que es cansen de produir perquè no compra ningú i llavors l´economia baixa. Aquesta paraula és tant lletja que no és diu mai. Es diu estancament, pla d´estabilització; allò que va fer en López Rodó. Pla d´ estabilització vol dir que estàs amb l´aigua al coll i que s´ha de fer alguna cosa per activar l´economia perquè està mig morta. Si quan hi ha més producció que hisenda, hi ha deflació; quan hi ha més hisenda que producció, hi ha inflació: és a dir, hi ha molt diner i poca oferta de mercat, per tant les coses pugen de preu i llavors tothom fabrica més i activa l´economia, però els preus pugen i abans baixaven . Si puja més la producció que la hisenda, llavors hi ha la deflació i el trencat val més que 1 i, si és a la inversa, val menys que 1.

Doncs bé, com ja he dit, hi ha dues classes de moneda, segons l´Agustí Chalaux: la moneda de producció i la moneda d'hisenda. Tot queda documentat. Es pot fer la suma total i es pot fer el trencat per veure que passa i, aleshores, per exemple, si puja més la part de dalt que la de baix, s´afavoreix la de baix; i si puja més la de baix que la de dalt, s´afavoreix la de dalt. S´afavoreix posant impostos o traient-los. Es pot equilibrar i això és importantíssim, ja que és un sistema que simplifica molt. També val pel comerç exterior; es a dir, poses a dalt les exportacions -les exportacions són sortida de serveis i entrada de diners- i a baix, les importacions -que són sortida de diners i entrada de serveis-. També ha de valer 1 perquè no hi hagi ni inflació ni deflació cap a fora. No el que fan els països rics: exportar les seves misèries quan els convé la inflació o quan els convé la deflació. Aleshores si en el comerç exterior hi ha equilibri ningú colonitza a ningú, i ningú és colonitzat per ningú.

Això és importantíssim per la relació amb el tercer món. I no vol dir que en un país determinat no puguis tenir una diferència, però has de buscar que en un altre país la diferència es compensi. Es pot anar compensant les diferències de manera que el resultat sigui que no et mengis els altres i els altres no se´t mengin a tu.

Com s´aconsegueix aquest equilibri, tenint en compte que hi ha unes monedes que són monedes d´exportació i d´importació que van marcades i que tot en informàtica és molt fàcilment controlable. Com s´evita el desequilibri econòmic en la balança que se'n diu balança exterior? Doncs, quan hi ha massa importació poses un impost a l'exportació i quan hi ha massa exportació poses un impost a la importació i, a més, això es pot fer en tot moment perquè la informàtica ens va donant els números quasi de forma instantània i no prives una determinada cosa ni en protegeixes una altra. No fas proteccionisme econòmic perquè no el poses sobre les sabates o sobre els teixits. No, no...: competència lliure amb el món exterior, i si tu no vens sabates, doncs fes i ven remolatxa; una cosa que es vengui millor a fora. És a dir: obliga la gent a estar desperta, que és la gràcia del capitalisme. Això no és un aillacionisme econòmic, que és la solució de tortuga que han fet molts països quan es veuen apurats: es tanquen, són autàrquics i, com que potser que allà dins no hi ha petroli, es moren per falta d'energia o d´alguna altra cosa, etc. Aquí, en aquest sistema, se salva el lliure comerç internacional i s'evita els desequilibris; a més, cadascú, cada país, es pot donar el nivell que vulgui.

Anem ja cap al final.

L´Agustí Chalaux, a aquest sistema, el titula capitalisme comunitari. Capitalisme comunitari és una paraula sorprenent perquè normalment el comunisme no és capitalista i el capitalisme no és comunista, per tant capitalisme comunitari sembla una espècie d'antinòmia, doncs és una noció encara molt més important que el de la moneda responsable.

La major part dels deixebles de l´Agustí Chalaux coneixen la moneda responsable i en parlen, i l'expliquen... i en parlem aquí, però quasi ningú parla d´aquest capitalisme comunitari que és la troballa més important, si és que existeix, de l´Agustí Chalaux, l´aportació més gran del seu model. M´agradaria fer una miqueta d'esforç, a veure si l'entenem. Desprès farem col·loqui, si és possible.

Resulta que aquest trencat que us he dit, en el qual hi ha producció a dalt i hisenda a baix, l´Agustí ho enuncia en forma d´hipòtesi científica i diu: Jo llenço aquesta hipòtesi que només es podrà saber si és tesi, si és ciència, quan s´apliqui en un país; fins que no s´apliqui, no se sabrà si és veritat o no és veritat. Potser estic equivocat. Però després veureu que hi ha moltes raons per dir que no està equivocat. Ell diu (hipòtesi seva): En condicions normals d´un país (vol dir que no és un país on hi ha hagut un terratrèmol, una guerra, una desgràcia..., es a dir, una catàstrofe), sempre hi ha més producció que diners. És a dir, entre diners i producció, aquesta és més gran, i ell la separa. Aquesta producció de més d´on ve? I això es l´important, aquest concepte de producció determinarà després la quantitat de diners que s´hauran d´inventar.

Aquesta producció, que és producció comunitària, que requerirà la creació d'un diner comunitari d´hisenda, no té res a veure amb el que fan les empreses, amb el que fan els serveis de turisme o del que sigui. És l´aparició d´una riquesa nova que passava desapercebuda per la gent (perdoneu) tonta. La gent llesta ho ha sabut sempre. Això no és la plusvàlua de la què parla en Marx. En Marx i tots el comunistes i socialistes, inclús l' economia capitalista, parlen que a les empreses hi ha una plusvàlua que és la plusvàlua privada, i... aquesta plusvàlua qui se l´ha de quedar? La gran batalla social del segle XIX i XX és quin tros se'n quedava l´amo, quin tros se'n quedava l´obrer quin tros se'n quedava el capital, etc. És una batalla d´equilibris. El comunisme intenta fer desapareixer els amos i que els obrers siguin els amos, fer desapareix el capital i aquest no se sap com obtenir-lo, i això falla del comunisme, i aleshores diu que la plusvàlua és tota de l´obrer que és el que treballa. I això no és veritat: treballa l´obrer, treballa el capital, treballa l´invent i treballa l´empresa i, a més a més, estudiat economicament qui crea més plusvalua de tot és l´invent, després l´empresa, després el capital i finalment el treball; és a dir, el treball és el que menys. Però això seria una qüestió dels segles XIX i XX, no és nostra aquesta baralla, explicava l´Agustí Chalaux amb molta sal, perquè tenia molta sal.

Deia que al segle XIX Espanya i Italia s´ho van gastar tot en obrers, és a dir, amb hisenda de salaris d´obrers, de treball, i van guanyar poc. Després França, un país de capitalistes i de rendistes, que vivien de rendes, van dedicar-se a fer rendes hi van anar una mica més endavant que Espanya i Itàlia. Després va sortir Englaterra, que és un país d´empresa, i van fer empreses meravelloses i van passar davant de França; després, cap a finals del segle XIX, en temps de Bismarck, aquest va inventar-se la llei d´invents i tot invent va ser premiat amb els seus diners i, a partir d'aquí, Alemanya va figurar davant de tots. Queda demostrada amb fets aquesta gradació.

Però ara deixem l'àmbit privat . Resulta que l´Agustí Chalaux ens avisa que hi ha un altra plusvàlua que no és la plusvàlua privada i ell en diu plusvàlua o hisenda comunitària. És important aquest concepte. La plusvalua comunitaria podriem dir que surt del treball conjunt de tota la societat d'una moneda determinada. Ara, per exemple, hem fet la moneda europea, l'euro, doncs de tota l´àrea de l'euro, si poguéssim tenir la moneda de l´Agustí Chalaux i es pogués fer balanç de tota l'economia europea (cosa que tècnicament seria possible), segons ell, sobra producció, i en sobra molta; es a dir, que com que sobra producció, falta diner per comprar-la, doncs això dóna frenada i aleshores segons ell en sobra. I això està passant a tot arreu, inclosos els paisos del tercer món, en sobra a tot arreu, el que passa que en els països del primer món n´hi ha més, i en els països del tercer món n´hi ha menys, però en tots n´hi ha normalment, fora d´excepcions.

Aleshores si existeix una mercaderia, uns serveis que no es poden comprar perquè no hi ha diners, perquè no hi ha capacitat de compra, el que cal fer és inventar diners, és a dir, una invenció de diners. Un diner que l´inventa la comunitat perquè el producte que s´ha de comprar és comunitari. Amb aquest diner es pot comprar i equilibrar, que no hi hagi ni inflació ni deflació, o el que convingui (a vegades pot interessar una mica d'inflació o de deflació). Aquest diner és de propietat comunitària. Això els sacerdots de l´Egipte ho sabien perquè ells tenien la comptabilitat centralitzada en el temple i feien balanç i els hi sortia, ja que tenien moneda responsable, moneda científica, i aleshores els hi sortia. I què en feien d´aquests diners? Un dels grans fraus ètics és que se'ls quedaven ells, se´ls van començar a apropiar.

Al llarg de tota la història s´ha produït, a tot arreu, aquest superàvit . Aquest superàvit és infinitament més alt que la plusvàlua privada de la què parlava en Marx i per la qual es barallaven tant els obrers i els amos. Aquest superàvit és molt més alt i d´una manera subtil, molt llarg d´explicar, molt astut, se'l queden entre els estats, els banquers i alguns altres grans senyors. I tothom que té diners sense adonar- se´n ho fa una mica. Per exemple, quan tu fas una lletra de canvi, un pagaré, qualsevol cosa d´aquestes, un paper d´aquests sobre el teu compte corrent, aquest paper els dones a un altre per pagar una cosa i aquest pot tardar una mica a realitzar-ho, i amb aquest paper va a comprar una altre cosa. Aquesta moneda pot estar corrent per llocs diversos i si en un crea interessos i en un altre, el banc del compte corrent també, ja hi ha interès doble. Aquest interès doble fa augmentar la quantitat de diner. Aquesta hisenda comunitària és bé comú.

La comunitat sabrà a qui vol donar-los:
-préstecs a les empreses (a tornar amb interès),
-salari vital mínim,
-assistència social: atur, salut, jubilació,
-administracions: salaris del càrrecs oficials i serveis oficials,
-humanisme: polítics, artistes, metges, mestres, ONU, entitats,
-administracions territorials: barris, municipis, ...
-préstecs a altres països,
-donacions a altres països,
- etc.

És el fonament econòmic de l'àmbit comunitari o públic o popular (entre l'oficial i el privat) que avui dia no es té em compte. Això vol dir capitalisme comunitari.

Ll.M. Xirinacs
Barcelona, 17.6.2005